La llegenda de Sant Eloi

“Diu que Sant Eloi era argenter, i anant pel món es trobà un jorn amb una ferreria on hi havia un rètol que deia: “Mestre dels mestres”; i volent donar una lliçó al pretensiós ferrer, s’hi llogà com a fadrí. Un dia s’hi presenta un noble amb un formós cavall per a que el ferressin, i l’amo ho encarregà al sant, i aquest agafà el botavant, eixí al defora i, amb gran esfereïment de tots, tallà la pota al cavall i anà a ferrar-la amb tota comoditat a la botiga; després de posada la ferradura amb tota cura, tornà a enganxar la pota a l’animal, que no havia donat senyal de haver-se’n sentit. Aquest fet donà fama al fadrí, però ell, com que sols volia alliçonar al seu amo, buscà una altra ocasió; i fou que havent-se’n d’anar aquell de viatge, manà al sant que mentre fos fora, fes claus de ferradura. I el sant preguntà: -De quin ferro? I l’amo digué: -D’aquest.  -I després d’acabar aquest? -D’aquest altre. I així fou assenyalant tot el ferro que tenia a la botiga; però el fadrí encara preguntà: -I després que acabi tot el ferro? I l’amo, burlant-se’n, li digué que en fes de l’enclusa i dels malls. En tornar al cap de dos dies, es trobà la botiga plena de claus sense cap eina. Estranyat li pregunta com s’ho havia fet, i el sant li digué que un mestre de mestres ja ho havia de saber, i el deixà plantat i se n’anà a córrer pel món, a predicar i a donar bons exemples”.¹

¹ “Llegenda de Sant Eloi” d’Antoni Ollé i Pinell. Acció Comarcal, número 143 del 08-09-1934. Del fascicle I de l’Arxiu de Tradicions Populars. Director: Valeri Serra i Boldú.

 Sant Eloi, la serra i l’ermita

Sant Eloi (Chaptalac, 588 – Noyon, 660) va ser bisbe de Llemotges i és patró de la ciutat de Tàrrega, dels orfebres, argenters, joiers, metal·lúrgics i ferradors, i fins el 1944 també dels veterinaris. El seu santoral és l’1 de desembre, i la ciutat l’honora amb una festa el segon diumenge de setembre.

El 13 de juny de 1248, es va aixecar a la Serra del Mor, al nord de la ciutat, l’ermita de Sant Eloi, d’estil gòtic català, promoguda per l’argenter Simó Canet, mitjançant un testament notarial on disposava que els seus hereus i marmessors construïssin una capella sota la invocació del sant. El 28 de juny de 1357, s’hi va establir un nou altar dedicat a Sant Llàtzer. Des de llavors, la serra passà a anomenar-se Serra de Sant Eloi.¹ Des de la seva fundació fins el primer terç del segle XVIII, el servei religiós anava a càrrec de l’orde dels Antonians. Amb la decadència de l’orde, els ermitans va acabar sent seglars nomenats per l’Ajuntament.

L’església fou reconstruïda el 1728-1731 i, l’any 1872, amb la Tercera Guerra Carlina, es va fortificar l’ermita sense sort. D’aquell intent en queden les tres torres que actualment fan de miradors de la ciutat. L’última restauració del santuari data del 1964 quan es va refer el campanar, i el 1970 es va trobar la talla romànica del sant, darrera una paret.

Panoràmica antiga del Parc de Sant Eloi de Tàrrega. Anys 1910-1913. Foto: Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega

L’edifici consta d’una única nau amb absis poligonal de cinc costats i dues finestres d’espitllera. La porta d’accés és precedida per un porxo amb dues arcades de mig punt. L’ermita fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, l’any 1977.

L’any 1910, es va celebrar a Tàrrega el congrés de la Federació Agrícola Catalano-Balear que deixà com a record de l’acte l’anomenada Font del Congrés, autèntic revulsiu perquè la ciutat pensés en la transformació de la Serra de Sant Eloi en un parc públic ple de vegetació, enlloc de la serra sorrenca que havia sigut fins llavors. Amb aquesta idea, el 23 de febrer de 1913, un grup de ciutadans s’uneixen per formar l’Associació Amics de l’Arbre amb l’objectiu plantar arbres a la serra i crear un gran parc. La idea ja feia temps que rondava pel cap de diversos targarins. Així, el 1897, Antoni Viciana va tenir la feliç iniciativa de sembrar amb pinyons la serra. L’any 1907 hi tornà amb altres “ceballuts” (com se’ls va anomenar), amb la idea de plantar pins i altres tipus d’arbres. Tampoc va faltar qui, de forma anònima, va riure’s de la iniciativa plantant al costat d’aquests uns arbres amb les arrels cap amunt.²

Actualment el Parc de Sant Eloi és un lloc d’esbarjo de la ciutat, ple de monuments a l’aire lliure, entre els quals destaquen els homenatges al Mestre Güell, fundador de l’Orfeó Nova Tàrrega, i al músic Ramon Carnicer.

¹ La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega, segles XVI-XIX. Josep M. Planes i Closa. Parròquia de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, 1994

² Fisonomías de la Sierra de San Eloy. Programa de les Festes de Sant Eloi de 1943

Les Festes de Sant Eloi / La Festa Major de Setembre

L’origen de les Festes de Sant Eloi que Tàrrega dedica al seu patró és desconegut, i tal i com va escriure l’historiador Ramon Berga: “Es perd en la foscúria de l’antigor la data precisa de la institució de la festa de Sant Eloi a la seva capella. El 25 de juny era el dia assignat per celebrar i solemnitzar la festa de Sant Eloi, la qual era festejada amb les demostracions de fe i d’alegria adients als costums de cada època. Ballades i representacions teatrals, per exemple, a la plaça Major són citades l’any 1604, a càrrec, les últimes d’alguns fills de esta vila, com moltes voltes s’acostuma en semblants festivitats. […] També Sant Eloi havia de tenir la seva fira i aquesta fou concedida per Carles I, des de Montçó a 18 de juliol de 1528 […] i celebrada el 25 i el 26 de juny. Així el monarca instituí un nou mercal el dia de la festa de Sant Eloi, a part dels que ja se celebraven regularment cada dilluns i dijous. 

Les competicions deportives és un altre dels elements integrants de tota la festa popular […]. Els jocs consistien en el nostre cas, en cossos d’a peu, al guanyador dels quals se’l premiava amb una anyella, que pagava el Comú i el “cós de la cordera” tan viu encara avui com al segle XVI, època en què els trobem ja establerts com a cosa normal i ordinària en l’ordre d’algunes festes principals, entre les quals la festa de Sant Eloi. 

La primera vegada que consta que fou traslladada la festa és de l’any 1587 i es celebrà el primer diumenge d’agost, però dades posteriors proven que aquesta mutació no reeixí, i durant tot el segle XVII i bona part del següent continuà el 25 de juny. A les Ordenances de 1782 es preceptuà que la festa de Sant Eloi s’ha de celebrar en dia de precepte, que s’assenyala el segon diumenge de Setembre, i així se solemnitzà tot el segle XIX fins als nostres dies sense interrupció”.¹

Sant Eloi també tenia una confraria, inicialment vinculada als argenters de Tàrrega. Podem suposar que l’origen de la confraria data del segle XIV, tot i que la primera notícia és de 1591. Aquell any, van participar a la processó de Corpus amb els símbols propis, ganfarons i bandera de domàs blau. La confraria tenia cura de la conservació de l’ermita, de l’organització de les Festes de Sant Eloi i de l’administració de les donacions. A partir de 1600, es va fusionar amb la confraria de Sant Esteve fins que va desaparèixer, el 1952, transformada en societat de socors mutus, i amb l’obligació de celebrar la festa tal i com la portava a terme l’antiga confraria.²

Imatge de Sant Eloi a l’ermita

L’any 1669, l’ermità de Sant Eloi, el pare antonià fra Àngel Orieto, va pelegrinar a Roma per retre homenatge al papa Climent IX. De tornada a Tàrrega va portar les relíquies dels quatre sants màrtirs: Sant Fortunat, Sant Vidal, Sant Bo i Sant Adjutori, i els documents que en demostraven l’autenticitat. Les relíquies van estar custodiades a l’ermita i des del 26 de maig de 1669 es va celebrar cada any una processó amb les autoritats civils i eclesiàstiques per portar-les a la Parròquia. Un costum ben arrelat fou també la processó de les Festes de Sant Eloi, on les relíquies es portaven a l’ermita per recordar el primer lloc on foren guardades. L’any 1730, el bisbe de Solsona donà una relíquia de Sant Pelegrí perquè es diposités també a l’ermita.² Malauradament, totes aquestes relíquies es van perdre durant la Guerra Civil.³

Però de quan es pot parlar amb més propietat que la festa se celebrava el segon diumenge de setembre, és de l’any 1731 en què es inaugurar la capella reconstruïda a costes de la Confraria de Sant Eloi i Sant Josep, on es posaren a la veneració dels fidels les relíquies de Sant Fortunat, Sant Vidal, Sant Bo i Sant Adjutori.

Segarra i Malla també va escriure sobre les Festes de Sant Eloi del segle XIX i principis del XX, i com se celebraven: “El dissabte, al migdia, es ventaven totes les campanes, menys la Signou. Cap al tard, arribava el Tararot ⁴ […], que feia el mateix seguit que en la Festa Major de les Santes Espines. Després de l’oració del vespre hom tocava les campanes de la mateixa forma que al migdia. L’endemà, a punta de dia, el Tararot es passejava amb les seves gralles per tots els carrers de Tàrrega fent la desperta general amb la característica diana. A quart de sis […] es començava a senyalar per fer els tres tocs, com si s’hagués de fer la missa major. A les sis, sortia de l’església parroquial la típica processó, a la qual assistien: primerament, al davant, la bandera del cóssos, feta de mocadors de seda de colors i cintes de diferents colors; després, el Tararot; després quatre empleats de l’ajuntament amb atxa, la comunitat, el preste i l’assistent, entremig el tabernacle de Sant Eloi portat per dos homes vestits de cota i roquet. Amb aquest ordre es dirigien a l’ermita pel carrer i plaça del Carme i pel carrer i camí de Sant Pelegrí. En arribar a la capella, la comunitat cantava una missa solemne a una sola veu i sense música. En acabar aquesta s’esperava mitja hora o tres quarts perquè la gent anés arribant per fer el tradicional esmorzar, compost, el mateix com ara, de coca d’ous i préssecs (avui, però, cal dir que els coques no són d’ous). Tot seguit d’haver esmorzat començaven els cóssos”.³ A més a més, afegeix: “Des de l’any 1907, la festa de Sant Eloi va fer que es guanyessin com a festa el dilluns (festa) i dimarts (fira) següents al primer diumenge, amb la fira que se celebrava”.

Baixada de la processó de Sant Eloi pel passeig Simó Canet. A la primera foto hi apareix el Tararot. A la segona foto, la banda de música, les autoritats i la imatge del sant. 12/09/1943

Les Festes de Sant Eloi van ser fins el 1981, any de la presentació de la primera edició de la Fira del Teatre al Carrer, la segona Festa Major de la ciutat. Amb la Fira, la celebració va abandonar progressivament el caràcter de festa major local que havia tingut fins llavors i, amb els anys, els actes han quedat reduïts als que se celebren el segon diumenge de setembre al matí, dins l’Aplec de Sant Eloi. És durant aquests anys, que es canvia el nom de les Festes de Sant Eloi pel de Festa Major de Setembre.

L’any 1997, l’Ajuntament va acordar canviar el dia festiu de la Festa Major de Setembre, celebrat sempre el dimarts següent al segon diumenge de setembre, l’anomenat “dia del gos”, per un dia de la Fira de Teatre al Carrer. D’aquesta manera, es volia augmentar el públic del certamen teatral i destinar l’estalvi econòmic que suposava l’organització de la Festa Major de Setembre o de Sant Eloi, a potenciar l’Aplec de Sant Eloi o la Festa Major de Maig. Fins aquesta data, la festa havia tingut un patró ben definit, amb uns actes que es repetien any rere any, alguns dels quals es mantenen fins l’actualitat.

Al següent quadre es pot veure de forma general quins actes se celebraven majoritàriament a mitjan segle XX, abans de la Fira de Teatre, i els que se celebren actualment:

Dissabte, la vigília

Mitjan segle XX    – A les 12 del migdia: repic de campanes, tronada a la Plaça Major. Cercavila i pregó amb els gegants, capgrossos, Bastonets ,heralds i la Banda de Música.   – A les 7 de la tarda: cercavila amb el Tararot (grallers) i exposicions d’artistes targarins. Tómbola i il·luminació del campanar de la Parròquia, de la Plaça Major i Plaça del Carme.

Any 2011    – Durant tot el dia, Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega.

Diumenge, l’Aplec de Sant Eloi 

– A 2/4 de 7 del matí: diana amb el Tararot.    – A les 8 del matí: des de la Parròquia, processó amb la imatge de Sant Eloi a l’ermita amb les autoritats i la Banda de Música. Tot seguit, missa a l’ermita cantada per la Capella de Música. Parades de joguines, l’esmorzar amb coca i préssec a les places de l’Estanyol i les Alzines, i cóssos.   – A les 10 del matí: processó de tornada a la ciutat i missa a la Parròquia.   – A les 12 del migdia: sardanes al Pati.   – A la 1 del migdia: dinar extraordinari a l’Hospital als assistits, pagat per l’Ajuntament.   – A les 5 de la tarda: partit de futbol   – A la tarda: concert de l’Orfeó Nova Tàrrega al Teatre Ateneu i sardanes a la Plaça del Carme.

– Durant tot el dia, Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega.    – A 2/4 de 9 del matí: cafè turc a la Plaça Major.   – A les 9 del matí: sortida de la Plaça Major i romiatge a Sant Eloi amb la presència de les autoritats locals, la rectoria i l’acompanyament dels Gegants de Tàrrega i els grallers.       – A les 10 del matí: missa cantada a l’ermita per la Capella de Música.   – Al matí: parades de joguines, l’esmorzar tradicional de coca i préssec i compra de la rajola commemorativa dels Amics de l’Arbre. Concurs Nacional de Colles Sardanistes i Ball de Gegants de Tàrrega. Exhibició d’Agility (ensinistrament de gossos).

Dilluns, mercat setmanal

– A les 12 del migdia: sardanes a la Plaça del Carme.    – A la tarda: concert, partit de futbol i més sardanes.   – A les 11 de la nit: focs artificials de final de festa.

– Mercat setmanal.

¹ Sant Eloi a Tàrrega. Ramon Berga Rossell. Programa de les Festes de Sant Eloi de 1951

² El llibre de Serra de Sant Eloi de Tàrrega”. Joan Tous i Sanabra. Ajuntament de Tàrrega, 1990

³ Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions III (segles XVIII-XX). Josep Maria Segarra i Malla. Ajuntament de Tàrrega, 2005

⁴ Tararot és la particular forma que teníem els targarins d’anomenar les gralles. El nom es donava tant a l’instrument, com al músic, com al conjunt de músics. Diferents pobles de la Segarra i l’Urgell també utilitzaven aquest terme. Tal i com apareix a una Nueva Tàrrega 11-09-1948, el nom de Tararot provindria d’una família de música de Pira (Conca de Barberà) que era contratada per les Festes de Sant Eloi i que tocaven gralles i timbal. Al mateix setmanari es diu:

“He aquí finalmente otra anécdota. Sabido es que el Rey Carlos IV era un gran atleta, maestro consumado en el lanzamienro del disco, la jabalina y la barra. Por medio de sus agentes hacía averiguar donde había los mejores jugadores y atletas, pues se complacía en probar fuerzas con ellos. En Tàrrega los había muy buenos, pero mejores eran todavía dos que residían respectivamente en Nalec y Rocafort; En un viaje, quizá el único, que Carlos IV hizo a Cataluña y noticioso de que en en la “comarca había lo que ahora llamaríamos buenos deportivas, fueron ellos invitados a probar sus fuerzas con Su Majestad Católica. En Tàrrega se celebró el torneo, y no fué el Rey quien saliera vencedor. Como es natural se celebraron festejos en obsequio del Monarca, y contaban los dos mencionados ancianos que para tomar parte en aquéllos fueron contratados «les gralles i timbal» del Tararot.” Suposem que va ser el 1802 quan el monarca visità Barcelona també.

 

Cursa de sacs de finals dels 60

Els cóssos de les Festes de Sant Eloi

Un dels actes més importants de les Festes de Sant Eloi eren les curses o cóssos que se celebraven el dia de l’Aplec de Sant Eloi, el segon diumenge de setembre. “El cós de la cordera” era el joc rústic per excel·lència de les comarques nord-occidentals catalanes fins a principis del segle XX.¹ Es feien primordialment durant la primavera, en aplecs a ermites i santuaris, i a l’estiu, en festes majors.

Durant l’Aplec de Sant Eloi se celebraven diverses modalitats de cóssos per a totes les edats: la cursa infantil de sacs al voltant de la tanca dels xiprers dels dipòsits, la cursa de rucs amb sortida a la carretera de Guissona o al cap del Raval del Carme, la cursa dels petits, la cursa dels mitjans, i “el cós de la cordera”, reservada als grans, cursa que també s’havia disputat també durant la festivitat de Sant Antoni a la Plaça del Carme, després dels Tres Tombs.

Els corredors de la cordera sortien dels “asientos”³ vora l’actual fàbrica Trepat, i arribaven dalt de Sant Eloi, tot pujant pel camí que hi havia a la banda sud de l’ermita. El circuit va anar variant amb els anys. L’encarregat de donar la sortida era el baner (guarda rural) amb un tret de pistola des de dalt de la serra. A principis del segle passat, els corredors fins i tot havien arribat a competir descalços i, amb gran esforç, s’enfilaven fins dalt de la serra per disputar-se la cordera i els dos pollastres que s’enduia el segon classificat. Els guanyadors de les curses infantils s’emportaven també un pollastre. Eren molts els corredors experts que hi participaven, com en d’altres curses que s’organitzaven per arreu de Catalunya.

L’origen d’aquest tipus de curses pedestres que es disputaven a Tàrrega en diades importants, ve de molt antic. El 1479, apareix documentada a la població la celebració d’una cursa a peu durant la Festa Major de la Nostra Senyora d’Agost, on s’obsequiava els guanyadors amb anyells, oques o alguna peça de roba.⁴ Més endavant, els premis van anar canviant i, el 1915, als guanyadors se’ls recompensava de la següent manera: als nens petits, als nens mitjans, a la cursa de sacs i a la dels ases; al primer se li lliuraven dos pollastres i al segon un pollastre. Al primer de la Cordera se l’obsequiava amb una cordera i 10 pessetes. Al segon se li donaven dos pollastres i 5 pessetes, i al tercer, un pollastre.⁵

L’historiador Ramon Berga també va escriure sobre la cursa: “Les competicions deportives és un altre dels elements integrants de tota la festa popular […]. Els jocs consistien en el nostre cas, en cossos d’a peu, al guanyador dels quals se’l premiava amb una anyella, que pagava el Comú i el “cós de la cordera” tan viu encara avui com al segle XVI, època en què els trobem ja establerts com a cosa normal i ordinària en l’ordre d’algunes festes principals, entres les quals la festa de Sant Eloi”.⁶ La darrera cursa de la Cordera es va celebrar el 1981, organitzada pel desaparegut Club Sant Eloi.⁷ El 2013, any del centenari de la fundació de l’Associació d’Amics de l’Arbre, es vol recuperar aquesta antiga tradició targarina gràcies al club 100×100 Fondistes de Tàrrega, per al gaudi de tota la ciutat.

¹ Els cóssos de la cordera a les comarques de Lleida a cavall dels segles XIX i XX. Ritual agrari. Joc rústic i esport atlètic. Els jocs en la història. Les societats a través del joc. Joaquim Capdevila i Capdevila. Aeditors, 2009

² Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII). Josep Maria Segarra i Malla. Museu Comarcal de l’Urgell, 1987

³ Són dos seients de pedra situats un a cada banda de la carretera de Vilagrassa, prop de l’antiga fàbrica de Cal Trepat.

⁴ Festes Barroques a Tàrrega, els anys 1618 i 1619. Ramon Miró Baldrich. URTX

⁵ “Programa de festeigs per al dia de S. Eloi” . La Signou, número 26 del 29-08-1915

⁶ Sant Eloi a Tàrrega. Ramon Berga Rossell. Programa de les Festes de Sant Eloi de 1951

⁷ Al programa de les Festes de Sant Eloi publicat a la Nova Tàrrega de 1982, hi apareixen tots els actes que es van fer, i no es citen els cóssos.

 L’Aplec de Sant Eloi

Tal i com s’ha escrit anteriorment, fins el 1981, les Festes de Sant Eloi havien estat la segona festa major de la ciutat. L’acte principal de la celebració era el romiatge a l’ermita de Sant Eloi, costum que se celebra encara avui cada segon diumenge de setembre. Si antigament podíem parlar de Festes de Sant Eloi o de Festa Major de Setembre, avui, de la celebració en honor del nostre patró, n’hem de dir Aplec de Sant Eloi.

L’Aplec de Sant Eloi és una trobada popular i festiva al Parc de Sant Eloi, la zona verda més emblemàtica de la ciutat. La festa comença amb un cafè turc servit a la Plaça Major, de bon matí, una tradició que arrencà el 1981 per desvetllar els més matiners. Tot seguit, sortida en comitiva del Consistori i la rectoria cap a l’ermita de Sant Eloi amb els Gegants de Tàrrega i l’acompanyament musical dels grallers. Un cop arribada la comitiva a l’ermita, a les 10 del matí, comença la missa cantada per la Capella de Música.

Durant tot el matí, a l’esplanada dels dipòsits es pot degustar l’esmorzar tradicional amb coca i préssec, gaudir del Ball de Gegants de Tàrrega i, qui ho vulgui, podrà comprar algun regal a les tradicionals parades de joguines.

Entre els actes més destacats de la diada es troba el Concurs Nacional de Colles Sardanistes, promogut per l’Agrupació Amics de la Sardana, amb la presència de la Cobla Tàrrega. El concurs té el seu origen en el primer Aplec de la Sardana celebrat el 1972. Alhora, l’Associació d’Amics de l’Arbre, entitat que té cura del Parc de Sant Eloi, aprofita la diada per presentar a la ciutat les darreres millores realitzades al parc, i posa a la venda una rajola que commemora cadascuna de les edicions de l’Aplec.

L’origen del costum de menjar coca i préssec durant l’Aplec és incert, tot i que la tradició de menjar coques d’ou ensucrades per les Festes de Sant Eloi ve d’antic, tal i com va deixar escrit el Baró de Maldà al seu pas per Tàrrega, el 1794: “…ab tal qual càrrega de melons, i altres que venien coques de Sant Eloi, ensucrades…”.¹ Probablement la tradició fos menjar alguna peça de fruita, ja que parla de melons, i amb el temps es popularitzés el consum de préssecs.

¹ Calaix de sastre II (1792-1794). Rafel d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà. Curial, 1987