Els Gegants de Tàrrega

ELS GEGANTS DE TÀRREGA: un dels primers gegants catalans, modèstia a part

L’any 2024 els Gegants de Barcelona van celebrar els 600 anys d’història i l’efemèride es commemorarà amb una Trobada Nacional de Gegants, que va reunir a la ciutat una gran representació de gegants de tot Catalunya, entre la que hi van ser presents els Gegants del carrer Major de Tàrrega, Jaume I i Violant d’Hongria. Aquesta trobada emulava la que es va fer l’any 1902, amb el nom de Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos de Barcelona, on van participar la segoa parella de Gegants del Carme de Tàrrega, els construïts l'any 1892. La Trobada es va organitzar per tal de celebrar la primera notícia que és té d'uns gegants a la ciutat de Barcelona i segons algunes fonts, del món sencer. La parella van ser presents a la processó de Corpus de 1424, tot i que no es descarta que n’existissin abans. Segons el Llibre de les Solemnitats de Barcelona, a la processó de la catedral de 1424 hi van desfilar “Lo Rey David ab lo Giguant” i “Sanct Xpistòffol ab l·infant Jhs al coll.” El primer gegant representava el Goliat bíblic, i pel fet d'haver estat pagat pel municipi, se’l considera el primer gegant de la ciutat. Probablement durant la processó, s’escenifiqués la lluita de David amb el gegant Goliat. El segon gegant era Sant Cristòfol a qui se'l solia representar portant el nen Jesús al coll. Encara que no existeix unanimitat entre els historiadors, es creu que aquests primers gegants processionals no eren figures corpòries com els actuals, sinó homes amb xanques que desfilaven disfressats, com encara succeeix en algunes ciutats belgues.

Amb el temps, els gegants i la resta d’entremesos van anar guanyant protagonisme a la processó i la seva presència es va anar estenent a altres actes solemnes, com les recepcions reials. Un exemple el veurem a Tàrrega l’any 1605, o a Barcelona l’any 1585, on el rei Felip II va ser rebut per un gegant juntament amb altres entremesos com l’àliga, el drac i la víbria. Progressivament, els gegants van anar perdent les connotacions religioses, canviant la representació original de personatges bíblics per reis, guerrers, nobles o dames, o personatges destacats d'una població. 

Es considera que el primer gegant corpori amb estructura de fusta i modelatge de caps i mans amb cartró-pedra és de Girona, i correspondria a l’any 1513. El segon gegant corpori seria el d’Olot de 1521. Mentre que el tercer més antic s'hauria construit a Cervera el 1551. Com veurem més endavant, el primer gegant de Tàrrega és datat del 1600, i ens podríem preguntar si la nostra figura podria ser el quart gegant construït a Catalunya? De ben segur que n’hi ha d’altres que ens precedeixen, i en futurs estudis és possible que s’aportin noves dades, per això no podem donar-ho per cert. En tot cas, ens avala una història de més de 400 anys de gegants a la ciutat de Tàrrega.

Per posar els gegants de la ciutat en contexte, i a mode de breu resum introductori, primerament hem de dir que Tàrrega té una llarga tradició de figures, balls i entremesos de cultura popular i tradicional, ja documentats al Corpus de 1600 i de 1610, amb el primer gegant i drac de la vila, respectivament. Un seguici festiu que acompanyava la processó de les Santes Espines conegut des de 1773, amb la presència d’un ball de bastons, dos de moros i cristians, una nova parella de gegants i un ball de valencians que va estar actiu fins el 1895. També cal destacar la forta influència que han tingut les festes dels barris de la Mercè i del Carme, ja que han permès la creació de ballets, figures i gegants. Pel que fa al barri de la Mercè: els Gegants de la Mercè originaris de 1870 i encara vigents, els Gegantons Mariners d’aproximadament el 1907 i també vigents, l’Home de la Barra originari de 1878 i actualment amb la tercera versió, i el Ball d’Arquets (cercolets) de finals s. XIX. Pel que fa al barri del Carme: els desapareguts Gegants del Carme de 1871 i 1892, els vigents de 1953 i el Ball de Bastonets de 1879. 

Afegirem que el model festiu targarí va estar influenciat pel del Camp de Tarragona durant els segles XVIII i XIX, amb exemples com el tararot, formació musical de gralla i tabal coneguda amb aquest nom a Tàrrega, provinent d’aquestes comarques; i el Ball dels Valencians, la melodia del qual recorda molt a la del Ball de la Primera de Valls. També ha estat gràcies a l’aportació de clergues formats al Bisbat de Solsona a finals dels s. XIX i XX, com s’han creat dos dels tres Balls de Bastonets propis i cantats de Tàrrega: Sona Bigotet i la Pepa, clarament influenciats pels solsonins. A més, a més, la posada en escena teatral i espectacular d’alguns dels actes de la Festa Major de Maig és hereva de les 44 edicions viscudes de la Fira del Teatre al Carrer, on els espectacles de Comediants i dels targarins Pots Teatre, entre altres, han deixat una forta petjada en l’imaginari col·lectiu de la ciutat, influenciant la Nit del Tararot.

Acompanyeu-nos en aquest apassionant viatges per les festes de la ciutat i els seus protagonistes: els Gegants de Tàrrega.
 

Els Gegants de Tàrrega a desembre de 2010, a la plaça les Nacions Sense Estat. Foto: Ton Farran

GEGANTS DE TÀRREGA (1600-1869): els avis i el rebesavi

“…al devant las creus; devant de estas las banderes; y al devant de tot los jagants, un ball de bastonets, un de Valencians y dos balls de Cristians i Moros”

Des de l’any 1600 els Gegants de Tàrrega han amenitzat les festes més assenyalades del calendari festiu local: Festa Major de Maig, Festes de Sant Eloi o Festa Major de Setembre, Corpus, les festes dels barris històrics del Carme, la Mercè i del carrer Major, entre d’altres.

D’aquestes festivitats, la més antiga que es coneix a Tàrrega és la de Corpus Christi, una festa catòlica que venera l’eucaristia, i que va ser instaurada l’any 1264 pel papà Urbà IV. El moment més important del Corpus és la processó, i la de Barcelona, originària de 1320, és considerada una de les més antigues d’Europa. Durant molts segles, fou la festa més important de la ciutat comtal. El bestiari popular format per àligues, cavallets, víbries, dracs i gegants té el seu origen en el Corpus. Aquestes figures, juntament amb altres entremesos, representacions de passatges bíblics i de les vides dels sants i santes, tenien per objectiu explicar els textos sagrats al poble, majoritàriament analfabet.

Però quina importància va tenir el Corpus a Tàrrega, i de quina manera se celebrava, perquè es decidís construir un dels primers gegants corporis de Catalunya?

La primera referència escrita del Corpus a Tàrrega és de 1438, tot i que és molt probable que se celebrés amb anterioritat. La festa comptava amb la presència d'elements festius i folklòrics propis documentats ja el 1481, com la construcció d’una galera o castell amb rodes, realitzat en motiu de la recepció de la reina Isabel la Catòlica. L’acompanyament musical de les primeres processons de Corpus anava a càrrec de músics que tocaven el flabiol, la tamor, rabequet i la cornamusa o sac de gemecs. També hi participaven els tabalers i el verguer o pregoner amb la seva trompeta. El Corpus local es va celebrar durant el s. XV a la desapareguda capella del Corpus Christi del carrer del Carme, aixecada per la nissaga dels Ardèvol, vora l’actual Palau dels Marquesos de la Floresta. Un sepulcre gòtic de la família, que havia format part de la capella, resta exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, mentre que el finestral gòtic de la façana de la capella està ubicat al Parc de Sant Eloi.

La Tàrrega de principis del s. XVII que va conèixer el primer gegant targarí era una població econòmicament estancada, però amb certa estabilitat. En paraules de Josep M. Planes Costa (La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega, segles XVI-XIX), la vila “… feia grans despeses en aparatoses celebracions publiques, que volien dissimular les seves penúries i donar una imatge d’activitat local que no responia a la realitat. Es feien grans festes per l’Assumpció de la Verge Maria (en aquesta data se celebrava també la Festa Major), per la Concepció, per Corpus i sembla que també en honor de St. Ramon de Penyafort”. Els targarins i targarines en sabiem de fer festa, i la més espectacular i recordada de totes va ser la que es va celebrar en honor de la Puríssima, del 14 al 16 de juny de 1619. S'hi feren tornejos de cavalls, processó, artilugis per teatralitzar oficis religiosos, espectacles, representacions, dues cobles de ministrils… Un espectacle magnífic, monumental i fastuós propi del barroc, que va sorprendre als visitants vinguts d'arreu de Catalunya, sobretot perquè llavors Tàrrega era una vila petita.

Al Llibre de Cerimònies (1592-1661) trobem la primera referència d’un gegant a la ciutat, l’any 1600. Al mateix llibre es documenta l’ordre que seguien les processons de Corpus de final s. XVI i durant el s. XVII, encapçalades per la bandera de la vila, el Jagant de la Vila, seguit de les creus i les banderes de les confraries. La nova figura va participar a les processons de Corpus almenys fins el 1619. Segurament, es va voler celebrar el nou segle amb un nou element que envellís, encara més, la processó del Corpus targarí. 
 

Llibre de Cerimònies (1592-1661), amb la primera notícia del Jagant de la Vila de 1600.
Fons de l’Ajuntament de Tàrrega U.I. 160, Arxiu Comarcal de l’Urgell
 

El Llibre d’Albarans, també dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell, fa referència al pagament efectuat a Joan Grau com a portador del gegant, durant la processó de Corpus de 1603. De 1605 fins almenys el 1619, el portador i ballador del gegant fou sempre en Joan Galzeran, que cobrava vuit sous per ballar-lo durant la processó, tot i que durant els anys següents també es ballava per la Capvuitada de Corpus. Per una quantitat similar també es pagava al portador en diades puntuals, com les celebracions reials. El mateix llibre també documenta la construcció del primer drac de Tàrrega el 1610. La bèstia anava molt probablement davant la processó de Corpus acompanyant el gegant. El primer portador del drac va ser en Jeroni Roca, de professió fuster. Sabem que el 1617 el carregava en Gaspar Nadal, i el 1619 en Nadal Homs. El salari era similar al del portador del gegant, així com l’obligació de lluir-lo durant la processó de Corpus i la Capvuitada. El Consell va ser l’encarregat de pagar les despeses de construcció del gegant i el drac, dels coets que duïa el drac i dels sous dels portadors.

L’historiador Segarra i Malla dona fe al seu llibre Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII) que “…per animar les festes es feren els gegants i capgrossos, que eren les comparses de la diada, encara que oficialment no n’hi havia. L’Ajuntament els llogava als barris de la Mercè o del Carme. Ben diferent era això del segle XVII; llavors al poble no hi faltava el Gegant de la Vila, que amb sa alabarda (destral de pal llarg) i l’escut d’armes de la vila anava a les processons acompanyant el drac, que amb un colom a la boca ballava danses en els llocs principals de la població”. El mateix autor també va publicar que els primers gegants de la vila es van presentar durant la processó de Corpus de 1591, tot i que, comprovant les fonts que va consultar, no en figura cap referència.

Una de les celebracions reials de les que es té constància que hi va participar el Jagant de la Vila fou pel naixement, el 8 d'abril de 1605 ,del fill de Felip III de Castella o Felip II d’Aragó, el futur monarca Felip IV. Es feren grans festes arreu del país, i a Tàrrega l’efemèride se celebrà els dies 12, 13 i 14 de juny del mateix any de la següent manera: el diumenge 13, es ventaren les campanes de la parròquia. La casa de la paeria i el campanar anaven plens de llanternes amb gresolets. Per la seva part, la confraria de Sant Eloi va encendre grans fogueres damunt la serra. El dilluns 14, es feu una processó solemne “… aont acudi lo jagant ballant devant la professo y apres un ball de minyonets molt ben adressats ab uns archs y fletxes en les mans que feren dit ball devant la custodia que aportaven…” També es feren focs artificials, jocs, músiques, balls i fonts, com la del carrer del Carme on hi havia la figura d’un nen que representava el fill del monarca, subjectant una espasa i amb un lleó als peus amb un bàcul. (Llibre d’actes i memòries de Pere Llorens Rabassa, escrivà de les Cases del Consell, Arxiu Municipal). 

Cal fer esment que la font principal per a l’estudi del Corpus de Tàrrega durant els s. XV-XVII prové de l’article “La celebració del Corpus a Tàrrega entre els segles XV i inicis del XVII”, de Ramon Miró Baldrich, revista URTX núm. 9. A ell li devem la pista de 1603, que posteriorment vam aconseguir retrocedir fins el 1600. També hem revisat el Llibre de processons, pregàries i capitanatges dels barris i de les Confraries de les Santes Espines… (1665-1837) i no hem trobat la presència del gegant ni del drac a les processons del Corpus targarí, a mitjan segle XVII. 

Durant els s. XVII i XVIII el Corpus targarí es va celebrar amb regularitat. Durant els s. XIX i XX la custòdia es treia en processó pels diferents carrers del centre de la població i finalment era tornada a la Parròquia. Aquest era un dels actes més importants de la capvuitada de Corpus, que es perllongava durant vuit dies. Es feien diverses processons durant la setmana, sent la primera la de Corpus. Seguia la processó dels capellans, la de l’Ajuntament, la de la Santíssima Trinitat, la del carrer Agoders, la del barri del Carme, la del barri de la Mercè i la del barri del carrer Major.

Els tres barri barris participaren activament en l’organització de la festa, amb la decoració dels seus carrers, rivalitzant per veure qui s’hi esmerçava més. Es feien processons, catifes de flors, cercaviles amb gegants i capgrossos, audicions de sardanes, jocs infantils, fogueres i la recollida d’aliments per als veïns més desfavorits. La Comisión Oficial de Ferias y Fiestas era l’encarregada d’organitzar el concurs amb unes bases on es demanava als barris que presentessin un projecte previ d’ornamentació dels seus carrers, on havia de prevaldre la qualitat per damunt la quantitat. Destacaven la decoració de l’església i la processó, i no es tenien en compte els espectacles que s’hi feien per no canviar l’aspecte tradicional de la festa. Els barris nombraven quatre capitans o representants, i al barri guanyador se li entregava una placa commemorativa i una cinta amb una inscripció que podia lluir a la bandera de la processó. El barri del carrer Major va guanyar durant vuit anys seguits el primer premi de l’Ajuntament a la millor organització de la capvuitada de Corpus, de 1945 a 1952, tal i com figura en una placa commemorativa a la plaça Sant Antoni. Durant la segona meitat del segle passat, els barris van deixar d’organitzar les festes i processons de Corpus i la festa decaigué en participació ciutadana. Molt probablement el 1878, el barri de la Mercè presentà l’Home de la Barra per animar el pas de la processó de Corpus pel barri, amb els giravolts del simpàtic personatge, penjat entre dos finestres o balcons del carrer Urgell

Actualment la ciutat celebra el Corpus el diumenge al migdia següent a la capvuitada de Pentecosta, amb una missa solemne a la Parròquia. Acabada aquesta, l’Àliga de Tàrrega entra solemnement a la Parròquia i balla davant l’altar. Tot seguit, s’inicia la processó pel centre de la ciutat amb el següent ordre: els Gegants de Tàrrega, les banderes, l’Àliga, els músics, el turiferari, la creu, els infants de la primera comunió, els escolans, els capellans, el tàlem, les atxes, la custòdia i la capella de música. Al finalitzar la processó, l’Àliga ret homenatge a la custòdia amb una reverència davant la porta principal de la Parròquia, durant benedicció de la custòdia. A continuació, els escolans, les banderes, els capellans i la custòdia entren a la parroquial. Per acabar es realitza el Ball de Gegants de Tàrrega a la plaça Major.
 

Capgrossos de l'Ajuntament i la Banda de música, durant el Corpus de 1951, al carrer Major. Foto: Arxiu Comarcal de l'Urgell

Després de conèixer l'origen del primer gegant de la ciutat, ens centrarem en un festa molt nostrada i antiga a la nostra ciutat: la Festa de les Santes Espines, origen de l’actual Festa Major de Maig.

Al Llibre d’Albarans apareix el primer document escrit que documenta la processó que es va fer en honor de les Santes Espines de la corona de Crist, el 15 de maig de 1551, dues relíquies custodiades a la Parròquia de Tàrrega. Cal destacar que en aquest document ja es parla de festa, i hi apareix el detall del pagament de 32 sous a uns músics o joglars forans: “Per pagar los jutglars sonaren lo dia de la festa de les Santes Spines qui ere a 15 del present mes de maig, 32 sous. Per pagar la despesa als dits juglars los dies sonaren a les Spines, 8 sous.” Per tant, podem fixar aquesta data com l’origen de la Festa Major de Maig de Tàrrega, malgrat que probablement ja s’hagués celebrat amb anterioritat i aquest any agafés certa notorietat. 

La tradició popular explica que les Santes Espines van ser dutes a Tàrrega per un àngel, un dia que els fidels estaven congregats a l’església parroquial de Santa Maria. Aquests van veure entrar un pelegrí que, tot apropant-se a l’altar major, va deixar damunt l’altar les dues espines de la corona de Crist. Desaparegut de sobte el pelegrí, els fidels conegueren que sota els seus hàbits s’amagava un àngel. Aquesta llegenda és originària del s. XVIII i comuna en altres poblacions, així doncs posterior a 1551, i per tant la mateixa església no l’ha considerada mai com a acte miraculós.

Des d’un punt de vista històric, les relíquies haurien arribat a Tàrrega en altres circumstàncies. Una part de la corona de Jesucrist es va dur a Constantinoble l’any 326, ciutat on l’havien venerat fins el 1239, quan l’emperador Balduí II es va fer obsequi al rei Lluís IX de França, després de pagar-li un deute que havia contret amb els venecians. El 1248, la corona es va consagrar a la capella de Sainte Chapelle de París i, des d’allí, se n’haurien escampat bocins per tota la cristiandat. La corona constaria d’entre 72 a 128 espines, segons les fonts històriques, i en diferents moments de l’Edat Mitjana i segles posteriors, haurien arribat a diferents esglésies catalanes on haurien estat conservades amb gran devoció, com és el cas de Tàrrega i Santpedor.

Les Santes Espines que es conserven a la Parròquia targarina mesuren 6 i 8 centímetres i, tal i com diu la cobla popular: “Santes Espines de Tàrrega, l’una curta i l’altra llarga”. De les Santes Espines també es diu que d’una en va brollar sang un Dijous Sant.

Des de ben antic, les Santes Espines de Tàrrega es treien en processó a la primavera per demanar pluja, quan els camps eixuts de l’Urgell més ho necessitaven. L’abril de 1433, un grup de peregrins ja van anar amb “…llums enceses e peus descalçats a la sglesia de madona santa Maria del castell del Mor” amb aquest objectiu. Al voltant d’aquesta processó s’hi anaven congregant vilatans atrets per la capacitat que se li suposava d’atraure la pluja en temps de sequera. Segurament va ser el 1551 quan, després d’una llarga sequera, es van invocar per primer cop les Santes Espines, o almenys, la primera notícia coneguda.

Unes relíquies com aquestes havien d’estar ben custodiades, i així va ser com, el 1554, s’acabà el reliquiari d’argent que les havia de guardar, obra de Damià Ferrando de Cervera. El 1564, es va fer el tabernacle. El 1560, els fadrins de la vila van fundar la confraria de les Santes Espines, òrgan creat per la Parròquia encarregat de promoure’n la devoció. Inicialment, la confraria estigué reservada només als fadrins forans residents a la vila. Posteriorment, van poder ingressar-hi la resta de targarins.

El 1575, el bisbe de Vic, bisbat del qual havia format part la ciutat, va assistir a la festa celebrada en honor de les Santes Espines. D’ençà d’aquestes dates, la devoció local anava creixent cada any, així com la participació de vilatans d’altres pobles de la comarca i voltants. Durant el segle XVI, la festa encara no tenia data fixada i oscil·lava entre els mesos de maig i juny. El 13 de maig de 1612, les relíquies van ser traslladades a la nova capella de la parroquial, un acte presidit pel bisbe de Solsona Lluís Sans. El mateix bisbe va prohibir el costum de banyar-les davant de la creu de Cervera, el moment culminant de les processons que s’havien celebrat fins aleshores, per evitar-ne la seva degradació i la del tabernacle. Aquesta norma es va desobeir uns anys més tard.

La processó de les Santes Espines començava a la Plaça Major i seguia pel Carrer Major, Plaça de Sant Antoni, Carrer de Sant Agustí, la Muralla, carrers de la Font, de l’Estudi, d’Agoders i arribava a la creu gòtica del camí de Cervera, a la Plaça del Carme. De tornada, baixava pel Carrer del Carme fins a la Parròquia.  Als peus de la creu gòtica, a l’entorn d’un altar improvisat damunt d’un cadafal, tenia lloc una cerimònia en la qual les relíquies es submergien dins l’aigua, per demanar pluja. Per la seva part, el públic no amagava els crits sorollosos demanant misericòrdia a Déu. Durant el segle XX, la processó es va reduir al Carrer d’Agoders, a la Plaça del Carme i al Carrer del Carme, fins el 1964, any en qual es deixa de celebrar, degut als canvis que va promoure el Concili Vaticà II, i que van afectar algunes les celebracions litúrgiques de l’Església Catòlica. La part superior de la creu es va malmetre el 1869, quan s’enderrocà a causa d’un temporal de vent, que afectà la població. Les restes s’exposen al Palau dels Marquesos de la Floresta, mentre que a la Plaça Major hi llueix una rèplica inaugurada l’11 de setembre de 1955. L’any 1980 va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

Durant el segle XVI, la festa encara no tenia data fixada i oscil·lava entre els mesos de maig i juny. Tot això canvià quan el 30 de desembre de 1670, la comunitat religiosa i política local va iniciar un procés per tal que es reconegués l’autenticitat de les relíquies i s’aconseguís un ofici religiós propi per a la seva festa. S’enviaren a Roma proves dels miracles que havien obrat amb malalts i endimoniats, i les nombroses pluges que el cel havia donat després que les Santes Espines s’haguessin mostrat en processó. No fou fins el 1683 que la Congregació del Ritus concedí que es resés l’ofici de la corona de Crist amb ritu doble major el dia 13 de maig de cada any a Tàrrega i el seu districte, sempre que es demostrés que les dues espines eren autèntiques de la corona. Un any més tard, el 13 d’abril de 1684, el vicari general de Solsona, Francesc Serra, decretà que les Santes Espines eren vertaderes de la corona de Jesucrist, i d’aquesta manera s’aconseguí un ofici religiós propi. En virtut d’aquest decret, el 1686 es decideix canviar el dia de la Festa Major de Tàrrega celebrada fins llavors el 15 d’agost, dia de l’Assumpció de Maria, pel dia 13 de maig.

Malgrat tenir data fixada i la devoció de tota la població, no va ser fins el 18 d’abril de 1731 que es troba el primer document on es menciona el patronatge de les Santes Espines: “…que el Domingo primer viniente se saquen en procesión y en la forma acostumbrada la relíquia de las gloriosas Santas Espinas Patronas de esta Villa…” (Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó, 1965)

Gràcies al Llibre de processons, pregàries i capitanatges dels barris i de les Confraries de les Santes Espines… (1665-1837) i al llibre Les Santes Espines de Tàrrega hem pogut trobar el primer document sobre l’existència de la primera parella de gegants de la ciutat, a la processó de les Santes Espines del 30 de maig de 1773, amb un detall de quin era l’ordre de la processó: “…los tabernacles ab sas atxas corresponents; al devant las creus; devant de estas las banderes; y al devant de tot los jagants, un ball de bastonets, un de Valencians y dos balls de Cristians i Moros”. Aquesta parella no apareix citada amb cap nom, i per aquest motiu l’anomenarem els Jagants de les Santes Espines. Després del Jagant de la Vila de 1600, aquests serien els segons gegants coneguts a la població.

El canvi econòmic i social que es va donar durant el segle XIX, va marcar una disminució de les pregàries i extraccions de les relíquies per demanar pluja. Amb les millores al camp, ja no era tan necessari demanar que plogués. En canvi, s’invoquen amb èxit per aturar rubinades i epidèmies. En episodis de grans temporals s’exhibien a la porta de la Parròquia. D’aquesta època són uns goigs en castellà, on es demanava a les relíquies que es lliurés a la ciutat d’incendis i tempestes, i que guarissin als malalts.

Durant la guerra civil, les Santes Espines es van amagar de nou per tal que no desapareguessin, tal com es va fer durant la Guerra del Francès (1810-1814). Quan es va donar l’ordre que s’entreguessin a l’autoritat revolucionària, els fidels de la ciutat van entregar unes rèpliques fetes amb dos puntes espinoses lleugerament cremades per tal que semblessin envellides, i d’aquesta manera es varen poder salvar.

La processó de les Santes Espines començava a la plaça Major i seguia pel c. Major, plaça Sant Antoni, c. Sant Agustí, la Muralla, carrers de la Font, l’Estudi, Agoders i arribava a la creu gòtica del camí de Cervera, a la plaça del Carme. De tornada, baixava pel c. del Carme fins a la Parròquia. Als peus de la creu gòtica, a l’entorn d’un altar improvisat damunt d’un cadafal, tenia lloc una cerimònia en la qual les relíquies es submergien dins l’aigua, per demanar pluja. Durant el s. XX, la processó es va reduir al c. Agoders, plaça del Carme i al c. del Carme, fins el 1964, any en qual es deixa de celebrar, degut als canvis promoguts pel Concili Vaticà II, i que van afectar algunes les celebracions litúrgiques de l’església Catòlica. Durant el període republicà dels anys 1932, 1933 i 1934, tampoc se celebrà. 

Per a l'estudi dels origens i evolució de la festa ens hem documentat amb els següents llibres: La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega, segles XVI-XIX. Josep M. Planes i Closa. Parròquia de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, 1994, i Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó,1965.

L’intent de recuperació de la processó l’any 1984 i la recuperació completa de 2013, ho tractarem a mesura que avancem cronològicament.
 

Llibre de processons, pregàries i capitanatges dels barris i de les Confraries de les Santes Espines… (1665-1837)
on apareixen los Jagants a la processó del les Santes Espines del 30 de maig de 1773. Arxiu Comarcal de l’Urgell

Ja coneixem un dels tres patrons de la ciutat, les Santes Espines, però a Tàrrega en té dos més: Sant Eloi i la Mare de Déu de l’Alba. Més endavant parlarem de Sant Eloi, però ara ens centrarem en la Verge de l’Alba, copatrona de la Festa Major de Maig.

La devoció per la Mare de Déu de l’Alba és un llegat de l’època medieval. La llegenda conta que l’emperador Carlemany havia d’emprendre una batalla contra els àrabs establerts a Tàrrega vora la Serra de Sant Eloi, amb un exèrcit inferior en nombre. Durant la nit, Carlemany demanà ajuda a la Mare de Déu i aquesta se li aparegué de matinada, animant-lo a mantenir la fe i a lluitar. L’Emperador va prometre que aixecaria una església en el seu honor si guanyava la batalla. Així va ser com Carlemany, a trenc d’alba, va lluitar amb valentia gràcies a la Mare de Déu i va acomplir la seva promesa, donant a l’església el títol de Santa Maria de l’Alba. Per aquest motiu se la representa damunt de núvols i envoltada d’àngels. Els targarins, any rere any, donaren major importància a la tradició, i així és com va néixer la devoció i el copatronatge de la Mare de Déu de l’Alba.

Segons l’historiador Joan Tous i Sanabra ("Arrels de la Festa Major”. Nova Tàrrega del 12/05/1990), la devoció targarina per la Verge podria haver estat una herència dels primers pobladors vinguts a Tàrrega després de la desfeta àrab. La vila va ser repoblada per gent vinguda dels comtats de Berga i d’Osona, principalment de la zona de Manresa, població on des de ben antic també és venerada la Mare de Déu de l’Alba. Actualment, la imatge encara presideix el temple de la Seu de Manresa.

El 15 de febrer de 1672 el campanar va caure damunt l’església, i aquesta es va haver de reconstruir de nou. Les obres van començar amb el disseny de l’arquitecte Fra Josep de la Concepció, d’inspiració barroca classicista. El 1696, es va inaugurar l’església sense que les obres estiguessin acabades, i es va rebatejar amb el nom de Santa Maria de l’Alba. Les obres es van allargar fins el 1742, trasbalsant l’economia i la societat targarines. La planta té una nau central amb capelles laterals, cimbori i una gran cúpula. El campanar és de planta quadrada i torre de vuit costats, amb les seves corresponents vuit campanes.

Tal i com passava amb la celebració de les Santes Espines, la festa de la Verge de l’Alba no tenia data fixada. Amb aquest propòsit, el 8 d’abril de 1788 i després de moltes peticions veïnals, l’Ajuntament fixà el 14 maig com a data dedicada a la celebració de la festa en honor a la patrona de la ciutat, un dia després de la festivitat de les Santes Espines. La confraria de les Santes Espines recolzà la iniciativa que reforçava la idea de copatronatge. Amb les dues dates ja fixades de celebració dels dos patrons de primavera de la ciutat, el 13 de maig  per les Santes Espines i el 14 de maig per la Mare de Deu de l’Alba, i sabent que l’origen de la festa de les Santes Espines es remunta al 15 de maig de 1551, podem fixar aquesta data com l’origen de la Festa Major de Maig. 

A banda de les festes del Corpus, de les Santes Espines i de la Verge de l’Alba, a Tàrrega també se celebraven des de ben antic les festes dels barris del Carme i la Mercè, amb gegants propis. A mode de preàmbul del capítol següent dedicat als gegants dels barris esmentats, citarem uns parella de gegants o gegantons de propietat privada, que no duien el nom de cap barri: són el Llenguado i la Pagesa, els Gegants de ca Terés (Crònica Targarina de 18/5/1929). Van ser promoguts i construïts per Marià Terés (o Mariano Terés segons la premsa local), de professió notari, intèrpret de fagot, autor de diversos tocs de campanes i escultor d’una figura dedicada a Sant Jaume que coronava l’altar de la parròquia. No hem trobat la data de construcció de la parella, però si ens basem en la data de naixement del sr. Terés el 1784 i la de defunció el 1860, a l'edat de 76 anys, podríem suposar que els va construir entre el 1805 i el 1840. Devien ser dues figures un xic atípiques per l'època, fins i tot de caire divertit o burlesc, ja que el Llenguado treia la llengua i la Pagesa anava vestida com a tal. No dubtem de la seva qualitat artística, ja que com hem vist, el seu constructor s'atrevia fins i tot amb la producció d'imatgeria religiosa.

La parella es treia en processó per les Festes del Carme i el sr. Terès cedia les dues figures per aquesta finalitat, una pràctica força habitual a Tàrrega, ja que les parelles dels barris també se cedien a l'Ajuntament, tal i com veure més endavant. Cal destacar que els Gegants de ca Terés ja gaudien de ball propi, el Ball dels Gegants del Terés de Tàrrega, recollit pel folklorista local Josep Güell (Mestre Güell), i pensada per ser interpretada amb flaviol i tamborí, tal i com es desprén de la partitura recollida. Així doncs, podríem afirmar que el dos personatges van ser els primers gegants vinculats al barri del Carme, tot i no dur el seu nom i ser de propietat privada.

Segons la crònica “El Barri del Carme” de l’Acció Comarcal del 15/07/1932: “… als veïns els va semblar que no feien prou patxoca i varen fer-ne construir uns altres de tal proporcions que varen suar molt.” L’article “El barri de la Mercè” de l'Acció Comarcal de 23/09/1932 també documenta la relació entre aquests gegants i el barri del Carme: “… arran de la festa del Carme, quan el seu barri buscà substitut als seus desgraciats Llenguado i Pagesa." Els dos articles fan referència als nous Gegants del Carme que es presentaren el 1871, i que tractarem al següent capítol. Amb les dades aportades pel setmanari local, podríem suposar que van desaparèixer entre el 1865 i 1870. Afegirem que la seu del Consell Comarcal de l'Urgell i la Casa de la Cultura de Tàrrega ubicada al carrer les Piques són dues propietats que havien format part de la nissaga dels Terés, una família originària de Pira (Conca de Barberà).

GEGANTS DE TÀRREGA (1870-1902): pegots contra bogaders

“Un altre any el barri del Carme tindrà uns gegants nous quatre palms més alts que els de la Mercè!”

Les antigues festes dels barris del Carme, de la Mercè i, en menor mesura, del Carrer Major han permès la creació d’alguns ballets, figures i gegants que llueixen actualment a la Festa Major de Maig, el Corpus, a les festes dels barris i a l’Aplec de Sant Eloi. Conèixer com se celebraven i la sana rivalitat que hi havia sobretot entre el barri del Carme i la Mercè, ajudarà a entendre perquè es van crear figures i ballets com l’Home de la Barra, el Balls de Bastonets, el Ball d’Arquets i els nostres protagonistes, els gegants dels barris. La sana competició entre els barris del Carme i la Mercè a finals del s. XIX era llegendària. Els veïns s'esmerçaven per organitzar de la millor manera la capvuitada de Corpus i la festa del barri. Les dues celebracions esdevenien gairebé una festa major per als targarins, amb castell de focs, cercaviles de gegants i capgrossos, fogueres, processons, ofici amb orquestra i balls populars.

La primera parella de gegants de barri, finançats pels seus veïns i batejats amb el nom del barri, van ser els Gegants de la Mercè, presentats l’any 1870. El barri s'estructurava al voltant del carrer de Sant Joan, carrer Urgell i l’antiga carretera de Madrid (actual avinguda Catalunya). Va ser una de les primeres zones de creixement de la ciutat. Pren el nom l’església situada al bell mig del seus carrers, i es caracteritza per ser un barri històric amb una festivitat pròpia que arranca d’antic i que es perllonga fins a l’actualitat. Ha tingut i manté elements folklòrics propis com els Gegants de la Mercè, els Gegantons Mariners (la Sípia i l’Escamarlà), l’Home de la Barra i el Ball d’Arquets. Les Festes de la Mercè se celebren el 24 de setembre, dia de la seva patrona. A la vigília, els gegants del barri solien participar a la cercavila acompanyats d’una banda de música i d’un grup de capgrossos. Tal i com veure més endavant, la festa veïnal es va recuperar amb éxit el 2024.

Els veïns de la Mercè eren coneguts com a pegots o del barri de la pega. Aquest malnom provenia de la mala sort que tenien a l’hora de fer esclatar la gran tronada que s’encenia per les Festes de la Mercè i per la capvuitada de Corpus. La tronada era tant llarga que anava de l’església de la Mercè, recorria el carrer de Sant Joan, la plaça de l’Oli (ara del Mestre Millet), el carrer d’Urgell i acabava a la placeta del Pepe (plaça Urgell) amb un gran tro. Consistia en un reguerot de pólvora a terra que connectava trons de diverses mides. Els més joves del barri del Carme baixaven a veure la tronada, i quan un tro fallava, de seguida cridaven: “pega, pega, pega!”. I és que no podia ser de cap altra manera, atès que el barri no disposava de pirotècnics professionals. Fins i tot es comenta que es deixaven alguns trons mal lligats per tal que fessin pega, i així donar conversa als del barri rival. Aquests tipus de tronades sembla que ja es feien a Tàrrega al segle XI. El malnom de la pega també provindria del fet que dels catorze sabaters que hi havia a la ciutat el 1845, deu eren del barri, i per aquest motiu el barri suposadament faria olor de pega de sabater. I curiosament, davant mateix de l'església de la Mercè regenta un negoci un dels poquíssims sabaters que queden a la població.

L’altre barri ben conegut i en pugna amb el de la Mercè, era el barri del Carme, que va crear fins a tres parelles de gegants els anys 1871, 1892 i els actuals de 1953. El barri neix al voltant del convent del Carme, situat a la plaça del Carme i s’estén pel carrer Agoders, del Carme i la Raval del Carme. També es caracteritza per ser un barri històric amb una festivitat pròpia, amb les seves particulars celebracions i elements folklòrics com els Gegants del Carme i el Ball de Bastonets. Tal i com passava amb el barri de la Mercè, els del Carme també tenien el seu malnom, bogaders. El nom prové del costum que tenien de penjar llençols adornats amb flors i fullam a la part baixa de les façanes de les cases a tot el llarg del Raval del Carme, durant la processó de les Festes del Carme. 

Els actes folklòrics de la  festa del barri han arribat fins als nostres dies amb la cercavila del 15 juliol, vigília de la patrona, amb la participació dels Gegants del Carme i capgrossos, el Ball de Bastonets, un berenar i l’ofrena floral a la Verge. També era tradició encendre fogueres per diferents carrers del barri l’avant-vigília i començar les festes amb una gran tronada al migdia de la vigília, estesa a tot el llarg del Passeig del Mig (actual plaça del Carme).

Al número d’agost de 1877 de la Revista Carmelitana (fundada el 1876 a Barcelona) es detalla quins actes se celebraven durant la festa de la Nostra Senyora del Carme: “A las doce en punto del día 15 un repique general de campanas, la divertida y esperada vista de los gigantes, la música que recorrió los puntos todos del barrio, y el tan popular Tararot (grup de grallers), impulsaban a los habitantes a tomar parte en las animadísimas funciones…” Dels actes del 16 de juliol, relata: “… a las seis en punto, salía de la Iglesia la procesión; abría la marcha un piquete de caballería, venían detrás los gigantes, el Tararot, multitud de habitantes del barrio que con hacha acompañaban la santa Virgen, venía luego el Penón confiado a don Juan Prats, a quien acompañaba un distinguido séquito, la comissión, reverendos sacerdotes, la venerable Imagen sobre unas nuevas y bonitas andas, el celebrante y sus ministros, cerrándola un escuadrón entero de caballerías vestido de gala.”

Com ja hem comentat, el 1870 es van presentar els Gegants de la Mercè, Ramon Berenguer I i Almodis, pertanyents al barri que duu el seu nom, gràcies a Miquel Florensa Artigues (1833-1900), més conegut com Miquel del Bitxo (el seu pare era Antoni Florensa Mas, el sabater de cal Bitxo del carrer Urgell). A ell també li devem la creació de l’Home de la Barra el 1878. Va ser també director de banda i orquestra durant quaranta anys. Però qui van ser Ramon Berenguer I i Amodis, i perquè van ser els primers gegants targarins dedicats a tan il·lustres personatges?
 

Almodis i Ramon Berenguer I després de la restauració de 2024, que els va retornar la seva imatge original, a excepció dels vestits.
Foto de 12 de maig de 2024, a l’entrada de la pl. Major de Tàrrega, des del c. Sant Joan. Foto: Taller Avall
 

Els orígens de Tàrrega es remunten a l’any 1056, quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, (1023-1076) va conquerir el castell targarí als musulmans. A partir d’aquell moment el creixement de l’antiga vila serà progressiu. El lloc que ocupa avui la ciutat de Tàrrega ja existia durant la dominació musulmana, i molt probablement correspon a aquest període la construcció del primitiu castell. El monarca l’otorgà en esponsalici a la seva muller Almodis de la Marca (1022-1076), amb qui es casà en tercers núpcies l’any 1052, i que aquest cop per amor. Dos anys després, el 1058, els comtes barcelonins signaren un conveni amb el castlà Ricard Altemir, pel qual aquest s’encarregaria de la reconstrucció i defensa del castell.

Amb tans il·lustres personatges, el promotor de la parella de gegants, el Miquel del Bitxo, ja tenia els noms escollits. Ell mateix i el seu company Tonet del Xoqueta van desplaçar-se a Barcelona a buscar les dues figures, quan la població es va fer ressò que els veïns del barri del Carme tenien la intenció de fer la seva pròpia i primera parella de gegants. En cròniques de l’època es parlava que ho van fer d’amagat, tot i que van realitzar una col·lecta pública per finançar-los. Suposem que volien mantenir en secret el moment i la forma, perquè tothom ja coneixia les seves intencions. El cas és que els veïns de la Mercè es van voler avançar als seus veïns, i tenir la primera parella de gegants propis d’un barri de Tàrrega. Amb aquesta intenció, Miquel del Bitxo va pensar com haurien de ser els nous gegants, què representarien i com anirien vestits. Ell mateix en va construir els bastidors de fusta i recollí diners entre els seus veïns, fins i tot alguns del Carme, per poder finançar la compra de les dues figures al taller barceloní del que encara no se’n sap l’origen.

S’atribueix el modelatge en fang dels dos caps i braços a Vicenç Oms (pare), un escultor adornista de Barcelona que residia al carrer Dormitori de Sant Francesc, núm. 8 (avui c. Josep Anselm Clavé). El molt probable escultor va ser també l’autor de dues parelles de gegants coetanis: els de Montblanc (onstruïts l’any 1864 per un import de 300 duros) i dels desapareguts gegants de Palamós, amb els que guarden una gran semblança. No se sap qui va modelar els caps amb cartró pedra a partir del bust motlle de fang de Vicenç Oms, ni qui els va vendre a Miquel del Bitxo, però pocs discuteixen l’autoria del motlle a Vicenç Oms pare. Els de Tàrrega van ser comprats també directament al taller de Vicenç Homs com els de Montblanc? A falta de factura no ho podem corroborar.

L'expectació pels nous Gegants de la Mercè va ser tan gran, que el secret no es va poder guardar i, uns dies abans, tot Tàrrega ja anava plena de comentaris sobre com serien els nous gegants. Alguns pensaven que serien blancs, d’altres negres, i fins i tot que serien musulmans, atès que una de les missions de l’orde dels mercedaris era recaptar diners per pagar rescats de cristians segrestats durant les ràtzies de pirates del nord d’Àfrica. Es van haver de demanar més col·laboracions, ja que sembla que l’estada a Barcelona es va allargar més del necessari i d’allò pressupostat inicialment. Durant una bona colla d’anys, es van guardar a les golfes de l’Escola Pia.

El dia de la seva presentació, el 23 de setembre de 1870, vigília de les Festes de la Mercè, els gegants van sortir per la porta de l’església de la Mercè. Ho van fer després de la típica tronada del barri, que també començava a l’esmentada església. Entre la multitud d'assistents a l’aconteixement, Joan del Xeco, uns dels prohoms del barri del Carme, va dir públicament: “… un altre any el barri del Carme tindrà uns gegants nous quatre palms més alts que els de la Mercè.” I tal dit, tal fet, l’any següent, van presentar la nova parella de Gegants del Carme (els primers, 1871-1872) construïts amb uns bastidors de fusta un metre més alts que els de la Mercè. Uns gegants col·losals dels quals es desconeix els noms amb que foren batejats. Tampoc tenim cap referència sobre el seu aspecte, tot i que segurament eren coronats.

El 15 de juliol de 1871, vigília de les Festes del Carme, i després de la tronada del Ramon Aulés, els nous Gegants del Carme van sortir de l’entrada de cal Guillem cap al Passeig del Mig (actual plaça del Carme). Eren tan alts i pesats que cada gegant necessitava dues persones per ser mogut. Al so de la banda del Peret del Cotoner que animava la cercavila inaugural de les fetses, van intentar moure’ls uns pocs metres fins a embocar l’entrada del Raval del Carme. Quan van ser davant de cal Guimerà ja no van poder donar un pas més, posant en evidència el fracàs del projecte. L’any següent, per solucionar l’excés de pes van tallar-los els bastidors de fusta gairebé tres pams (60 cms aproximadament) o un metre (dependent de la font periodística consultada). El resultat va no ser l'esperat, ocasionant que el braç dret del gegant en posició perpendicular al terra i que sostenia el pergamí, toqués el terra. Un nou fracàs que va fer que els gegants fossin oblidats a les golfes de cal Pastiri (antiga fàbrica de pastes situada al carrer Agoders). Van sortir només dos cops, per les Festes del Carme de 1871 i 1872. Diverses notes de premsa dels periòdics locals han donat fe d’aquesta història, com la de la Crònica Targarina de 23/09/1932.

El barri es va quedar sense gegants de 1873 a 1891, malgrat que al programa de les festes del barri del Carme de 1877, que ja hem comentat anteriorment, es detalla la presència d’uns gegants. Es deuria tractar dels Gegants de la Mercè, els únics existents a la ciutat en aquelles dates. Sembla que es van cedir al barri rival com també ocorrogué el 1916 i segurament en altres ocasions.

Segons el llibre El Carmen de Tárrega d’Agustí M. Forcadell, el 15 de juliol de 1880, el Ball de Bastonets va debutar a les Festes del Carme recorrent els carrers del barri amb la banda local i la comparsa de gegants i capgrossos. Tampoc anomena quins gegants eren, però sembla que no podien ser cap altres que els de la Mercè. El Ball de Bastonets va ser impulsat el 1879 per Josep Mª Pont, conegut com Moniqueta. Aquest ballet ja apareix documentat a la processó de les Santes Espines de 1773, però no podem demostrar que fos un grup local o un grup fora vila llogat per a tal esdeveniment, tot i que és més probable la primera opció. Moniqueta va conèixer els Balls de Bastons de Solsona quan hi estudiava per ser capellà. De retorn a Tàrrega va proposar als veïns del seu barri l’organització del Ball de Bastonets. Aquests, entusiasmats amb la idea, en van assumir el finançament. Podríem dir que Moniqueta va ser l’autor del Sona Bigotet, el primer Ball de Bastons de la ciutat que realitzava la colla. Va recollir dues melodies i les va unir creant una nova peça musical. La primera part de la melodia provenia d’un Ball de Bastons de Solsona conservat encara però amb diferent coreografia, anomenat Xirimicotet. La segona part se suposa que prové del Cus Cusoret de Guissona, que també es cantava. Les parts tercera i quarta no s’interpretaven encara, ja que es van incorporar més endavant, a la dècada dels 40 del segle passat gràcies a Gumersindo Pascual. L’acompanyament musical el feia el Moniqueta tocant el violí, tal i com també es feia al Ball de Bastons de Guissona. El ballet només sortia per les Festes del Carme i els assajos els feien en plena natura, al camí de l’Ofegat o a l’Era Espatllada. El vestuari era format per una barretina vermella, camisa blanca, corbata virolada, armilla curta de color blau, pantalons curts negres, faixa blava, mitjons blancs amb cascavells i l’escut del Carme, i espardenyes blanques (“Records de la Festa del Carme”. R. Sauret. Acció Comarcal, número 135 del 14/07/1934).

No va ser fins les festes del barri del Carme del 15 de juliol de 1892 que es presentaren uns nous Gegants del Carme (els segons, 1892-1936). Segons el diari de Barcelona La Dinastía de 20/07/1892: “... solemnes fiestas con que el barrio de la Ciudad de Tàrrega, obsequio a su incita patrona la Virgen del Carmen, en los días 14, 15 y 16 de julio. El jueves 14 al anochecer, hubo las tradicionales fogatas en todo el barrio (…) El viernes 15, a las doce, se disparó una estrepitosa tronada, seguida de un repique general de campanas; luego, la banda de esta Ciudad dirigida por don Miquel Florensa (a) Bitxo ejecutó un bonito pasacalle, precedida de los cabezudos, ball de bastonets y gigantes nuevos construídos este año en el taller del señor Viladot de Lérida.” No s'han trobat més referències del taller Viladot i tampoc s'ha pogut documentar l’existència de més figures construïdes al taller lleidatà.

El programa de les festes del barri de 1892 també es fa ressò de la nova parella de gegants. Els actes del programa els trobem transcrits literalment a l’article titulat “Una fiesta del Cármen como las de antes” a la Nueva Tárrega del 22/07/1961: “Solemnes fiestas con que el Barrio del Carmen obsequiará a su Excelsa y muy amada patrona: Dia 14: al anochecer tradicionales fogatas en todo el barrio. Dia 15: AI mediodia, antes del repique general de campanas, se disparará una estrepitosa tronada, y luego después habrá pasacalle por la numerosa banda de música que dirige D. Miguel florensa, con los gigantes nuevos, enanos y el popular Ball de Bastonets.”
 

Els Gegants del Carme de 1892 al Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos de Barcelona,
el 27 de setembre de 1902. La foto més antiga mai feta d’uns gegants de la ciutat

L’any 1899, els Gegants de la Mercè van ser llogats per anar a Linyola tal i com publicà “La Renaixensa-Diari de Catalunya” de 6/7/1899, per celebrar l’arribada de l’aigua a la població del Pla d’Urgell. A l’article es descriuen els actes de la festa de Linyola, tot i que no s’anomenen els gegants de Linyola. La notícia s’amplia dient que els nostres gegants es van hostatjar a casa d’un tal Miquel, i per aquest motiu, als Gegants de la Mercè se’ls va anomenar els Gegants d’en Miquel. Els Gegants de la Mercè van ser l’excusa per la creació dels gegants centenaris de Linyola o aquests ja existien? Lamentablement no hi ha dades sobre el seu origen.

L’any següent, durant la Festa Major de Maig del 1900 es va comptar de nou amb la participació de “…repiques de campanas, gegánts, nanos, bastonets, músiques (…) i tararot…” (El Aguila Tarregense de 20/05/1900)

La parella de Gegants del Carme creada el 1892 va ser convidada al Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos de Barcelona de 1902, on se’ls va fer la fotografia més antiga que es conserva dels gegants de la ciutat. El concurs fou un certamen que tingué lloc durant les Festes de la Mercè de Barcelona de 1902, a la plaça d’Armes del parc de la Ciutadella, on foren convidats gegants de tota Catalunya. La cavalcada o cercavila va seguir fins la plaça de Sant Jaume, on els gegants feren algunes evolucions, abans de tornar al parc. Era la primera gran Mercè, que la ciutat recobrava amb els carrers guarnits, el primer concurs de castells, una festa de gegants d’arreu de Catalunya i una cavalcada de carrosses. Cal destacar que entre el 1871, any en què s’institueixen les festes a la ciutat, i el 1902, la Mercè només s’havia celebrat en nou ocasions.

L’acte havia de consistir en una cavalcada el dia 25 de setembre i un festival l’endemà al Parc de la Ciutadella, però a causa de la pluja, la cavalcada s’hagué de celebrar el dia 27 de setembre a les 3 de la tarda. El concurs nasqué per iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya, amb la idea de crear un certamen “de tots els gegants, nanos, cucaferas, mulassas, drachs, patúms, águilas, etc., dels pobles de Catalunya, concedint premis als que’s presentessin vestits ab més propietat y als més típichs.” El jurat del concurs era format per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, pel periodista Pere Pagès i Rueda i per l’artista Miquel Utrillo i Morlius. 

No oblidem que es tractava d’un concurs i que, per tant, es repartien trofeus i premis. La medalla d’or i 1.000 pessetes (6 euros) van ser per al grup més distingit per la seva riquesa i el seu gust artístic, guanyat per la comparsa del castell de Santa Florentina de Canet de Mar. El jurat va considerar que la comparsa de Berga i de Manresa també eren mereixedores d’una medalla d’or. Per altra banda, també es va lliurar una medalla d’or i el gran diploma d’honor als gegants i al drac de Vilanova i la Geltrú. Els nostres gegants no van obtenir cap guardó ni reconeixement. L’acompanyament musical el formaven flabiols, gralles, tabals, bombos i panderos.

Segona parella Gegants del Carme durant la cercavila que es va fer en motiu del Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos de Barcelona, el 27 de setembre de 1902

Representació dels gegants participants a la desfilada de la Mercè de 1902, amb la parella de Tàrrega a la penúltima fotografia. (Font: La Esquella de la Torratxa del 10/10/1902)

El gegant del Carme a l'esquerra acompanyat dels de Badalona.
Foto de P. Rodríguez publicada al Vida Galante del 25/09/1902

GEGANTS DE TÀRREGA (1903-1936): el desembarcament dels Mariners

“…los populares gigantes “marineros”, feos, pero queridos en el barrio, y cuya única exhibición anual es en las fiestas de la Merced”

Els Gegantons Mariners fotografiats suposadament als anys 20 del segle passat
 

Les dues Festes Major de la població es van anar celebrant com de costum amb el canvi de segle. La primera referència la trobem publicada al periòdic Pàtria de 22/05/1909, que ens informa que uns gegants van prendre part de nou als actes de la Festa Major de Maig de 1909, sense especificar quins eren: “Las diversions populars no desdigueren de les festes religioses y les músiques, tronades, gegants y nanos, balls de bastóns, los dos castells de fochs y l’elevació del globo, sostingueren una animació per los carrers com pochs anys s’havie vist.”
 

Processó de Corpus de principis del s. XX amb els Gegants de la Mercè entrant a la pl. Major des del c. les Piques. Deduïm que és Corpus pel balcó guarnit. Darrere, un grup d’escolanets i la imatge parcial de l’Almodis. Ramon Berenguer I duia el pregó a la mà dreta, element que va mantenir fins la restauració i canvi de vestuari de 1945. Foto: Arxiu Serra Teixidó

L’Ajuntament procurava una bona organització de les dues Festes Majors de la població entre els anys 1910 i 1920, tal i com figura al Llibre de les Actes Municipals de Tàrrega, referent als anys 1912, 1913 i 1914. Lamentablement no hi figura gairebé cap detall dels actes de les dues festes. És en aquestes dates que situaríem la següent foto feta al carrer d’Urgell número 73. Hi apareixen els Gegants de la Mercè acompanyant el Pregoner de la Festa Major que llegia el pregó muntat a cavall. També hi són presents els dos Macers de l’Ajuntament.

El fet que es llegeixi un pregó en públic i hi figurin els Macers és prova clara que es tracta de la Festa Major de Maig o la de Setembre, i no de les Festes de la Mercè, ja que no s’hi feia cap pregó. Citem les Festes de la Mercè atès que la foto està feta al carrer d’Urgell, un dels principals carrers del barri mercedari, i en presència dels gegants del barri. Suposem que es tractaria de la primera foto del Pregoner i els Macers junts per la Festa Major de Maig o Setembre.

Però qui són el Pregoner i els Macers i quina funció desenvolupaven?
Els Macers tenen el seu origen en els heralds medievals vinculats a l’Ajuntament. Eren els encarregats d’obrir pas a la comitiva de la Corporació municipal amb la utilització d’una maça que els identificava. El 1603 trobem la primera referència escrita dels Macers de Tàrrega, amb la creació de dues maces de plata, obra de l’argenter i mossèn Gabriel Salla. Possiblement aquells dos Macers assistiren a la processó de Corpus del mateix any per celebrar l’estrena de la nova custòdia.

El Pregoner públic era un treballador al servei del Consell de la Paeria (Ajuntament de Tàrrega), amb unes assignacions constants durant l’any. Era un verguer, anomenat també saig, ministre, corredor o missatger. Feia els pregons i participava a les desfilades ciutadanes.

Pregó, suposadament, durant les Festa Major de Maig o de Setembre de 1910 a 1920, amb els Gegants de la Mercè, els Macers i el Pregoner a cavall, al carrer d’Urgell.

Als programes de les Festes de Sant Eloi de 1914 i 1915 publicats al periòdic La Signou no hi figura la presència de cap parella de gegants als actes organitzats, en especial el dia de la vigília. En referència al programa de 1915: “Al mig-día tritlleig de campanes i cerca-vila per una acreditada banda d’aquesta localitat.” (La Signou de 29/08/1915)

Al programa de Festa Major de Maig de 1916 hi figura una comparsa de gegants i nans, sense que La Signou del diumenge 14/05/1916 (que va sortir uns dies abans) detalli quins gegants es tractava: “Dia 12. Anunci de la festa amb repic general de campanes, dispar d’una estrepitosa tronada en la Plaça Major, i Cerca-vila per una nombrosa Banda de Música amb acompanyament de la comparsa de gegants i nanos.” Com veurem a continuació, no hi devien participar els del Carme.

Per les Festes del Carme de 1916 els gegants del barri no estaven en bones condicions, ja que els organitzadors van demanar als seus veïns rivals, si els Gegants de la Mercè podrien participar a la celebració de la patrona carmelita. Aquests per sorpresa i desavinença de molta gent dels dos barris, van accedir-hi, però el que va passar va remoure les consciències de tot el barri mercedari. Ramon Berenguer I va patir una caiguda de resultes d’un carro esverat, al mateix punt on els Gegants del Carme no van poder donar un pas més el 1871. Alguns van veure en aquell succés una protesta d’ultratomba dels vells entusiastes i defensors de la dignitat de les coses del barri de la Mercè. La Signou de 23/07/1916, en un article titulat “Aquesta és la festa…“, ens ho explica de primera mà: “Els gegants del Carme, per dictamen facultatiu, no’s poden moure de casa, i’ls Capitans, busca d’ací, pensa d’allà, varen acabar demanat els de la Mercè. Els foren atorgats i varen fer el maco durant la festa, pero no va plaure pas a tothom. (…) Ja no’ns van dir rés per la Festa Major quan els varen negar al Alcalde i ara les seves culpes les pagarem tots, que per cástic no’ns deixaran fer barri. Jo no’ls deixaria sortir.” I després de comentar l’aparatosa caiguda, segueix dient: “… que el barrot del gegant no será rés, perqué té bona canadura, i que un altre cop no s’ho agafin tant fort…” 

Caigudes i desavinences a part, sembla ser que els veïns de la Mercè no van deixar que els seus gegants participessin als actes de la Festa Major de Setembre del mateix any, tot i figurar al programa oficial. Entenem que la decisió va ser presa a darrera hora, i que va generar malestar a l’Ajuntament.

Creiem que els segons Gegants del Carme presentats l’any 1892 i fotografiats a Barcelona el 1902, ja no estaven actius. Per aquest motiu es va demanar la participació dels Gegants de la Mercè, els únics vigents a la població, amb el permís dels Gegants Mariners, poc apropiats per aquest acte. Si retrocedim a la foto anterior presa entre el 1910 i 1920, tampoc hi veurem els Gegants del Carme. La darrera pista que en tenim és la foto de 1902. Sembla doncs que van deixar d’estar actius durant la primera dècada del s. XX, tot i que tenim notícies que tornaren a sortir el 1935, fins a la seva destrucció el 1936. Ho analitzarem més endavant. 

El 1921 uns gegants prenen part a la processó de les Santes Espines amb les autoritats, serenos, el pendonista Sr. Bernadàs i una multitud de feligresos, segons l’article “Canonades” de la Crònica Targarina de 28/05/1921. No s’especifica quins gegants eren, però creiem que només podien ser els Gegants de la Mercè.

Almodis i Ramon Berenguer l duent el pregó de la Festa Major de Maig anunciant l’inici de la festa al carrer del Carme, amb la banda de música i un grup d’escolars. Anys 20 del segle passat. Fotografia: Gumersindo Pascual

El 6 de maig de 1922, es va fer festejar la benedicció de la refosa campana la Bou, amb la participació d’un nombrós públic que va omplir la plaça del Carme de gom a gom. L’acte va començar al matí amb una comitiva encapçalada per l’Ajuntament, la comissió organitzadora, els padrins i convidats. Tot junts van sortir de la Casa de la Vila cap a l’església on s’hi van afegir la comunitat de preveres, precedits tots per la Banda Municipal. Suposem que els Gegants de la Mercè també van acompanyar la comitiva, ja que apareixen fotografiats a la plaça del Carme entre la multitud. Tot i així, no figuren a les cròniques del diari Vida Nova dels dies 4, 6 i 12 de maig de 1922.
La benedicció es va fer a la plaça del Carme perquè pogués ser presenciada més còmodament pel major nombre possible de persones. Per la tarda, la Bou va ser enlairada al campanar de la Parròquia des de la plaça dels Àlbers.

De les antigues campanes del desaparegut campanar gòtic ensorrat l’any 1672, no en queda cap rastre. El 1689 es va construir la Bou a la foneria de Miguel los Corrales de Biscaia, la més gran de les campanes de la parroquial, juntament amb tres campanes més desaparegudes. Lamentablement, l’any 1921 es va haver de reparar degut a una esquerda, i l’única solució que es va trobar va ser refondre-la i fer-la de nou al Taller Dencause de Barcelona. El descens de la campana es va fer el 7 de desembre de 1921.
Durant els anys de revolta anticlerical previs a la Guerra Civil, les campanes van ser destruïdes per la seva significació i la funció religiosa que tenien, llençades de dalt del campanar a la plaça dels Àlbers, malgrat l’ús civil que també tenien. Dels bocins escampats per la plaça se n’hauria fet metralla per ser usada durant la Guerra Civil. De la destrossa només se’n va salvar la Bou, amb l’objectiu que servís per avisar en cas d’atac aeri enemic, d’incendi o per d’altres emergències, funció que també tenia reservada la sirena de la Fàbrica Trepat.

Segons fonts escrites, la nova campana presentada l’any 1922 té el mateix pes de 1.966 kgs que l’anterior, tot i que calculem que realment pugui arribar als 2.500 kgs, degut al gruix de la mateixa. Està afinada en mi bemoll. Les mides són les mateixes que tenia abans de refondre-la: 152 cms. de diàmetre. Es van gravar de nou les inscripcions de l’antiga i el nom del refonedor.
 

Detall d’una foto del 6 de maig de 1922 amb els Gegants de la Mercè, a la benedicció de la nova campana la Bou,
a la plaça del Carme. Foto sencera: M. Mateo. Col·lecció particular M. Alba Albareda

Seguim a l’any 1922, ja que la Crònica Targarina del 23/09/1922 ens descriu amb detall el programa de les Festes de la Mercè, amb la participació dels gegants del barri en dues ocasions, a la cercavila i a la processó de la vigília. També hi reapareix l’Home de la Barra:
“Aquest migdia (23 de setembre), amb el repic de campanes, tronada i cercavila per la banda que dirigeix el Mestre En Ramon Orobitg, amb  acompanyament de gegants i nanos, s’han començat Ies festes populars en el barri de la Mercè.  A les 6, amb assistència dels Srs. Capitans N’Anton Secanell, En Pere Sales, En Ramon Costa i En Francesc Orobitg, precedits dels gegants i nanos, s’ha fet entrega del Penó a l’industrial En Josep Cortada (…). A dos quart de 8. Solemnes Completes per la R. C. de P. Escolapis. A la nit. Esplèndida il·luminació a els carrers del barri, essent engalanats, fent la seua reaparició el popular Home de la Barra i gran ball en el carrer de St. Joan. Dia 24. A les 7: Diana. A dos quarts de 8. Comunió general de la Congregació de la Mare de Deu de Montserrat. A dos quarts de 10. Solemne ofici amb orquestra, que dirigirà el Mestre En Josep Llobet i sermó a càrrec del P. Ignaci Girona, Escolapi. A la sortida de l’ofici, audició de sardanes en la Plaça de les Carniceries, per la cobla de l’Ateneu. A les 2 tarda. Carreres pedestres, cóssos i cucanyes, en el carrer d’Urgell. A les 3. Partit de futbol, entre l’Inter i Colossals, essent obsequiats els equips amb un esplèndit berenar. A dos quarts de 5. Rosari cantat. A les 5. Solemne Processó. A la nit, i per fi de Festa, lluït ball.”

A continuació detallem el programa d’actes de les Festes del Carme del 12 al 16 de juliol de 1924, per tal de comparar-los amb els que organitzaven els del barri de la Mercè, dos anys abans. No hi trobarem ni gegants ni nans, després que el barri se’n quedés sense uns anys abans. El programa fou publicat a la Crònica Targarina del 12/07/1924:“Dies 12, 13 i 14. La Novena començarà a tres quarts de 8 de la tarda, amb sermó que predicarà el P. Anselm d’Olot. Dia 14. AI cap vespre, tradicionals fogueres en tot el barri. Dia 15. A migdia. tronada, tritlleig de campanes i cercavila per la banda Unió Artística que dirigeix En Josep Carnicer. Tarda, a les 7, els capitans de la festa En Josep Elias, N’Anton Bonastre, En Ramon Andreu i N’Anton Ribot faran entrega del penó de la Mare de Deu del Carme a En Jaume Mestres Casals (…). A les 8 solemnes Completes, cantades a gran orquestra per l’orfeó. Seguidament, besamans a la Verge. A les 9, il·luminacions en el barri. Dia 16. A les 7 matí. Missa de Comunió plàtica pel P. Jeroni de Torregrossa. A les 10, Ofici solemne a tota orquestra. Serà celebrant Mn. Ramón Boté, Rector de Castellnou de Seana i predicarà el P. Alfons M. d’Ager. Tarda, a les 6: Funció amb l’imposició del sant Escapulari als nous confrares, reso del sant Rosari i Trissagi cantat. A un quart de 8: Processó amb assistència de la Banda Municipal. De retorn a l’Església es cantarà Salve Regina i els Goigs de la Mare de Deu. Dia 17. A dos quarts de 8 matí: Ofici funeral en sufragi dels difunts del barri en el present any.” 

Durant els anys 1922, 1923 i 1924 els gegants participaren a les dues Festes Majors i a les Festes de la Mercè, sense documentar de quins gegants es tractava.

A la Crònica Targarina de 09/05/1925, referint-se a la Festa Major de Maig, anomena als Gegants de la Mercè en aquestes paraules: “…si al barri no li sap mal, els Gegants de la Mercé ballaran el kake-val”. De totes formes, no van fer acte de presència a les Festes del Carme d’aquell any, ja que es van trobar en falta els gegants, els capgrossos i el Ball de Bastonets d’el Moniqueta: “Les mamàs també es volgueren aprofitar i feren gresca de valent, recordant aquells bons temps del popular Muniqueta, dels cèlebres gegants i nanos i del Ball de Bastonets.” (Crònica Targarina del 13/07/1925). Al programa de les festes del barri del Carme de 1925, publicat a la Crònica Targarina del 13/07/25, tampoc hi figura cap parella de gegants.

El 1926 no sortiren ni gegants ni nans per la Festa Major de Maig degut al mal temps. La Crònica Targarina de 12/05/1926 ho deixa palès amb aquesta divertida nota de premsa: “—Com és que els gegants i els nanos no han anat al cercavila, Pauet? —Es que s’han quedat a casa perque els hi ha fet por el temps.” Tampoc se’ls cita al detalladíssim programa de la Festa Major de Setembre de la Crónica Targarina del 4/09/1926. En canvi, sí que ho feren els Gegants de la Mercè, per les festes del seu barri. Va ser presents a la tradicional cercavila de la vigília celebrada el 23 de setembre, després del tritlleig de campanes i la tronada, i acompanyats per la Banda de Música. (Crònica Targarina de 18/09/1926).
 

Festes de la Mercè dels anys 20 del s. XX, amb els Gegants de la Mercè
passejant pel carrer Sant Joan ben decorat. Foto donada per Maria Salat

Els Gegants de la Mercè foren restaurats l’any 1928 pel pintor targarí Josep Minguell, i presentats en societat a les Festes de la Mercè del mateix any (Crònica Targarina de 29/9/1928).

Suposem que la darrera aparició pública abans de la restauració deuria ser per les Festes de la Mercè del 23 de setembre de 1926, atès que no se’ls anomena a cap de les cròniques de les festes locals de 1927. Al programa de la Festa Major de Maig de 1927 publicat a la Crònica Targarina del 7/05/1927, no cita els gegants a l’habitual passejada de la vigília: “Dia 12, al migdia: Tritlleig general de campanes, dispar d’una sorollosa tronada i cercavila per la Banda Municipal, anunciarà al veïnat el començament de les Festes.” Tampoc apareixen al programa de la Festa Major de Setembre de la Crònica Targarina del 10/09/0927, ni a la nota de premsa de les Festes de la Mercè de la Crònica Targarina de 24/09/1927. El periòdic tampoc fa referència a la seva absència, tot i detallar fil per randa tots els actes. Possiblement haguessin patit una caiguda el 23 de setembre de 1926, degut a una suposada ventada. Aquesta suposició es desprèn de l’estudi realitzat durant la restauració de 2021-2024 efectuada pel Taller Avall, on es constata que al gegant se li va restaurar la cara i a la geganta, l’esquena.

Aprofitant l’avinentesa, les modistes del barri van fer-li un vestit nou a l’Almodis, geganta que també va lluir un pentinat nou a l’estil garçonne. No sabem quina mena de restauració va fer el Josep Minguell, bé si només els va pintar ja que era pintor, o bé si en va fer la restauració també de les parts malmeses dels caps i dels braços. Sospitem que s’haurien restaurat al taller El Ingenio de Barcelona, on haurien utilitzat unes esqueles de difunts barcelonins per tapar i reconstruir les parts afectades. En aquest cas, Josep Minguell només els hauria pintat. No ho sabem del cert, però és una hipòtesi plausible. Els artesans de El Ingenio haurien usat les esqueles per bromejar amb les nostres figures, o era el material que tenien més a mà? La veritat descoberta gairebé 100 anys més tard se l’han endut a la tomba.

La capçalera Nova Tàrrega de l’1/10/1928 ens dona més pistes sobre la restauració: “Durant les Festes de la Mercé, poguérem admirar la patxoca dels gegants del barri. El gegant, representant un rei de joc de cartes, amb corona de gairell, mirant un xic contra el govern, espasa al costat i un roll de paper al puny, simbolitzant el papu. La geganta, reformada i sensible als canvis de temps, va estrenar un vestit, es feu la manicura i es talla els cabells a la garçonne. Amb el que no pot adaptar-se és a les faldilles curtes i encara volem creure perquè no té unes pantorrilles vistoses.” Val a dir que les perruques i la barba són encara les originals de 1870.
 

Gegants de la Mercè, el 23 de setembre de 1927. La data figura darrera la postal i deu ser la darrera foto feta abans de la restauració de 1928, tot i que no es documenta cap sortida dels gegants durant el 1927. La mateixa fotografia es va publicar Crònica Targarina de l’1/10/1928. Foto: J. Andre. Col·lecció Jordi Miralles (Arxiu Ferragut)

El mes d’abril de 1929, l’Ajuntament de Tàrrega acorda subvencionar amb 500 pessetes (3 euros) als capitans de les Santes Espines, per tal que adquireixin una nova parella de gegants i quatre nans amb els seus corresponents vestits, els quals quedaran en propietat del municipi (Crònica Targarina 13-04-1929). En cap article de la premsa local apareix el nom amb que foren batejats o el nom amb què se’ls coneixia. Per aquest motiu, ens hem pres la llibertat d'anomenar-los, els Gegants de la Ciutat.

La finalitat de l’Ajuntament, que no posseïa cap parella de gegants, era no haver de negociar cada any amb els responsables del barri, la participació de les figures a les dues Festes Majors i al Corpus.
Eren uns gegants fets en sèrie al Taller Lambert Escaler, però en desconeixem si es van comprar al mateix taller o a la botiga-taller de El Ingenio. Com altres parelles de gegants coetanis, ell lluïa una perruca ondulada i ella una de tirabuixons.

A la veïna població de Bellpuig encara se’n conserven uns d’iguals, comprats el 1930 i amb indumentària reial. Passada la Guerra Civil, Guissona en va comprar uns del mateix model. Possiblement els nostres també anessin coronats, tot i que amb l’adveniment de la República Espanyola de 1931, suposem que se’ls deuria manllevar la corona, tal i com es veuen a la foto. 

Els Gegants de la Ciutat es van presentar el dia 12 de maig de 1929 durant la Festa Major, segons el programa oficial: “Acompanyats per la Banda Municipal arribaran a la Plaça Major dos magnífics Gegants i 6 nanos que s’estrenaran aquell dia. Seguidament, tritlleig general de campanes, tronada i cercavila per la Banda Municipal, gegants i nanos.” El dia 13 de maig de 1929 a les 5 de la tarda: “Vespres Completes i seguidament tindrà lloc la solemne Processó de les Santes Relíquies presidida pel Magnífic Ajuntament i Autoritats locals, assistint-hi la Banda Municipal i gegants i nanos.” (Crònica Targarina 11-05-1929). En l’edició publicada la setmana següent s’afegeix que no hi va prendre part l’habitual acompanyament musical del Tararot.

La parella va desaparèixer durant al Guerra Civil, suposem l’any 1936, tal i com figura en una carta escrita el 24 d’abril de 1943 per l’alcalde de Tàrrega, i adreçada al president de la Comisión de Ferias y Fiestas de Lleida, arran de la invitació dels gegants de la població a la Festa Major de Lleida, tema que tractarem més endavant. La carta explica que: “… habiendo sido destruídos durante la pasada guerra, los Gigantes y Cabezudos propiedad de esta Corporación Municipal, de los que ahora se dispone, es de los de una de las barriadas de esta población que a efecto los presta a este Ayuntamiento.” Els gegants de la barriada en qüestió eren els de la Mercè i, com veurem més endavant, assistiren a l’acte.

Foto ampliada i publicada a l’Acció Comarcal de 20/05/1933 dels Gegants de la Ciutat de 1929, a la plaça Major, durant la Festa Major de Maig de 1933. Al peu de foto original hi apareix: "Quitxalla, música, gegants i cap-grossos... Nota plena decolor i de bullici"

Els gegants van participar al Corpus de 1930 acompanyats pels nans i la banda de música, precedint la processó que recorregué els carrers habituals, tot i que no s’especifica quins eren (Crònica Targarina de 21-06-30). També prengueren part uns gegants a les Festes del Carme del 6 de juliol de 1930, sense anomenar de quins es tractava.

A la Festa Major de Setembre i al Corpus de 1930 tornen a participar-hi uns gegants i nans a la cercavila de la vigília, i a la processó, respectivament. Per la seva banda, els Gegants de la Mercè sí que van participar a les festes del barri de la Mercè de 1930: “Dia 23 de setembre, al migdia: Repic de campanes, sorollosa tronada i alegre cercavila per una filarmònica Banda de Música precedida dels gegants del barri.” (Crònica Targarina 20-09-1930). 

El 1931 es tornen a documentar els gegants a la Festa Major de Maig, la de Setembre i a les Festes de la Mercè, sense especificar de quins es tractava.

De la mateixa manera al 1932, per la Festa Major de Maig, Corpus i la Festa Major de Setembre. A les Festes de la Mercè del mateix any es descriuen els actes anomenant uns gegants petits i uns de solemnes: “Al migdia hi ha hagut ja la tronada i cercavila pels carrers del barri, amb els gegants petits i solemnes, i els elements de l’orquestra Montmartre, sota la direcció de Ramon Solé.” (Crònica Targarina de 23/09/1932). Els solemnes eren Ramon Berenguer I i Almodis, i els petits els Gegants Mariners, els actuals Sípia i Escamarlà. El mateix diari amplia la notícia dient: “Amb una sorollosa tronada, el repic general de campanes i volta del barri per la Banda de Música dels Climents, precedits de dues parelles de gegants començaren ahir al migdia les tradicionals festes de la Mercè.”

El 1933 i 1934 trobem gegants a les dues Festes Majors i per les Festes de la Mercè. De la Festa Major de 1933 en tenim constància gràcies a la foto anterior, l’única prova gràfica coneguda dels gegants de 1929.

L’any 1935, els gegants surten com de costum a les dues Festes Majors. També van participar a la processó del Corpus de la tarda del 20 de juny del mateix any, encapçalant la processó que va transcórrer pels carrers Agoders, Pati (llavors plaça Macià), Carme, Santa Anna, Santa Maria, Sant Joan i fins la plaça Major (llavors de la República). (Crònica Targarina del 22/06/1935).

Per les Festes del Carme del mateix any, reapareixen els Gegants del Carme, tot i que no ho podem corroborar. Segons la Crònica Targarina de 9/07/1935: “Sembla que enguany tornaran a sortir els gegants del barri. Hi haurà focs artificials, jocs de cucanyes, curses, etc.. etc.” Que el periòdic citi la possible presència dels gegants en condicional, que no apareguin citats en cap document conegut des de 1902, i sabent que el 1916 estaven en molt mal estat, ens fa dubtar de la notícia. Tot i que l’haurem de donar per bona, per tres notícies aparegudes anys més tard, i per l’afirmació del gran folklorista català, Joan Amades. Segons Amades, els Gegants del Carme (la segona parella de 1892) encara existien el 1934. A l’article “Gigantes y cabezudos” de la Nueva Tárrega del 04/07/1953, es diu que els segons Gegants del Carme, els de 1892 “…ejercieron sus funciones hasta el 1936.” L’article “Una fiesta del Cármen como las de antes” publicat a la Nueva Tárrega del 22/07/1961, també és del parer que aquesta segona parella de Gegants dels Carme va desaparèixer el 1936: “…este programa anuncia «gigantes nuevos »: Es de suponer que se trata de los que tuvieron vigencia hasta la destrucción de 1936; que sustituyeron (…) los que por rivalidad con el barrio de la Merced y en cumplimienlo de un juramento del Joan del Xeco resultaron tan gigantescos que no nubo manera de hacerles dar un paso. Con el epilogo cómico de que al ser cortados por su base al año siguiente, los brazos de los personajes llegaban al suelo. Desmontados en piezas duermen, todavia hoy en el desvan de «cal Pastiri», donde los vimos hace pocos años con, motivo de un frustrado intento de reconstrucción …” 

Amb el que sabem fins ara dels Gegants del Carme, podríem concloure que la primera parella va fer vida pública exclusivament els anys 1871 i 1872. Després va ser oblidats a les golfes de cal Pastiri. Les restes d’aquesta parella es van mostrar el 1952 amb la idea que es recuperessin, cosa que no va a passar exactament així, ja que el 1953 es va presentar una nova i tercera parella de Gegants del Carme. La segona parella de 1892, va ser destruïda el 1936, segons la Nueva Tárrega del 19/07/1952, que ho descriu en aquestes paraules: “…todas las modalidades «gigantescas» habidas, inclusive las del Carmen de Tàrrega, que el Sr. Aulés presentó al concurso de las Fiestas de la Merced de Barcelona, el año 1902, o sea no las “archivadas” sino sus sustitutas, que ejercieron sus funciones hasta el 1936″. Les arxivades són les de 1871 i les substitutes, les de 1892. 

Afegim que durant les Festes de la Mercè de l’any 1935: “En tots els balls, hi haurà esplèndids obsequis. Per no trencar la tradició, els gegants del carrer faran la seva aparició als balls. Hem de fer constar que aquests gegants sortiran completament estucats, obra d’un excel·lent artista targarí.” (Crònica Targarina de 21-09-1935)

I per tancar aquest capítol, l’any 1936, els gegants i nans de la ciutat van ser convidats a participar a la inauguració de la Olimpíada Popular de Barcelona del 19 de juliol de 1936, a l’Estadi de Montjuïc. Malauradament, l’acte no es va poder celebrar degut a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Pels mateixos fets, els Gegants de la Mercè es van resguardar en unes golfes, tot i que no es pogué evitar que fossin malmesos. En estranyes circumstàncies, algú va voler-los cremar o es va cremar accidentalment la corona de Ramon Berenguer I, tot i que es va salvar in extremis, ja que el foc va afectar-la superficialment. Aquests suposats fets es desprenen de l’estudi de la restauració del Taller Avall efectuat durant els anys 2021-2024.
 

GEGANTS DE TÀRREGA (1937-1952): Almodis, estem sols!

“…el paso lento y solemne de esos gigantes un poco severos, erguidos, de aire serio y preocupado, pero que, a copia de verlos y de admirarlos desde nuestra infancia, les hemos cobrado cariño, hasta el extremo de que, serios o alegres, les consideramos formando parte del patrimonio tradicional de Tàrrega”

Encetem capítol amb una malaurada notícia, provocada pels efectes devastadors de la Guerra Civil: Tàrrega es quedà sense premsa escrita entre els anys 1937 i 1943. Per aquest motiu trobem escassa documentació escrita dels gegants i de les festes on van prendre, durant aquest període. A més a més no se celebraren actes festius a la població entre els anys 1937 i 1939. No és fins la Festa Major de Maig de 1940 que es reprèn l’activitat festiva, tal i com figura al programa oficial, on es descriuen els actes del dia 12 de maig, ara ja en castellà: “…recorrerá las calles de la ciudad una Banda de música interpretando airosas marchas, precedida de los gigantes.”

Els Gegants de la Mercè a les Festes de Sant Eloi del 13 de setembre de 1941. Almodis llueix el nou vestit i pentinat fets el 1928. Foto: Calafell

El 1942 tornen a fer acte de presència els gegants el dia 12 de maig al migdia, tal i com es publicà al programa de la Festa Major de Maig: “Un repique general de campanas y pasacalle por la Banda de Música por el Mastro Orobitg, precedida por los gigantes, serán el alegre preludio de los festejos con que la ciudad celebrará las solemnidades de sus Patronos, las Santes Espinas y la Virgen del Alba.” Malgrat tot, no apareixen al programa de la Festa Major de Setembre del mateix any, tot i celebrar-se amb normalitat.

El actes de la Festa Major de Setembre de l’11 de setembre de 1943 començaren al migdia amb una tronada i repic de campanes, seguit d’una cercavila pels principals carrers, amb els gegants, un grup de nous capgrossos i l’acompanyament musical de la Banda de Música dirigida per Antoni Clua, que majoritàriament interpretava pasdobles (La Mañana de l’11/09/1943). Aquests grup de vuit capgrossos nous es van comprar a el taller El Ingenio, i apareixen a la següent fotografia. Serien els primers capgrossos comprats per l'Ajuntament, mentre que els barris del Carme i la Mercè ja havien tingut anteriorment capgrossos o nanos propis.

Tal i com hem vist anteriorment, la primera aparició documentada del Pregoner i els Macers junts per la Festa Major de Maig o Setembre la situem entre els anys 1910 i 1920. No és fins el 12 de maig de 1944 que tornem a trobar una prova gràfica del grup, en la següent fotografia. Els tres personatges surten de nou a la vigília de les Festes de Sant Eloi del mateix any, obrint la comitiva que anunciava el programa de la celebració.

Els Gegants de la Mercè, el Pregoner a cavall, els Macers, la Banda de Música i els capgrossos comprats el 1943 a les Festes de Sant Eloi, el 9 de setembre de 1944, a la plaça Major

A partir de 1944, la comitiva formada pel Pregoner, els Macers, gegants, capgrossos i la Banda de Música, era l’encarregada de donar el tret de sortida a les Festes de Sant Eloi, el segon dissabte de setembre a les 12 del migdia, amb una cercavila que sortia de l’Ajuntament i que anunciava el pregó de la festa. El Pregoner sortia a cavall de dins l’Ajuntament. El costum es repetiria cada 12 de maig a les 12h del migdia per la Festa Major de Maig, en aquest cas a partir de 1945. Pel que fa a les Festes de Sant Eloi de 1944, la Nueva Tárrega del 9/09/1944 escrigué: "Hoy a mediodía, las campanas, la tronada, los gigantes y cabezudos, con la música, pregonero, maceros y timbaleros, han anunciado las fiestas...." El mateix setmanari detalla els actes de la Festa Major de Maig de 1944, sense citar ni als gegants, ni als capgrossos, ni als Macers ni al Pregoner.

El Ball de Bastonets s’incorporà a la cercavila a partir de 1945. El costum d’aquesta comitiva inaugural s’acabà el 1958 quan Ramon Novell i Andreu va llegir el pregó de les Festes de Sant Eloi, des del balcó de l’Ajuntament.

L’any 1943, els Gegants de Tàrrega foren convidats per la Comisión de Ferias y Fiestas de Lérida a participar a la Festa Major de Lleida, dedicada al patró Sant Anastasi. La ciutat només disposava dels Gegants de la Mercè, per tant, haurien de ser aquests els que es desplaçarien a la capital. Havien de sortir el dilluns 10 de maig al tradicional pregó de les festes i a la processó del dia 11, dia de Sant Nastasi. En paraules del diari La Mañana del 9/05/1943, “…en brillante comitiva saldrá de las Casas Consitoriales para anunciar las Fiestas, acompañado de los Gigantes de Balaguer, Cervera, Seo de Urgel, Solsona y Tárrega y precedidos del signífero y heraldos de la Ciudad y del popular Marraco.”

Malauradament, els Gegants de Tàrrega, Cervera i la Seu d’Urgell no van assistir a l’acte, ja que el mateix periòdic només anomena la participació dels de Lleida, Solsona i Balaguer en dues cròniques posteriors dels dies 11 i 12 de maig de 1943. El motiu que va donar l’Ajuntament de Tàrrega va ser que la Festa Major de Tàrrega començava el 12 de maig i això impossibilitava la participació de les dues figures. L’any següent, el 1944, sí que van prendre part al pregó i a la processó, acompanyats pels Gegants de la Seu d’Urgell. Després de la processó, van participar a la passada de lluïment dels balls que es fan després de l’ofici a la catedral. D’aquella jornada en tenim una fotografia on només hi apareix l’Almodis. Trobem a faltar Ramon Berenguer I, i sospitem que no hi va participar degut al seu mal estat de conservació, però no ho sabem del cert. Durant aquells anys, l’acte era conegut com a Festival Folklórico.
 

Almodis i els Gegants de la Seu d’Urgell contemplant les evolucions de la Moixiganga de Lleida,
l’11 de maig de 1944, a la plaça de la Paeria de Lleida. Arxiu Fotogràfic de l’IEI

La Nueva Tárrega de 19/08/1944 deixa ben palès el paper que tenia la parella de gegants a la ciutat i el seu estat actual: “No concebiríamos un barrio de la Merced sin el pasacalle de la vigilia y la procesión precedidos por el paso lento y solemne de esos gigantes un poco severos, erguidos, de aire serio y preocupado, pero que, a copia de verlos y de admirarlos desde nuestra infancia, les hemos cobrado cariño, hasta el extremo de que, serios o alegres, les consideramos formando parte del patrimonio tradicional de Tàrrega y, por tanto, dignos de merecer nuestra atención y estima. (…) Si hasta el presente habían desempeñado su papel representativo, con el tono y dignidad debidos a su cargo, no es menos cierto que hoy día, debido a su pobreza y defectuoso citado de conservación, están a punto de traspasar los límites, de sus normales funciones, para entrar en la zona de la hilaridad y, en consecuencia, provocar el ridículo. El gigante, sobre todo, exige una total restauración. El vestido, la peluca, la espada, la cara y brazos, en fin, todo el en conjunto debe ser retocado con todo cuidado y esmero…” Al mateix any, Nueva Tárrega es fa ressò que a la ciutat només hi havia una parella de gegants, els de la Mercè. I a les Festes de Sant Eloi de 1944: “Hoy a mediodía, las campanas, la tronada, los gigantes y cabezudos, con la música, pregonero, maceros y timbaleros, han anunciado las fiestas.”

Aquell mateix any, es comencen a posar els mitjans necessaris per tal de restaurar els Gegants de la Mercè, els únics que posseïa la ciutat. La Nueva Tárrega de 23/09/1944 ens diu: “…dábamos cuenta del mal estado de los Gigantes de la Merced, y de la necesidad que tienen de una total restauración. Hoy podemos anunciar, (…) que la popular comisión de vecinos del barrio junto con los actuales capitanes se preocupa de una manera decidida para que sea una realidad. Sabemos que se han pedido presupuestos de vestidos, pelucas y retoques de cara y brazos, pues tienen el firme propósito de que la restauración sea digna y elegante y que por dondequiera que vayan dejen el nombre de Tàrrega, a la altura que se merece. (…) pues si bien son los gigantes de la Merced, no por eso dejan de ser patrimonio tradicional de nuestra Ciudad, por ser los únicos existentes.”

L’octubre del mateix 1944, la Comissió de Veïns del Barri de la Mercè rep una subvenció de l’Ajuntament de 1.000 ptes. (6 euros) per reconstruir-los i reparar-los. Paral·lelament es feu un capta entre els veïns del barri i de la resta de la població per reunir els diners necessaris per aquest objectiu. Les aportacions particulars s’anaven publicant periòdicament al setmanari Nueva Tárrega, quantitats que rondaven entre 5 i 100 pessetes (0,03€ i 0,60€). La restauració afectà l’estructura interna, els caps i els braços de les dues figures, les perruques i el seu vestuari.

Tal i com ens explica la Nueva Tárrega de 10/03/1945: “En la próxima semana, una Comisión pasará por todas las casas que componen el barrio de la Merced, en demanda de un donativo par a la restauración de sus gigantes. Es firme y decidido el propósito de que por la Fiesta Mayor puedan hacer su tradicional exhibición ya completamente restaurados. La Comisión espera y confía que se sumarán a esta suscripción todos los buenos tarreguenses, amantes de nuestras tradiciones , los cuales pueden entregar sus donativos al Rdo. P. Rector de las Escuelas Pías o a algún miembro de la Comisión.” Curiosament, a Ramon Berenguer I li van afaitar el bigoti, li van canviar el pregó per un de més petit i va perdre l’espasa que l’identificava.