Ball de l’Eixida: l’antic Ball dels Valencians

10258923_859037087446312_3979426877695735326_n

EL BALL DELS VALENCIANS

El Ball dels Valencians a Catalunya

El Ball dels Valencians és el nom amb què es coneix el ball que ha originat les actuals colles de castells. El nom provindria de l’origen valencià d’aquests balls encara preservats en la forma de la Muixeranga d’Algemesí (País Valencià). La incorporació de valencians al conreu de l’arròs al Delta de l’Ebre explicaria la influència que aquest ball va tenir al Camp de Tarragona.

Alguns autors sostenen que l’origen podria ser anterior i comú al de la Muixeranga i al de les torres humanes que es fan a l’Aragó. En aquest cas, el nom del ball provindria de l’anomenat Ball de Valents.

Durant el segle XVIII, el Ball dels Valencians es va difondre pels pobles del Camp de Tarragona i després per zones més allunyades.

El ball solia acabar amb una torre humana que amb els anys va anar guanyant alçada fins arribar a la primera construcció de sis pisos, l’any 1770.

A principis del segle XIX, el ball es va fer molt popular a Valls, on els dansaires es van dividir en dos grups amb ideologies polítiques oposades. La rivalitat els va portar a abandonar el ball, millorar la tècnica de les construccions i augmentar-ne encara més l’alçada.

Durant molts anys, els castellers de Valls eren coneguts amb el terme de Ball dels Valencians, prova evident del seu origen. Anys més tard, la colla era coneguda amb el nom de Xiquets de Valls, i es va fer tan popular que, un cop abandonats els Balls dels Valencians, tant es podia dir fer castells com fer Xiquets de Valls.

Es tenen notícies de l’existència de Balls dels Valencians, desapareguts o vigents a Albarca, Alcover, Alforja, Arbeca, l’Argentera, Barcelona, Bellmunt, Bràfim, Cambrils, Capafonts, Capçanes, el Catllar, Colldejou, Duesaigües, Falset, Igualada, Lleida, Llorenç del Penedès, Masllorenç, la Masó, el Milà, Montblanc, Mont-roig, Poboleda, Porrera, Prades, la Riera, Riudoms, Roda de Berà, el Rourell, Santa Margarida i els Monjos, Santa Oliva, la Secuita, la Selva, Tarragona, Tàrrega, Torredembarra, Ulldemolins, Vandellòs, Valls, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú i Vila-seca.

 

El Tararot i el Ball dels Valencians de Tàrrega 1

 “- Allò feia festa major! – ens deia en “Roc del Figaire”- parlant amb entusiasme de les festes majors d’una cinquantena d’anys endarrera, quan el “Tararot” i el “Ball dels Valencians” omplien gairebé tot el programa de les festes de caire popular. -El “Tararot”- segueix dient – arribava la vigília a la tarda i tot seguit feia el cercavila. Els dies de les Santes Espines i de la Verge de l’Alba, a les cinc del matí ja feien la desperta, i creieu-me que no hi planyien res. Les gralles refilaven la típica diana per tots els carrers i carrerons. Més tard, tan bon punt sortia l’Ajuntament de la Casa de la Vila, per assistir a l’Ofici, al so de les gralles començàvem a actuar els del “Ball dels Valencians”.

Mentre l’Ofici, ballàvem pels diversos carrers de Tàrrega lluint el clàssic trajo: calça i camisa blanca, espardenyes envetades i una mena de calçons amb cascavells; una armilla, a l’esquena de la qual dúiem brodada la corona de les Santes Espines i uns mocadors de seda posats en forma de banda. Tots rivalitzaven a qui més podia presumir. A l’hora de la sortida de l’Ofici ja tornàvem a ésser a la plaça esperant l’Ajuntament, al qual, tot dançant, acompanyàvem fins al peu de la Casa de la Vila. Al cap d’una estona, baixava un agutzil i ens donava de part de l’Alcalde dos o tres durets per anar a refrescar. A la processó de la tarda també hi formàvem. Anàvem al davant i evolucionàvem de tant en tant 

La nit del primer dia i tarda i nit del segon, la plaça s’omplia com un ou i s’hi armaven uns balls de Câ l’ample, amenitzats pel “Tararot” que no es cançava de tocar mentre tenia el porronet de l’aiguardent dessota el banc, encara que no eren pas els músics els únics que feien petar la trinca, i això feia que el porronet s’hagués d’anar a omplir molt sovint. Com que llavors no hi havia electricitat, per enllumenar la plaça, ens procuràvem uns llums d’oli que tenien als molins; més tard ens valíem ja de les atxes. La noia que havia estat escollida per a ballar el “ramellet” (la toia), acabat el ball, amb les atxes era acompanyada a casa.

El “Tararot” el pagava la colla del “Ball dels Valencians”, però no era pas cap mal negoci, guanyaven quatre duros, cada músic, per tota la festa major, i a més la manduca. L’Ajuntament hi contribuïa amb una unça, i amb la capta que fèiem a l’hora de dinar, anant per les cases, arreplegàvem uns trenta duros. Així, doncs, anàvem dos dies a cor que vols cor que desitges, i encara ens quedaven uns durets per anar a fer un bon “xeflis”. Del meu record, els primers anys érem molt ben rebuts a totes les cases on anàvem. Així que ens sentien, el cap de casa ja venia a rebre’ns i ell mateix passava la safata entre els familiars i convidats, però darrerament la cosa ja no marxava tan llis. Els minyons del “Balls de bastonets” del Sr. Moniqueta, també passaven a fer capta i la nostra resultava més migrada.

L’Asac era un cap de colla que ho feia bé de debò. En morir ell, va encarregar-se’n en “Lloca”. L’entusiasme dels ballaires anava decaient i hauria acabat per desfer-ne la colla si un dia no m’hagués cridat el Sr. Ramon Llor, que tant estimava aquestes tradicions, i no m’hagués convençut que jo havia d’ésser cap de colla. Com que era una cosa que la sentia amb voluntat, vaig poder refer la colla i el “Ball dels Valencians” va continuar uns quants anys. Però la gent jove no volgué suplir els llocs que deixaven els que per la seva edat ja no podien seguir i això féu que es perdés aquest típic ball de festa major, que podeu ben creure que només de pensar-hi em torno jove altra vegada.”

 

1 El “Tararot” i el “ball dels Valencians”. Acció Comarcal, número 74 del 12 de maig de 1933

 

El Ball dels Valencians de Tàrrega

Del relat del “Roc del Figaire” es pot conèixer de primera mà com s’organitzava el Ball dels Valencians de Tàrrega, una colla que pertanyia a la confraria de les Santes Espines.

A banda de la funció primordial d’acompanyament de les relíquies i de la seva confraria a la processó del 13 de maig, el Ball dels Valencians, juntament amb el Tararot, participaven també en els actes populars de la Festa Major de Maig.

Segarra i Malla amplia la descripció del vestuari: “Els dansaires ballaven la característica “eixida”, tocant les castanyoles”.1 Aquest és un element comú en altres Balls dels Valencians.

El primer document del ball és de l’any 1773, hi apareix al llibre Les Santes Espines de Tàrrega. Aquell any, com hem llegit anteriorment, la processó es va fer el diumenge 30 de maig, i al davant de del seguici, “…al devant les creus; devant les banderes, i al devant de tot los jagants, un ball de bastonets, un de Valencians i dos balls de cristians i moros”.2

El 14 de febrer de 1814, va finalitzar l’ocupació francesa de la plana de l’Urgell i es va fer una gran celebració a la ciutat en motiu del retorn a la Parròquia de les Santes Espines, amagades a causa dels saqueigs de les tropes franceses establertes a Catalunya des de l’any 1810. En paraules de Mn. Lluís Sarret, referents als dies 19 i 20 de febrer de 1814:“…dos dies seguits va sortir el ball dels Valencians, es van fer lluminàries en tots els carrers i places, amb tota mena de diversions honestes i de bon gust”.3

Durant el segle XIX, es troben altres referències del Ball dels Valencians de Tàrrega. El Diario de Barcelona, va publicar, el 21 de maig de 1853, la relació dels actes celebrats el 14 de maig dient que hi havia dues danses del país conegudes “…con el título de Bastons, una compuesta de àgiles y festivos niños, elegantes y uniformemente vestidos; y otra de Valencians, en que toman parte jóvenes más robustos y mayores de edad, que a más de sus aires particulares tienen la costumbre propia de formar unos sobre hombros de otros lo que se llama castillos o torres á semejanza de los que se practica en el campo de Tarragona”.

El 22 de maig de 1856, es torna a documentar el ball al mateix diari. La crònica constata l’extraordinari lluïment i animació de la festa i descriu l’acompanyament de la processó, format pels balls “…de Pastorets, Bastons, Mojiganga, Moros y Cristians que llevaba además una sección de unos 25 caballos ricamente enjaezados, y por fin el de Valencianos practicando frecuentemente sus acostumbradas torres y columnas de hombres de tres, cuatro ó cinco de elevación. Todas estas diferentes secciones de bailes recorrian constantemente las calles durante los dias de fiestas […] Por la noche del último dia, dieron por su órden una variada función que duró sobre 5 horas, en un tablado elevado de la plaza Mayor, disparándose por los Moros y Cristians un bien nutrido y perfectamente ejecutado castillo de fuegos artificiales”. 

L’any següent, el 17 de maig de 1857, el Diario de Barcelona esmenta de nou el ball a la crònica del 14 de maig: “…recorriendo la calle algunas comparasa de jóvenes aficionados formando el baile de Valencianos y otros”.

També, el 22 de maig de 1860, parlant de les festes dels dies 13 i 14 de maig, diu que hi van participar nombrosos balls, “…entre ellos el tan celebrado de Valencians, que a la manera que se estila en el campo de Tarragona, formaban torres ó castillos de hombres hasta la elevación de seis”.

El Alba Leridana, diari desaparegut de la capital de Ponent, en la seva crònica de l’11 de maig de 1860, relata els actes del mateix any dient: “Mañana, víspera de la fiesta, la anunciarán las campanas á diapasón, y tocando escogidas piezas recorrerá las calles una numerosa banda de música acompañando las comparsas Valencianos, Pastorcillos, Mojiganga y el popular Tararot…”. També descriu els actes del 13 de maig: “…á les tres de la tarda vísperas, procesión, comparsas, ornamenentación, hermoso castillo de fuegos artificiales y baile en un elegante y capacísimo entoldado”.4

El 19 de maig de 1864, el Diario de Barcelona constata la crisi que afectava al món casteller dient: “…nada de embalats, nada de espectáculos públicos ó danzas de calles […] Baste decir que ni el tradicional “tararot” con el “ball de Valencians” o sea el conocido en Cataluña por los “xiquets de Valls”, que es el tipo característico de la fiesta mayor, no se había preparado este año. Y como si no pudiese resistir a la fuerza de una costumbre tan inverterada, y cediéndose al sentimiento público que siempre suele hacerse superior hasta en las circunstáncias más críticas; fue llamado al segundo día, peró no tuvo la concurrencía y la expresión de otros años”. De la crònica se’n demostra l’evolució castellera del ball.

El 22 de maig de 1877, al mateix periòdic es troba una crònica del 14 de maig on es diu que la processó de les Santes Espines era encapçalada per un piquet de cavalleria, “…el ball de Valencians, pendones y banderas”.

El 17 de maig de 1881, torna a escriure sobre la processó del 14 de maig: “…abría la marcha el antíquisimo Tararot; seguía el ball de Valencians, banderas con sus pendones…”.

Durant els anys de 1882 a 1886, el Ball dels Valencians es va perdre per la manca de dansaires, per problemes de finançament i per les guerres que van afectar Tàrrega. El 1886, segons el Diario de Lérida del 13 de maig, només es van celebrar actes religiosos.

Malgrat els entrebancs, hi hagué un intent de recuperació del ball a principis del segle XX, tal i com explica Segarra i Malla: “Vingueren com a atracció un dia de la Festa Major els Xiquets de Valls. Causaren tanta impressió entre el jovent que passades les festes es va fer un castell, al mateix temps que també s’organitzava el ball dels Valencians. Tenia aquesta dansa, igualment com el castell, música del Tararot, però durà poc, ja que els seus protectors, que eren la major part dels pagesos de la vila, els uns es varen morir i els altres es casaren i la joventut perdé l’afecció”.1

Segons el Mestre Güell5 i les cròniques citades anteriorment del Diario de Barcelona, l’acompanyament musical del Ball dels Valencians de Tàrrega, el Tararot, el formaven dues gralles i dos tabals.6 Els músics provenien del Baix Penedès i del Camp de Tarragona.7

1 Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII). Josep Maria Segarra i Malla. Museu Comarcal de l’Urgell, 1987

2 Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó,1965

3 “Santes Espines”. Acció Comarcal, número 74 del 12 de maig de 1933. Lluís Sarret

4 “Gacetilla”. El Alba Leridana, número 83 del 11-05-1860

5 Josep Güell i Guillaumet (Tàrrega, 1872 – 1930) pintor, decorador, músic i periodista. Estudià cant coral i fou fundador de la Lliga Regionalista d’Urgell i Segarra. El 1915 fundà l’Orfeó Nova Tàrrega, que dirigí fins al 1930. Elaborà un recull sobre cançons populars i folklore de l’Urgell i la Segarra, premiat per l’Institut Patxot Llagostera. Va crear la peça musical El Mercat de Tàrrega i la sardana Aplec de Sant Eloi, i va fer l’arranjament de l’Eixida.

6 De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes. Josep Güell i Guillaumet. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Natan Estudis, 2005

7 “El Ball dels Valencians de Tàrrega”. Foc Nou (butlletí de la colla Joves dels Xiquets de Valls), número 63, juliol-agost de 2001. Lluís Solsona i Llorens

998 

 

L’EIXIDA

El Ball de l’Eixida

Un dels actes més importants de la Festa Major de Maig és l’entrada solemne de les Santes Espines a la Parròquia de Santa Maria de l’Alba, el dia 13 de maig.

Després de la celebració litúrgica, té lloc a la Plaça Major el tradicional Ball de l’Eixida, iniciat pel cap del Consistori de la ciutat. Tot seguit s’hi afegeixen la resta d’autoritats locals i tots els ciutadans que la vulguin ballar. L’Eixida, tal i com es veurà més endavant, és una dansa que formava part de l’antic Ball dels Valencians de Tàrrega.

Joan Amades, el gran folklorista català, va definir l’Eixida com una “dansa particular de la ciutat de Tàrrega, de caràcter i fisonomia ben pròpies; per la seva coreografia no té parentiu amb cap de les altres danses catalanes”.1 També va escriure: “Té un caient cerimoniós i delicat que la fa diferent de la generalitat dels balls i que li dóna un to distingit. A cada repetició del motiu melòdic entra una nova parella en dansa, curiosa circumstància que són a aquest ball un especial segell de distinció. El seu conjunt, vist sobretot des d’un lloc elevat, produeix un efecte altament harmoniós i animat”.2

Amades afegeix que la dansa era ballada pels traginers de Tàrrega a la Plaça de Sant Antoni, principalment a les 9 del vespre del dia 13 de maig, festa de les Santes Espines, amb l’objectiu de reunir la gent abans d’anar a sopar.1 El ball el començaven els pabordes3 de la confraria i només hi prenien part un nombre reduït de parelles, generalment dotze, formades pels que exercien els càrrecs més importants dins de la confraria.4 El també folklorista Josep Mª Castells afegeix que els pabordes eren de la confraria de Sant Antoni, i que es ballava a les festes de la mateixa confraria,5 entenent que devia ser per Sant Antoni.

El mateix Amades diu que s’havia ballat a Tàrrega per les festes assenyalades,2 i que s’interpretava també a la tornada de l’Aplec de Sant Eloi, amb tota solemnitat i gran reverència,6 basant-se, segons diu, en una nota publicada a La Veu de Catalunya de 1922.1 i 7 Segurament el ball va ser interpretat, com l’any anterior, per un esbart, i no de la manera que l’entenem avui. De tota manera, al programa de les Festes de Sant Eloi de 1922, publicat a la Crònica Targarina, no consta que es ballés.

També se sap, segons un número de l’Acció Comarcal de 1934, que s’havia ballat a la Plaça Major i que era “…un dels grans espectacles més brillants de les grans diades en altres temps”.8 La Crònica Targarina de la mateixa setmana també diu que “…es dansava a la Plaça el dia de la Festa Major”.9

La música era interpretada pel Tararot, nom que es donava a la cobla formada per dues gralles i un o dos timbals o tabals, vinguts de la Conca de Barberà o del Camp de Tarragona.3

Altres fonts discutibles parlen que la dansa també podria haver estat acompanyada per flabiols i sacs de gemecs.10

El motiu musical és comú en d’altres balls desapareguts de la Segarra qualificats generalment com Ballet de Déu, però de diferent coreografia.1

Destaca la gran semblança de la seva melodia amb el Ball de la Primera de Valls. Possiblement, i sabent que el Ball dels Valencians prové del Camp de Tarragona, aquesta melodia podria haver influenciat el nostre Ball dels Valencians, origen de l’Eixida. El fet que hi hagi melodies molt similars en diverses poblacions properes fa que sigui molt difícil saber-ne l’origen i les influències que han anat tenint entre elles.

El nom d’Eixida provindria del terme agrícola del mateix nom que identifica els rengles de plantada en un tros, com les rengleres de ceps en una vinya, un terme molt usat antigament a la nostra comarca.11 El fet que els balladors ho facin en files donaria peu a aquesta definició.

Per alguns, el nom d’Eixida provindria equivocadament del fet que el ball es representava a l’eixida o sortida de l’ofici de les Santes Espines, ja que antigament no era costum de ballar-la en aquest moment.

Altres veus diuen que el mot “eixida” no és comú a Catalunya i que provindria del País Valencià, fet que es relacionaria amb el Ball dels Valencians, tot i que en el passat sí que s’usava.

Per la Festa Major de Maig de 1979, Eugeni Nadal, alcalde de la ciutat, va tenir la gran idea de “recuperar” la dansa amb un gran èxit de públic i d’opinió, per ser ballada a la Plaça Major per tots els ciutadans que ho volguessin. Parlo de recuperació, malgrat que des de principis de segle, ja l’havien ballada una bona colla d’esbarts catalans i el mateix Esbart Albada de la ciutat.

Eugeni Nadal va ser el primer alcalde a obrir l’Eixida tal i com l’entenem a l’actualitat, amb ganes que la nova tradició targarina arrelés amb força. Bona prova d’aquest interès es constata al programa de la Festa Major de Maig de 1984 on es diu que “l’Eixida és una dansa oberta i l’hauria de ballar tothom”.

La “recuperació” del ball va ser feina fàcil, ja que l’Eixida havia format part del repertori de molts esbarts catalans. Calia, doncs, tornar a plaça aquest ball.

Per a aquesta tasca, l’Ajuntament va demanar la col·laboració de l’Esbart Albada, que acostumava a iniciar les seves actuacions amb aquest ball, des de feia una bona colla d’anys. Per la seva part, la Cobla Tàrrega ja l’havia interpretada en diverses ocasions acompanyant el mateix esbart.

Com explica el mateix Eugeni Nadal: “…l’alegria d’estrenar democràcia feia vibrar tothom i qualsevol iniciativa es prenia amb entusiasme i amb ganes de col·laboració”.

De 1988 a 1991, l’Eixida va ser interpretada exclusivament per l’Esbart Albada, vestits amb la seva indumentària folklòrica. El 1992, Ton Farran,12 membre de l’Esbart Albada, va proposar que l’esbart encetés de nou el ball amb vestuari de carrer, encapçalats per l’alcalde Frederic Gené i a continuació la resta de ciutadans, tal i com s’havia fet el 1979.

Actualment, l’Eixida és interpretada per la Cobla Tàrrega amb un arranjament musical elaborat, el 1921, pel Mestre Güell a partir d’una variant antiga que era interpretada pel Ball dels Valencians.

Es realitzen dos assajos generals oberts a tothom uns dies abans de la Festa Major de Maig, al local de l’Esbart Albada, entitat que des de 1952 ha dut la dansa al seu repertori

De 1979 a 2006, l’únic ball que s’ha interpretat a la sortida de l’ofici de les Santes Espines ha estat l’Eixida, acompanyada, alguns anys, pel Balls de Bastonets. A partir de 2007, amb la presentació del Ball de l’Àliga de Tàrrega, la festa que neix al voltant de l’Eixida ha crescut any rere any amb nous entremesos, creant-se un nou acte que, des de 2010, és anomenat “Eixida de Festa Major”, una mostra de balls folklòrics de la ciutat formada pel Ball de l’Àliga, l’Eixida, el Ball de Gegants, el Ball de Nans, els Balls de Bastonets, la Dansa dels Capgrossos, el Ball d’Arquets, el Ball de lo Tossino, i els nous balls que es van creant.

Durant el Carnestoltes de 2012 la dansa és parodiada amb el nom del “Ball de l’Excita” i interpretada amb una nova coreografia escatològica.

 

1 Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dansa. Francesc Pujol i Joan Amades. Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936

2 Balls Populars. Joan Amades. Esbart Català de Dansaires, 1936

3 Un paborde és l’administrador general o la persona que mana en determinades comunitats religioses. A Tàrrega se solen anomenar capitans, cosa que ens fa dubtar de la font.

4 Costumari Català. El curs de l’any. Volum I. Hivern. Joan Amades. Salvat Editores, 1986

5 Fitxa de l’Eixida recollida per Joan Rigall el 1910 a l’Arxiu Josep Maria Castells i Andilla. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.

6 Costumari Català. El curs de l’any. Volum V. Tardor. Joan Amades. Salvat Editores, 1985

7 “Ciutats de Catalunya: Tàrrega”. La Veu de Catalunya, del 14-09-1922

8 “El festival folklòric”. Acció Comarcal, número 134 del 7-07-1934

9 “El festival Folklòric”. Crònica Targarina, número 671 del 07-07-1934

10 Arxiu Joan Bial i Serra. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.

11 El Diccionari català-valencià-balear.

12 Anton Farran i Domínguez (Tàrrega, 1961): el 1972 va ingressar al grup infantil del Esbart Albada i, el 1996, n’assumeix la direcció. Ha assistit a diferents cursos, seminaris i aules organitzats pel Agrupament d’Esbarts Dansaires, l’Esbart Català de Dansaires i l’Orfeó Gracienc, que li han permès estar a les ordres del mestres més influents de la dansa tradicional catalana, historiadors, antropòlegs, músics, coreògrafs, assagistes, crítics, mestres de diferents disciplines artístiques, com la dansa clàssica i contemporània, les castanyoles, expressió corporal, etc. Adaptà l’Eixida el 1979 i els Balls de Bastonets el 2000, i fou l’autor de diversos balls de la ciutat com el Ball de Gegants de Tàrrega el 1994, el Ball de l’Àliga de Tàrrega el 2007, el Ball de Nans de Tàrrega el 2009, la Dansa dels Capgrossos el 2010, el Ball de Lo Tossino el 2011 i el Ball d’Arquets de Tàrrega el 2012. També ha col·laborat amb altres entitats de fora de la ciutat, com Agramunt i Bellpuig, en la creació de ballets, i amb l’Agrupament de Colles Geganteres de Catalunya.

 

L’origen i evolució de l’Eixida

Tal i com s’ha escrit anteriorment, la primera referència al Ball dels Valencians de Tàrrega és del 30 de maig de 1773.1 També se sap, gràcies a un article de Lluís Solsona publicat a la revista Foc Nou, que l’Eixida era un dels passos que formaven part d’aquest ball: “…el Ball dels Valencians d’Arbeca, […] va mantenir les pròpies figures sense variacions, algunes de les quals coincidien amb les dels balladors de Tàrrega (“el bracet” d’Arbeca i “l’eixida” targarina eren la mateixa figura amb alguna diferència)”.2 El terme “bracet” descriu el moviment que fa la parella quan els balladors s’agafen dels braços per canviar-se de lloc. Aquest moviment s’inclou als dos Balls dels Valencians.

Segarra i Malla també és del parer que l’Eixida formava part del Ball dels Valencians: “…el dia de la Festa Major, de bon matí el Tararot feia la desperta i abans d’anar a missa major saludava les autoritats i les famílies dels seus antics protectors. Els dansaires ballaven la característica “eixida”, tocant les castanyoles. […] Tant el Tararot com el grup de dansaires (a qui deien “los Valencians”) anaven davant de la processó, els primers tocant i els altres ballant l’Eixida”.3

Si l’Eixida formava part del Ball dels Valencians, ens podem preguntar si fou possible que s’hagués ballat separadament d’aquest ball pels pabordes de les confraries i pels targarins en general i que, per tant, existissin els dos balls per separat. Si ens creiem aquesta possibilitat, i seguint les notícies dels folkloristes de la primera meitat del segle XX, intentarem imaginar-nos, a mode de teoria, com va néixer aquesta dansa.

Com s’ha vist, el Ball dels Valencians gaudia d’una gran popularitat entre els targarins i va ser el ball més important de la Festa Major de Maig, durant els segles XVIII i XIX. Aquesta popularitat devia esperonar els targarins que no formaven part de la colla dels Valencians, a ballar la dansa per la qual sentien admiració. Aquests van adoptar el ballet més senzill i popular del Ball dels Valencians i el devien representar durant les festes de barri o durant les grans celebracions, però sempre fora del programa oficial, ja que el ball no apareix documentat en cap publicació. En canvi, el Ball dels Valencians seria la dansa de les grans diades. L’Eixida seria la part més senzilla del Ball dels Valencians, atès que la torre final i alguna altra figura estarien fora de l’abast de la majoria de dansaires targarins.

Francesc Pujol i Joan Amades diuen que l’Eixida es va ballar per darrer cop a Plaça de Sant Antoni, el 13 de maig de 1860,4 per més de 200 balladors, malgrat que és possible que s’hagués ballat durant una bona colla d’anys més. Aquesta dada la corroboraria l’escrit publicat l’Acció Comarcal de 1934, on l’Antoni Castelló, un senyor d’edat, diu que també l’havia dansada,5 tot i que, possiblement, es tractés d’un antic membre de la colla dels Valencians. També hem vist que el declivi del Ball dels Valencians va ocórrer sobre l’any 1882, i hem de suposar que també en aquesta data es devia deixar de ballar l’Eixida, per motius similars.

Oblidada la dansa gairebé del tot, el 15 de maig de 1921, el Mestre Güell, director de l’Orfeó Nova Tàrrega, el Sr. Capdevila, director de l’Esbart Folklore de Catalunya, i el Sr. J. Estela, director de la Cobla “la Principal” de Palamós, es van reunir per tal de recuperar-la.5 i 6 Van consultar diverses persones que l’havien ballada antigament, entre elles Joan Viciana i Salvadó, de 72 anys i “Roc del Figaire”, darrer cap de colla dels Valencians. Aquell mateix dia a la tarda, reunits a l’Ateneu, van escriure-la, van fer-ne l’harmonització i la van ensenyar als dansaries per tal que la Cobla “la Principal” i l’Esbart Folklore de Catalunya la poguessin presentar al festival del vespre del mateix dia.

A partir d’aquesta nova composició musical i coreogràfica, l’Eixida ha estat interpretada per diversos esbarts a la ciutat, entre ells l’Esbart Barcino el 1934, la Sección Folklòrica del Frente de Juventudes durant la Festa Major de Maig de 1945, i l’Esbart Albada, en diverses ocasions, a partir de 1953.

Amb el que s’ha escrit fins ara, es podria dir que l’Eixida era una part del Ball dels Valencians que fou dansada pels targarins a les principals festes de la població, durant els segles XVIII i XIX: Festa Major de Maig, Festes de Sant Eloi, Sant Antoni i possiblement en d’altres celebracions.

Es pot suposar que la popularitat de l’Eixida va fer que la peça musical del Ball dels Valencians que la incloïa s’acabés anomenant també l’Eixida, tal i com recull el Mestre Güell en el seu llibre De l’Urgell i la Segarra, on anotà l’Eixida (antiga Eixida), i la peça que anomena L’Eixida, variant i que acaba definint com: “Altra variant que la ballaven pels carrers la colla dels Valencians acompanyats pel tararot”.7

Segarra i Malla també anomena Eixida a la dansa que interpretaven el Ball dels Valencians, sense distingir si era una part o tota la dansa sencera.

A finals del segle XIX, l’Eixida va desaparèixer de la plaça, i el mateix Güell va recuperar-la fent-ne una nova composició. I com ja s’ha escrit, el 1979, el ball fou recuperat per ser ballat a la plaça per tots els targarins i, per primer cop, encapçalat per l’alcalde de la ciutat, tal i com havien fet els antics pabordes de la confraria de Sant Antoni.

Però aquesta teoria podria no ser del tot certa, i la versió dels folkloristes de la primera meitat del segle XX podria haver estat falsejada expressament o, si més no, idealitzada i recreada com a veritable. El mateix Joan Amades és actualment molt qüestionat, i moltes de les dades que aporta no estan ben demostrades, o ni tal sols es creuen certes.

D’aquesta manera, l’Eixida no s’hauria dansat mai a plaça ni pels pabordes ni pels ciutadans, sinó exclusivament per la colla del Ball dels Valencians, com una part d’aquest ball.

El Mestre Güell, no hauria recuperat cap ball, sinó que n’hauria creat un de nou, variant del Ball dels Valencians segons els cànons i ideals estètics de la burgesia, dins de la Renaixença del moment. Els seus paradigmes eren els esbarts i cobles creats a Catalunya durant aquells anys.

Per fer la composició musical de l’actual Eixida, Güell es va basar amb la música del Ball dels Valencians, modificant-ne la part central, la qual es coneix com Eixida.

Pel que fa a la coreografia, la introducció no es balla, l’Eixida deuria ser força similar a l’actual, i al temps del ballet final, afegí una nova coreografia final en substitució de la torre dels Valencians.

A partir de la reconstrucció que en va fer el Mestre Güell, la dansa va començar a ser ballada per esbarts d’arreu de Catalunya.

Així, l’Eixida, tal com l’entenem avui, només s’hauria ballat a plaça pels ciutadans a partir de 1979. La prova d’aquesta afirmació la trobem a les cròniques de la Festa Major de Maig i de les Festes de Sant Eloi del Diario de Barcelona, El Alba Leridana i del Diario de Lérida, de 1853 a 1886, on en descriuen tots els balls folklòrics que es feien, sense que s’hi esmenti el Ball de l’Eixida, cosa que evidencia que la dansa, o bé no formava part del programa oficial, o bé no era tan popular com el dels Valencians, o, senzillament, que no existia com a tal.

A més a més, si rellegim el fragment que Segarra i Malla, historiador i no pas folklorista, dedica a l’Eixida, veurem com deixa ben clar que la dansa formava part del Ball dels Valencians, i en cap cas diu que la ballaven els veïns de la ciutat, sinó la mateixa colla dels Valencians.

Tal i com va escriure l’antropòleg targarí Roger Costa: “El recull i reconstrucció de la dansa popular o tradicional catalana es va fer sota un prisma molt concret, el del folklore, entès aquest com una disciplina amb uns trets ideològics de fons ben determinats i amb uns objectius que a Catalunya s’entrecreuaven clarament amb una determinada ideologia política al servei d’una determinada classe social. Aquest fet va provocar que el recull, la reconstrucció i divulgació de la dansa popular catalana no es fes d’acord a uns paràmetres que a l’actualitat consideraríem científics o rigorosos, sinó en pro d’un programa polític i cultural molt concret. El resultat és que bona part de les coreografies que encara avui coneixem de bona part dels balls populars que es coneixen com a “tradicionals” no ho són en absolut. Són, contràriament, la projecció d’uns prejudicis que en un moment determinat existien sobre la cultura popular, i que a través d’aquestes coreografies han arribat fins als nostres dies”.8

Concloent, es podria dir que el Ball de l’Eixida va néixer com a tal el 1921, gràcies a l’adaptació que en féu el Mestre Güell i el Sr. Capdevila, director de l’Esbart Folklore de Catalunya, a partir de la música i de part de la coreografia del Ball dels Valencians.

El 1979, s’haurien fet realitat les idealitzacions i recreacions que els folkloristes van fer del ball a principis del segle XX, amb la primera Eixida ballada pels targarins a la Plaça Major, encapçalats pel seu Consistori.

 

1 Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó,1965

2 “El Ball dels Valencians de Tàrrega”, Foc Nou (butlletí de la colla Joves dels Xiquets de Valls) número 63, juliol-agost de 2001. Lluís Solsona i Llorens

3 Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII). Josep Maria Segarra i Malla. Museu Comarcal de l’Urgell, 1987

4 Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dansa. Francesc Pujol i Joan Amades. Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936

5 “L’Eixida”, Acció Comarcal, número 134 del 7-07-1934

6 Arxiu Joan Bial i Serra. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.

7 De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes. Josep Güell i Guillaumet. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Natan Estudis, 2005

8 Cien años de Esbarts. Orígenes y desarrollo del proceso de folklorización de la danza popular en Catalunya”. Roger Costa Solé. CIOFF, 2005 (traduït al català)

 

L’Eixida i el Ball del Tararot

Si es poden plantejar dubtes sobre l’origen i evolució de l’Eixida, encara cal parlar d’un altre tema per resoldre, l’origen d’un ball prou similar a l’Eixida anomenat de diverses maneres com “el Ball del Tararot”, “El Tararot”, “Dansa Típica del Tararot, “la Dansa de Tàrrega” o “Música del Tararot de Tàrrega”. L’existència d’aquest ball va fer que, durant els anys 20 i 30 del segle XX, alguns esbarts de Barcelona anomenessin erròniament l’Eixida amb aquests noms.

L’1 de juliol de 1934, es va celebrar un festival folklòric a l’Ateneu organitzat pel Foment de la Sardana i l’Orfeó Nova Tàrrega, amb l’Esbart Barcino i la cobla de grallers els Vallesos, amb la interpretació de diverses danses catalanes, entre les quals hi figurava l’Eixida de Tàrrega 1ª variant, i l’Eixida de Tàrrega 2ª variant (denominacions que figuraven a la publicació).2 Les dues versions van ser ballades al final de l’actuació a la Plaça de la República (actual Plaça Major). Després d’escoltar les dues versions, el públic de major edat ho va tenir clar i va designar com a vertadera la segona variant, la del Ball dels Valencians, que corresponia exactament a l’Eixida que havia recompost en Mestre Güell, el 1921. La primera variant era la que el targarí Joan Ribera (“Joan del Recó”) havia ensenyat al folklorista barceloní Joan Rigall el 1910,3 i que aquest va transmetre a Joan Matas, director de l’Esbart Barcino. Aquesta versió desconeguda és la que s’ha anomenat de diverses formes com el Bracet o el Ball del Tararot.2 i 4

Al festival hi va assistir un senyor d’Arbeca que assegurava que havia format part d’una colla de dansaires (probablement dels Valencians d’Arbeca). Aquest senyor afirmava que la primera variant desconeguda de l’Eixida era el Bracet, que com ja se sap era una part del Ball dels Valencians d’Arbeca, que tenia la mateixa coreografia que l’Eixida.

Entre els presents algú va comentar que el Bracet es ballava durant les festes dels barris i l’Eixida seria la dansa de les diades grosses.2 i 4 De fet, és molt probable que confonguessin el Ball dels Valencians amb l’Eixida. Algú també va dir que el Bracet podria haver estat portat per colles de músics o balladors d’altres poblacions en motiu d’algunes festes,2 cosa que demostraria que aquesta segona versió no era típica de Tàrrega sinó que formaria part del Ball dels Valencians d’Arbeca.

De tota manera, entre les dues danses hi ha un paral·lelisme rítmic i melòdic i, segons l’article de l’Acció Comarcal on apareix la notícia d’aquest festival, “…si el Bracet era un dels diversos moviments que podien haver integrat l’Eixida, aquesta resultaria ampliada i més diversa de com la sabíem […] I si es podia confirmar que el Bracet era un ball que s’executava amb menys solemnitat caldria sospitar en una abreviació o una simple corrupció de l’Eixida”.

Malgrat la confusió que hi podia haver entre l’Eixida i el Ball del Tararot, Joan Amades va escriure: “…el poble targarí l’ha anomenada sempre l’Eixida. […] Quant el nom de tararot, és el que designa l’instrument que sonava la melodia de la dansa, la gralla o el grall, que en alguns punts de la Segarra anomenen tararot”.1

De fet, la coreografia i la música d’ambdós balls són diferents, malgrat mantinguin algunes semblances.

L’Esbart Català de Dansaires encara duu dins del seu repertori aquesta segona versió de l’Eixida, que anomenen “El Tararot”. Al programa de les Festes de Sant Eloi de 1949 hi figura l’actuació de l’Esbart Montserrat, el diumenge dia 11 al camp de futbol, amb la representació, entre altres dels balls, de l’Eixida i l’Eixida (dansa típica del Tararot).

Amb tot el que s’ha escrit fins ara, es podria dir que l’actual música de l’Eixida prové del Ball dels Valencians de Tàrrega, i la versió de l’Eixida anomenada de diverses maneres com “Dansa de Tàrrega”, “Música del Tararot de Tàrrega”, “Ball del Tararot” o “El Tararot” és una dansa que possiblement formava part del Ball dels Valencians d’Arbeca i que també s’hauria ballat a Tàrrega.

El Tararot també podria haver estat una altra figura del Ball dels Valencians de Tàrrega, en el supòsit que el Mestre Güell no hagués recollit íntegrament la partitura del Ball dels Valencians al seu llibre De l’Urgell i la Segarra.5

Si el Tararot era el nom de l’instrument amb que s’acompanyava el Ball dels Valencians, el mot també s’utilitzaria per definir un dels passos del mateix ball.

Finalment i cercant una teoria que no es pot demostrar del tot, es podria dir que el Ball dels Valencians de Tàrrega constaria de:

  • Una introducció que no se sap si es ballava o no, i que coincideix exactament amb la introducció de l’actual Eixida.
  • Un ballet anomenat Eixida que coincidiria exactament amb la part central de l’actual Eixida, on les parelles es canvien de posició i de parella. A la vegada, aquest part coincidiria coreogràficament amb el Bracet d’Arbeca.
  • Possiblement, i tal i com passa amb la majoria dels Balls dels Valencians catalans, el de Tàrrega també tindria una o més figures abans de l’aixecament de la torre final.

Aquest segon ballet podria ser el que anomenaven Tararot, amb una música molt similar al Bracet d’Arbeca. D’aquesta manera, el Bracet i el Tararot tindrien la mateixa melodia, i l’Eixida i el Bracet tindrien la mateixa coreografia.

  • Finalment, el Ball dels Valencians acabava amb l’aixecament d’una torre humana, mentre que l’Eixida es clou amb un ballet de ritme ternari, la coreografia del qual va ser composada, molt probablement, pel Sr. Capdevila, director de l’Esbart Folklore de Catalunya, amb l’ajuda del Mestre Güell.

 

1 Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dansa. Francesc Pujol i Joan Amades. Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936

2 “L’Eixida”. Acció Comarcal, número 134 del 7-07-1934

3 Fitxa de l’Eixida recollida per Joan Rigall el 1910 a l’Arxiu Josep Maria Castells i Andilla. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.

4 “El festival Folklòric”. Crònica Targarina, número 671 de 07-07-1934

5 De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes. Josep Güell i Guillaumet. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Natan Estudis, 2005

 

La coreografia de l’Eixida

Com totes les danses vives, l’Eixida ha evolucionat amb el pas dels anys.

No se sap exactament com es ballava quan l’executava la colla dels Valencians, malgrat que devia ser força similar a l’actual.

A principis del segle XX, folkloristes com Joan Bial, Joan Comas, Josep Maria Castells i Joan Amades en documenten la coreografia pensada per ser interpretada per esbarts damunt d’un escenari. El 1979, és adaptada per tal que pogués ser ballada a plaça per la població en general. Aquesta adaptació es pot veure molt bé en el fet que la dansa comença d’esquena a l’Ajuntament i finalitza cara a l’edifici. Es fa difícil pensar en una dansa interpretada damunt d’un escenari, en la qual, els balladors acabin d’esquena al públic.

A continuació es detalla la coreografia de l’Eixida tal i com es dansa actualment a plaça, amb algunes diferències respecte a la versió publicada, per exemple, al Costumari Català de Joan Amades.

La dansa comença amb les parelles col·locades en línia recta l’una darrera de l’altra, mirant totes en la mateixa direcció, amb una separació prudencial de parella a parella i de ballador a balladora. El noi dona la mà dreta a la noia. Els braços lliures es poden posar a la cintura o la noia es pot agafar la faldilla.

La introducció no es balla i serveix només perquè els balladors estiguin atents a l’inici del ball. Després de la introducció, els balladors de la primera parella, que solen ser l’alcalde o alcaldessa i la seva parella, caminen endavant al compàs de la música tot fent un passeig. Les altres parelles resten sense moure’s.

Torna a començar la melodia i  les parelles que anaven darrere de la primera  caminen al ritme de la música, tal i com ho havia fet l’anterior. Mentrestant, els balladors de la primera parella s’encaren i marquen el primer compàs amb el peu dret tombant-se cap a l’esquerra. El segon compàs, el marquen amb el peu esquerre tombant-se cap a la dreta i així successivament fins al vuitè compàs. D’aquesta manera, els compassos 1, 3, 5 i 7 es marquen amb el peu dret tombant-se cap a l’esquerra, i els compassos 2, 4 i 6 amb el peu esquerre tombant-se cap a la dreta.

Al final del vuitè compàs es queden amb els peus junts i fan una petita reverència a la seva parella. Al novè compàs el ballador i la balladora s’agafen pels braços drets i donen una mitja volta cap a l’esquerra, com es veu a la primera fotografia. La figura els ocuparà els compassos 9 i 10.

Tot seguit, mitja volta més agafats pels braços esquerres per tornar al mateix lloc, durant els compassos 11 i 12. A continuació, es tornen a agafar pels braços drets i donen una volta i mitja durant els compassos 13, 14, 15 i 16, canviant-se de lloc.

El ballador quedarà cara la balladora de la segona parella i la balladora cara al ballador de la segona parella. O sigui, els balladors van passant al rengle on hi ha les balladores i elles al dels balladors. 

Torna a començar la melodia i ballen l’home de la primera parella amb la dona de la segona i la balladora de la primera amb el ballador de la segona i fan el que ja s’ha descrit fins ara, tal i com es veu a la segona fotografia. Al finalitzar el setzè compàs, el ballador i la balladora de la primera parella passen a ballar amb la tercera parella, i la segona parella, que ara es troba a primer terme, ballen de cara ells dos, i així successivament ho van fent totes les parelles de la fila.

Quan la primera parella hagi ballat amb totes les altres, resten encarades a la resta de balladors fent un punteig al compàs de la música. Les altres parelles faran el mateix.

Com es pot veure, balladors i balladores queden invertits, ja que, abans de començar, tots els balladors eren a l’esquerra de la parella i les balladores a la dreta.

Quan la darrera parella ha acabat de ballar, els músics toquen una nota ben llarga i els balladors es giren cap a l’esquerra i les balladores cap a la dreta, quedant la fila canviada de sentit. O sigui, tots es giren en la direcció interior de la paral·lela que formen.

Quan comença la melodia de la segona part del ball de ritme ternari, els balladors llencen el peu esquerra cap a la dreta i les balladores el dret cap a l’esquerra durant el primer compàs. Marquen el primer temps del segon compàs amb el peu enlaire, i en el segon compàs ho fan al revés. Ho fan fent un desplaçament en direcció endavant tot saltant seguint els balladors de la primera fila, els quals resten al lloc invers al qual es trobaven abans de començar.

Al finalitzar la música del darrer compàs amb una nota ben llarga, és necessari que tots els balladors deixin de saltar al mateix temps, moment en què fan la salutació final.

Tota la coreografia detallada ha estat revisada per Ton Farran.