El Ball de l’Eixida i el Ball dels Valencians
El Ball de l’Eixida i el Ball dels Valencians
En aquest apartat, explicarem l’origen, característiques i evolució de tres balls de la ciutat, que guarden molta relació:
1. El Ball dels Valencians de Tàrrega (1773-1895): ballat per la colla del Ball dels Valencians durant la Festa Major de Maig, amb la construcció de torres i diversos motius coreogràfics, destacant el que s’anomenava l’Eixida.
2. El Ball de l’Eixida (1921-actualitat): adaptació que feu el Mestre Güell, l’any 1921, de la part central i més coneguda del Ball dels Valencians, i que duia el nom d’Eixida. Originariament ballat per esbarts i, a partir de 1979, per tothom qui vulgui durant a la mostra de balls Eixida de Festa Major de Maig.
3. La Dansa del Tararot de Tàrrega o Bracet (suposadament coincident amb els Valencians): ballada per la gent del poble en festes menors. No està clar si era un ball diferent après de balladors professionals que seguien les festes, o una derivació o corrupció del Ball dels Valencians, en especial de la seva part central, l’Eixida.
EL BALL DELS VALENCIANS
El Ball dels Valencians a Catalunya
El Ball dels Valencians és el nom amb què es coneix el ball que ha originat les actuals colles de castells. El nom provindria de l’origen valencià d’aquests balls encara preservats en la forma de la Muixeranga d’Algemesí (País Valencià). Encara es desconeix com el ball es va transmetre a Catalunya, havent-hi diverses teories que encara no s’han pogut demostrar.
Durant el segle XVIII, el Ball dels Valencians es va difondre pels pobles del Camp de Tarragona i després per zones més allunyades. El primer que es documenta, va ser l’any 1687 a Tarragona. El ball solia acabar amb una torre humana que amb els anys va anar guanyant alçada fins arribar a la primera construcció de sis pisos, l’any 1770 a l’Arboç, jornada que es considera la primera actuació castellera documentada fins ara.
A principis del segle XIX, el ball es va fer molt popular a Valls, on els dansaires es van dividir en dos grups amb ideologies polítiques oposades. La rivalitat els va portar a abandonar el ball, millorar la tècnica de les construccions i augmentar-ne encara més l’alçada. Durant molts anys, els castellers de Valls eren coneguts amb el terme de Ball dels Valencians, prova evident del seu origen. Anys més tard, la colla era coneguda amb el nom de Xiquets de Valls, i es va fer tan popular que, un cop abandonats els Balls dels Valencians, tant es podia dir fer castells com fer Xiquets de Valls.
Es tenen notícies de l’existència de Balls dels Valencians, desapareguts o vigents a Albarca, Alcover, Alforja, Arbeca, l’Argentera, Barcelona, Bellmunt, Bràfim, Cambrils, Capafonts, Capçanes, el Catllar, Colldejou, Duesaigües, Falset, Igualada, Lleida, Llorenç del Penedès, Masllorenç, la Masó, el Milà, Montblanc, Mont-roig, Poboleda, Porrera, Prades, la Riera, Riudoms, Roda de Berà, el Rourell, Santa Margarida i els Monjos, Santa Oliva, la Secuita, la Selva, Tarragona, Tàrrega, Torredembarra, Ulldemolins, Vandellòs, Valls, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú i Vila-seca.
El Ball dels Valencians de Tàrrega (1773-1895): organització i activitats
Abans d’explicar en què consistia el Ball dels Valencians de Tàrrega, reproduirem una notícia publicada a una Acció Comarcal de 1933, que ens en dóna una impresió en primera persona sobre el seu funcionament i organització.
“El Tararot i el Ball dels Valencians de Tàrrega” 1
“- Allò feia festa major! – ens deia en “Roc del Figaire”- parlant amb entusiasme de les festes majors d’una cinquantena d’anys endarrera, quan el “Tararot” i el “Ball dels Valencians” omplien gairebé tot el programa de les festes de caire popular. -El “Tararot”- segueix dient – arribava la vigília a la tarda i tot seguit feia el cercavila. Els dies de les Santes Espines i de la Verge de l’Alba, a les cinc del matí ja feien la desperta, i creieu-me que no hi planyien res. Les gralles refilaven la típica diana per tots els carrers i carrerons. Més tard, tan bon punt sortia l’Ajuntament de la Casa de la Vila, per assistir a l’Ofici, al so de les gralles començàvem a actuar els del “Ball dels Valencians”.
Mentre l’Ofici, ballàvem pels diversos carrers de Tàrrega lluint el clàssic trajo: calça i camisa blanca, espardenyes envetades i una mena de calçons amb cascavells; una armilla, a l’esquena de la qual dúiem brodada la corona de les Santes Espines i uns mocadors de seda posats en forma de banda. Tots rivalitzaven a qui més podia presumir. A l’hora de la sortida de l’Ofici ja tornàvem a ésser a la plaça esperant l’Ajuntament, al qual, tot dançant, acompanyàvem fins al peu de la Casa de la Vila. Al cap d’una estona, baixava un agutzil i ens donava de part de l’Alcalde dos o tres durets per anar a refrescar. A la processó de la tarda també hi formàvem. Anàvem al davant i evolucionàvem de tant en tant.
La nit del primer dia i tarda i nit del segon, la plaça s’omplia com un ou i s’hi armaven uns balls de Câ l’ample, amenitzats pel “Tararot” que no es cançava de tocar mentre tenia el porronet de l’aiguardent dessota el banc, encara que no eren pas els músics els únics que feien petar la trinca, i això feia que el porronet s’hagués d’anar a omplir molt sovint. Com que llavors no hi havia electricitat, per enllumenar la plaça, ens procuràvem uns llums d’oli que tenien als molins; més tard ens valíem ja de les atxes. La noia que havia estat escollida per a ballar el “ramellet” (la toia), acabat el ball, amb les atxes era acompanyada a casa.
El “Tararot” el pagava la colla del “Ball dels Valencians”, però no era pas cap mal negoci, guanyaven quatre duros, cada músic, per tota la festa major, i a més la manduca. L’Ajuntament hi contribuïa amb una unça, i amb la capta que fèiem a l’hora de dinar, anant per les cases, arreplegàvem uns trenta duros. Així, doncs, anàvem dos dies a cor que vols cor que desitges, i encara ens quedaven uns durets per anar a fer un bon “xeflis”. Del meu record, els primers anys érem molt ben rebuts a totes les cases on anàvem. Així que ens sentien, el cap de casa ja venia a rebre’ns i ell mateix passava la safata entre els familiars i convidats, però darrerament la cosa ja no marxava tan llis. Els minyons del “Balls de bastonets” del Sr. Moniqueta, també passaven a fer capta i la nostra resultava més migrada.
L’Asac era un cap de colla que ho feia bé de debò. En morir ell, va encarregar-se’n en “Lloca”. L’entusiasme dels ballaires anava decaient i hauria acabat per desfer-ne la colla si un dia no m’hagués cridat el Sr. Ramon Llor, que tant estimava aquestes tradicions, i no m’hagués convençut que jo havia d’ésser cap de colla. Com que era una cosa que la sentia amb voluntat, vaig poder refer la colla i el “Ball dels Valencians” va continuar uns quants anys. Però la gent jove no volgué suplir els llocs que deixaven els que per la seva edat ja no podien seguir i això féu que es perdés aquest típic ball de festa major, que podeu ben creure que només de pensar-hi em torno jove altra vegada.”
El Ball dels Valencians de Tàrrega (1773-1895): cronologia i documentació
Del relat anterior del Roc del Figaire es pot conèixer de primera mà com s’organitzava el Ball dels Valencians de Tàrrega, una colla que pertanyia a la confraria de les Santes Espines. A banda de la funció primordial d’acompanyament de les relíquies i de la seva confraria a la processó del 13 de maig, el Ball dels Valencians, juntament amb el Tararot, participaven també en els actes populars de la Festa Major de Maig. L’historiador targarí Segarra i Malla amplia la descripció del vestuari: “Els dansaires ballaven la característica “eixida”, tocant les castanyoles”.1 Aquest és un element comú en altres Balls dels Valencians.
El primer document del ball és de l’any 1773, i apareix al llibre Les Santes Espines de Tàrrega. Aquell any, la processó es va fer el diumenge 30 de maig, i al davant de del seguici, “…al devant les creus; devant les banderes, i al devant de tot los jagants, un ball de bastonets, un de Valencians i dos balls de cristians i moros”.2
El 14 de febrer de 1814, va finalitzar l’ocupació francesa de la plana de l’Urgell i es va fer una gran celebració a la ciutat en motiu del retorn a la Parròquia de les Santes Espines, amagades a causa dels saqueigs de les tropes franceses establertes a Catalunya des de l’any 1810. En paraules de Mn. Lluís Sarret referents als dies 19 i 20 de febrer de 1814:“…dos dies seguits va sortir el ball dels Valencians, es van fer lluminàries en tots els carrers i places, amb tota mena de diversions honestes i de bon gust”.3
Durant el segle XIX, es troben altres referències del Ball dels Valencians de Tàrrega. El Diario de Barcelona, va publicar, el 21 de maig de 1853, la relació dels actes celebrats el 14 de maig dient que hi havia dues danses del país conegudes “…con el título de Bastons, una compuesta de àgiles y festivos niños, elegantes y uniformemente vestidos; y otra de Valencians, en que toman parte jóvenes más robustos y mayores de edad, que a más de sus aires particulares tienen la costumbre propia de formar unos sobre hombros de otros lo que se llama castillos o torres á semejanza de los que se practica en el campo de Tarragona”.
El 22 de maig de 1856, es torna a documentar el ball al mateix diari. La crònica constata l’extraordinari lluïment i animació de la festa i descriu l’acompanyament de la processó, format pels balls “…de Pastorets, Bastons, Mojiganga, Moros y Cristians que llevaba además una sección de unos 25 caballos ricamente enjaezados, y por fin el de Valencianos practicando frecuentemente sus acostumbradas torres y columnas de hombres de tres, cuatro ó cinco de elevación. Todas estas diferentes secciones de bailes recorrian constantemente las calles durante los dias de fiestas […] Por la noche del último dia, dieron por su órden una variada función que duró sobre 5 horas, en un tablado elevado de la plaza Mayor, disparándose por los Moros y Cristians un bien nutrido y perfectamente ejecutado castillo de fuegos artificiales”.
L’any següent, el 17 de maig de 1857, el Diario de Barcelona esmenta de nou el ball a la crònica del 14 de maig: “…recorriendo la calle algunas comparasa de jóvenes aficionados formando el baile de Valencianos y otros”.
També, el 22 de maig de 1860, parlant de les festes dels dies 13 i 14 de maig, diu que hi van participar nombrosos balls, “…entre ellos el tan celebrado de Valencians, que a la manera que se estila en el campo de Tarragona, formaban torres ó castillos de hombres hasta la elevación de seis”. Per fer castells o torres de fins a sis pisos calia la participació d’un major nombre d’homes. Tal i com va escriure Pere Ferrando: “Si tenim en compte la tradicional disposició piramidal de les construccions aixecades pels balls de valencians, per tal d’aixecar el tronc hipotètic del castell de sis pisos caldrien 18 persones […]. A aquesta dotzena i mitja d’homes, necessària per bastir el castell, cal afegir-hi els membres del peu i alguns components de la pinya; així, la colla rondaria almenys la trentena de persones.” També afirma que ja s’hauria de comptar amb la participació de nens per aixecar aquestes construccions tan altes. 4
El Alba Leridana, diari desaparegut de la capital de Ponent, en la seva crònica de l’11 de maig de 1860, relata els actes del mateix any dient: “Mañana, víspera de la fiesta, la anunciarán las campanas á diapasón, y tocando escogidas piezas recorrerá las calles una numerosa banda de música acompañando las comparsas Valencianos, Pastorcillos, Mojiganga y el popular Tararot…”. També descriu els actes del 13 de maig: “…á les tres de la tarda vísperas, procesión, comparsas, ornamenentación, hermoso castillo de fuegos artificiales y baile en un elegante y capacísimo entoldado”.5
El 19 de maig de 1864, el Diario de Barcelona constata la crisi que afectava al món casteller dient: “…nada de embalats, nada de espectáculos públicos ó danzas de calles […] Baste decir que ni el tradicional “tararot” con el “ball de Valencians” o sea el conocido en Cataluña por los “xiquets de Valls”, que es el tipo característico de la fiesta mayor, no se había preparado este año. Y como si no pudiese resistir a la fuerza de una costumbre tan inverterada, y cediéndose al sentimiento público que siempre suele hacerse superior hasta en las circunstáncias más críticas; fue llamado al segundo día, peró no tuvo la concurrencía y la expresión de otros años”. De la crònica se’n demostra l’evolució castellera del ball.
El 22 de maig de 1877, al mateix periòdic es troba una crònica del 14 de maig on es diu que la processó de les Santes Espines era encapçalada per un piquet de cavalleria, “…el ball de Valencians, pendones y banderas”.
El 17 de maig de 1881, torna a escriure sobre la processó del 14 de maig: “…abría la marcha el antíquisimo Tararot; seguía el ball de Valencians, banderas con sus pendones…”.
L’any 1886, segons el Diario de Lérida del 13 de maig, només es van celebrar actes religiosos.
El 1895, trobem la darrera font documental dels Valencians al Registro de Resoluciones del Ayuntamiento (30/04/1895): “Participó luego el Sr. presidente que el ermitaño de San Eloy le había pedido permiso para organizar la comparsa de los Valencianos en la próxima fiesta mayor, y procuraría se presentarán los individuos que la compongan con la decencia posible si el Ayuntamiento le subvencionaba con igual cantidad que los años anteriores. El Ayuntamiento acordó conceder el permiso de referencia y subvencionar a la comparsa de Valencianos con igual suma de los años anteriores”.
Malgrat els entrebancs, hi hagué un intent de recuperació del ball a principis del segle XX, tal i com explica Segarra i Malla: “Vingueren com a atracció un dia de la Festa Major els Xiquets de Valls. Causaren tanta impressió entre el jovent que passades les festes es va fer un castell, al mateix temps que també s’organitzava el ball dels Valencians. Tenia aquesta dansa, igualment com el castell, música del Tararot, però durà poc, ja que els seus protectors, que eren la major part dels pagesos de la vila, els uns es varen morir i els altres es casaren i la joventut perdé l’afecció”.6
Segons el Mestre Güell7 i les cròniques citades anteriorment del Diario de Barcelona, l’acompanyament musical del Ball dels Valencians de Tàrrega el feia el Tararot, nom que rebia la formació musical composta per dues gralles i dos tabals.8 Els músics provenien del Baix Penedès, la Conca de Barberà i del Camp de Tarragona.9 Altres fonts discutibles parlen que la dansa també podria haver estat acompanyada per flabiols i sacs de gemecs. Destaca la gran semblança de la seva melodia amb el Ball de la Primera de Valls. Possiblement, i sabent que el Ball dels Valencians prové del Camp de Tarragona, aquesta melodia podria haver influenciat el nostre Ball dels Valencians, origen de l’Eixida. El fet que hi hagi melodies molt similars en diverses poblacions properes fa que sigui molt difícil saber-ne l’origen i les influències que han anat tenint entre elles.
Música del Ball dels Valencians:
1 Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII). Josep Maria Segarra i Malla. Museu Comarcal de l’Urgell, 1987
2 Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó,1965
3 “Santes Espines”. Acció Comarcal, número 74 del 12 de maig de 1933. Lluís Sarret
4 “L’Arboç 1770: l’Atapuerca del fet casteller”, de Pere Ferrando Romeu, a El 3 de Vuit, 20/7/2001.
5 “Gacetilla”. El Alba Leridana, número 83 del 11-05-1860
6 Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII). Josep Maria Segarra i Malla. Museu Comarcal de l’Urgell, 1987
7 Josep Güell i Guillaumet (Tàrrega, 1872 – 1930) pintor, decorador, músic i periodista. Estudià cant coral i fou fundador de la Lliga Regionalista d’Urgell i Segarra. El 1915 fundà l’Orfeó Nova Tàrrega, que dirigí fins al 1930. Elaborà un recull sobre cançons populars i folklore de l’Urgell i la Segarra, premiat per l’Institut Patxot Llagostera. Va crear la peça musical El Mercat de Tàrrega i la sardana Aplec de Sant Eloi, i va fer l’arranjament de l’Eixida.
8 De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes. Josep Güell i Guillaumet. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Natan Estudis, 2005
9 “El Ball dels Valencians de Tàrrega”. Foc Nou (butlletí de la colla Joves dels Xiquets de Valls), número 63, juliol-agost de 2001. Lluís Solsona i Llorens
EL BALL DE L’EIXIDA (1921-actualitat)
El Ball de l’Eixida: descripció general
Abans de començar aquest apartat, cal fer un aclariment. Quan els folkloristes de principis de segle XX (Joan Amades, entre altres) parlen d’Eixida, molts cops ho fan referint-se indistintament al Ball dels Valencians, a la nova forma d’interpretar l’Eixida del Mestre Güell de l’any 1921, i a la Dansa del Tararot (també anomenada Bracet). O sigui, amb el mot Eixida, identificaven els tres balls, cosa que pot generar algunes confusions.
Un dels actes més importants de la Festa Major de Maig és la processó i seguici de les Santes Espines, el dia 13 de maig. Després de la celebració litúrgica, té lloc l’Eixida de Festa Major, a la Plaça Major, amb tots els ballets tradicionals de la ciutat. El segon ball que s’interepreta és el de l’Eixida, iniciat pel cap del Consistori de la ciutat. Tot seguit s’hi afegeixen la resta d’autoritats locals i tots els ciutadans que la vulguin ballar. L’Eixida, tal i com es veurà més endavant, era un dels passos que formaven part de l’antic Ball dels Valencians de Tàrrega.
Joan Amades, el gran folklorista català, va definir l’Eixida com una “dansa particular de la ciutat de Tàrrega, de caràcter i fisonomia ben pròpies; per la seva coreografia no té parentiu amb cap de les altres danses catalanes”.1 També va escriure: “Té un caient cerimoniós i delicat que la fa diferent de la generalitat dels balls i que li dóna un to distingit. A cada repetició del motiu melòdic entra una nova parella en dansa, curiosa circumstància que són a aquest ball un especial segell de distinció. El seu conjunt, vist sobretot des d’un lloc elevat, produeix un efecte altament harmoniós i animat”.2 Amades afegeix que la dansa era ballada pels traginers de Tàrrega a la Plaça de Sant Antoni, principalment a les 9 del vespre del dia 13 de maig, festa de les Santes Espines, amb l’objectiu de reunir la gent abans d’anar a sopar.1 El ball el començaven els pabordes3 de la confraria i només hi prenien part un nombre reduït de parelles, generalment dotze, formades pels que exercien els càrrecs més importants dins de la confraria.4 El també folklorista Josep Mª Castells afegeix que els pabordes eren de la confraria de Sant Antoni, i que es ballava a les festes de la mateixa confraria,5 entenent que devia ser per Sant Antoni.
El mateix Amades diu que s’havia ballat a Tàrrega per les festes assenyalades,2 i que s’interpretava també a la tornada de l’Aplec de Sant Eloi, amb tota solemnitat i gran reverència,6 basant-se, segons diu, en una nota publicada a La Veu de Catalunya de 1922.1 i 7 Segurament el ball va ser interpretat, com l’any anterior, per un esbart, i no de la manera que l’entenem avui. De tota manera, al programa de les Festes de Sant Eloi de 1922, publicat a la Crònica Targarina, no consta que es ballés.
També se sap, segons un número de l’Acció Comarcal de 1934, que antigament s’havia ballat a la Plaça Major i que era “…un dels grans espectacles més brillants de les grans diades en altres temps”.8 La Crònica Targarina de la mateixa setmana també diu que “…es dansava a la Plaça el dia de la Festa Major”. El mes juliol del mateix any, l’Esbart Barcino i la cobla de gralles els Vallesos van interpretar l’Eixida (1ª variant) i l’Eixida (2ª variant) al teatre Ateneu.9
Per les Festes de Sant Eloi de 1949, l’Esbart Montserrat van interpretar diverses danses al Camp d’Esports, i, entre elles, l’Eixida i l’Eixida (típica del Tararot). A partir de 1953, l’Esbart Albada l’ha interpretada de forma regular.
El nom d’Eixida provindria del terme agrícola del mateix nom que identifica els rengles de plantada en un tros, com les rengleres de ceps en una vinya, un terme molt usat antigament a la nostra comarca.11 El fet que els balladors ho facin en files donaria peu a aquesta definició.
Per la Festa Major de Maig de 1979, Eugeni Nadal, alcalde de la ciutat, va tenir la gran idea de “recuperar” la dansa amb un gran èxit de públic i d’opinió, per ser ballada a la Plaça Major per tots els ciutadans que ho volguessin. Parlem de recuperació, malgrat que des de principis de segle, ja l’havien ballada una bona colla d’esbarts catalans i el mateix Esbart Albada de la ciutat. Eugeni Nadal va ser el primer alcalde a obrir l’Eixida tal i com l’entenem a l’actualitat, amb ganes que la nova tradició targarina arrelés amb força. Bona prova d’aquest interès es constata al programa de la Festa Major de Maig de 1984 on es diu que “l’Eixida és una dansa oberta i l’hauria de ballar tothom”. Per la seva recuperació, l’Ajuntament va demanar la col·laboració de l’Esbart Albada i a la Cobla Tàrrega, formació que ja l’havia interpretada en diverses ocasions acompanyant el mateix esbart. Com explica el mateix Eugeni Nadal: “…l’alegria d’estrenar democràcia feia vibrar tothom i qualsevol iniciativa es prenia amb entusiasme i amb ganes de col·laboració”.
De 1988 a 1991, l’Eixida va ser interpretada exclusivament per l’Esbart Albada, vestits amb la seva indumentària folklòrica. El 1992, Ton Farran, membre de l’Esbart Albada, va proposar que l’esbart encetés de nou el ball amb vestuari de carrer, encapçalats per l’alcalde Frederic Gené i a continuació la resta de ciutadans, tal i com s’havia fet el 1979.
Actualment, l’Eixida és interpretada musicalment per la Cobla Tàrrega amb un arranjament elaborat l’any 1921 pel Mestre Güell, a partir de la partitura original interpretada pel Ball dels Valencians. Es realitzen dos assajos generals oberts a tothom uns dies abans de la Festa Major de Maig, al local de l’Esbart Albada.
De 1979 a 2006, l’únic ball que s’ha interpretat a la sortida de l’ofici de les Santes Espines ha estat l’Eixida, acompanyada, alguns anys, pel Balls de Bastonets. A partir de 2007, amb la presentació del Ball de l’Àliga de Tàrrega, la festa que neix al voltant de l’Eixida ha crescut any rere any amb nous entremesos, creant-se un nou acte que, des de 2010, és anomenat Eixida de Festa Major, una mostra de balls folklòrics de la ciutat formada pel Ball de l’Àliga, l’Eixida, el Ball de Gegants, el Ball de Nans, els Balls de Bastonets, la Dansa dels Capgrossos, el Ball d’Arquets, el Ball de lo Tossino, una sardana i el Ball de Cavallets.
A partir del Carnestoltes de 2012 la dansa és parodiada amb el nom del Ball de l’Excita i interpretada amb una nova coreografia escatològica.
Música del Ball de l’Eixida:
1 Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dansa. Francesc Pujol i Joan Amades. Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936
2 Balls Populars. Joan Amades. Esbart Català de Dansaires, 1936
3 Un paborde és l’administrador general o la persona que mana en determinades comunitats religioses. A Tàrrega se solen anomenar capitans, cosa que ens fa dubtar de la font.
4 Costumari Català. El curs de l’any. Volum I. Hivern. Joan Amades. Salvat Editores, 1986
5 Fitxa de l’Eixida recollida per Joan Rigall el 1910 a l’Arxiu Josep Maria Castells i Andilla. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.
6 Costumari Català. El curs de l’any. Volum V. Tardor. Joan Amades. Salvat Editores, 1985
7 “Ciutats de Catalunya: Tàrrega”. La Veu de Catalunya, del 14-09-1922
8 “El festival folklòric”. Acció Comarcal, número 134 del 7-07-1934
9 “El festival Folklòric”. Crònica Targarina, número 671 del 07-07-1934
10 Arxiu Joan Bial i Serra. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.
11 El Diccionari català-valencià-balear.
El Ball de l’Eixida: origen i evolució
Tal i com s’ha escrit anteriorment, la primera referència al Ball dels Valencians de Tàrrega és del 30 de maig de 1773.1 També sabem, gràcies a un article de Lluís Solsona publicat a la revista Foc Nou, que l’Eixida era un dels passos que formaven part d’aquest ball: “…el Ball dels Valencians d’Arbeca, […] va mantenir les pròpies figures sense variacions, algunes de les quals coincidien amb les dels balladors de Tàrrega (“el bracet” d’Arbeca i “l’eixida” targarina eren la mateixa figura amb alguna diferència)”.2 El terme “bracet” descriu el moviment que fa la parella quan els balladors s’agafen dels braços per canviar-se de lloc. Aquest moviment s’inclou als dos Balls dels Valencians.
Segarra i Malla també és del parer que l’Eixida formava part del Ball dels Valencians: “…el dia de la Festa Major, de bon matí el Tararot feia la desperta i abans d’anar a missa major saludava les autoritats i les famílies dels seus antics protectors. Els dansaires ballaven la característica “eixida”, tocant les castanyoles. […] Tant el Tararot com el grup de dansaires (a qui deien “los Valencians”) anaven davant de la processó, els primers tocant i els altres ballant l’Eixida”.3
Si l’Eixida formava part del Ball dels Valencians, ens podem preguntar si fou possible que s’hagués ballat separadament d’aquest ball pels pabordes de les confraries i pels targarins en general i que, per tant, existissin els dos balls per separat. Si ens creiem aquesta possibilitat, i seguint les notícies dels folkloristes de la primera meitat del segle XX, intentarem imaginar-nos, a mode de teoria, com va néixer aquesta dansa. Aquests folkloristes, encapçalats per Joan Amades sostenen que l’Eixida que ballem avui es ballava d’igual forma que es feia a finals del XIX, però creiem que aquesta teoria és errònia, i que el ball que a què es refereixen és realment la Dansa del Tararot o Bracet, que devia conviure en paral·lel al Ball dels Valencians.
Com s’ha vist, el Ball dels Valencians gaudia d’una gran popularitat entre els targarins i va ser el ball més important de la Festa Major de Maig, durant els segles XVIII i XIX. Aquesta popularitat devia esperonar els targarins que no formaven part de la colla dels Valencians, a ballar la dansa per la qual sentien admiració. Aquests van adoptar el ballet més senzill i popular del Ball dels Valencians i el devien representar durant les festes de barri o durant les grans celebracions, però sempre fora del programa oficial, ja que el ball no apareix documentat en cap publicació, bé perquè no existia, bé perquè no era prou destacat com per recollir-lo a la notícia. En canvi, el Ball dels Valencians seria la dansa de les grans diades, principalment, la Festa Major de Maig. La Dansa del Tararot o Bracet seria la part més senzilla del Ball dels Valencians, atès que la torre final i alguna altra figura estarien fora de l’abast de la majoria de dansaires targarins. Aquesta hipotesi pren més força llegint l’article “El Festival Folklòric” de la Crònica Targarina de 07/07/1934, que narra l’actuació de l’Esbart Barcino i la cobla de gralles els Vallesos, interpretant dues variants de l’Eixida, al teatre Ateneu, entre altres balls fora vila: “Abans de començar l’Eixida de Tàrrega (1ª variant), el director de l’esbart dansaire demanà al públic que tingués la gentilesa de treure’ls del dubte respecte a quina de les variants era la veritable Eixida. Alguns dels targarins de més edat que assistien a l’acte els ho varen aclarir, resultant ésser l’autèntica Eixida la segona variant, la qual anomenaven el Ball dels Valencians, i es dansava a la Plaça (Major/República) el dia de la Festa Major. La primera variant en deien El Bracet, i es dansava en els balls de barri”.
Francesc Pujol i Joan Amades diuen que l’Eixida (Dansa del Tararot o Bracet, perquè ens entenguem) es va ballar per darrer cop a Plaça de Sant Antoni, el 13 de maig de 1860,4 per més de 200 dansaires. Aquesta dada la corroboraria l’escrit publicat l’Acció Comarcal de 1934, on l’Antoni Castelló, un senyor d’edat, diu que també l’havia ballada.5 Que s’hagués ballat a la Plaça Sant Antoni també ho constata un escrit publicat a la Nova Tàrrega de 04/02/1953: “Lo que antaño era animada plaza de San Antonio y alegre calle de Sant Agustín, ofreciendo un marco adecuadísimo a las innúmeras parejas que, ataviadas con las mejores galas y crujientes sedas, salían a bailar nuestra típica “Eixida”, hoy día lo vemos reducido simplemente a un fino estuche de silencios, evocadores de tiempos pasados que ya no es posible revivir”. També hem vist que el declivi del Ball dels Valencians va ocórrer després de l’any 1895, i hem de suposar que també en aquesta data es devia deixar de ballar apuesta dansa per motius similars.
Oblidat el Ball dels Valencians (i la Dansa del Tararot o Bracet) gairebé del tot, el 15 de maig de 1921, el Mestre Güell, director de l’Orfeó Nova Tàrrega, el Sr. Capdevila, director de l’Esbart Folklore de Catalunya, i el Sr. J. Estela, director de la Cobla la Principal de Palamós, es van reunir per tal de recuperar l’Eixida, entesa com una de les part del Ball dels Valencians.5 i 6 Van consultar diverses persones que l’havien ballada antigament, entre elles Joan Viciana i Salvadó, de 72 anys i Roc del Figaire, darrer cap de colla dels Valencians. Aquell mateix dia a la tarda, reunits a l’Ateneu, van escriure-la, van fer-ne l’harmonització i la van ensenyar als dansaries per tal que la Cobla la Principal i l’Esbart Folklore de Catalunya la poguessin presentar al festival del vespre del mateix dia. A partir d’aquesta nova composició musical i coreogràfica, l’Eixida ha estat interpretada per diversos esbarts a la ciutat, entre ells, l’Esbart Barcino el 1934, la Sección Folklòrica del Frente de Juventudes durant la Festa Major de Maig de 1945, i l’Esbart Albada, en diverses ocasions a partir de 1953. Aquest és l’origen real del Ball de l’Eixida, com una coreografia independent i adaptada del Ball dels Valencians, primer per ser ballada per esbarts damunt un escenari (any 1921) i després per tothom qui vulgui a plaça (any 1979).
Amb el que s’ha escrit fins ara, podem dir que havien existit dues variants de l’Eixida: la dels Valencians i la Dansa del Tararot o Bracet. La primera i més coneguda variant era la que ballaven els membres del Ball dels Valencians, de 1773 a 1895, durant la Festa Major de Maig a la Plaça Major. En aquest cas, l’Eixida era el nom que rebia un dels passos que feien els dansaires del ballet. Podem suposar que la popularitat d’aquest pas anomenat Eixida, va fer que la música del Ball dels Valencians es conegués amb aquest nom. De la mateixa manera que el propi Ball, com ho demostra Segarra i Malla afirmant que els Valencians ballaven l’Eixida i, curiosament, no fa cap referència a la versió coneguda com la Dansa del Tararot o Bracet, ni tampoc que es ballés l’Eixida fora de la Festa Major de Maig. De la mateixa manera, les cròniques de la Festa Major de Maig i de les Festes de Sant Eloi del Diario de Barcelona, El Alba Leridana i del Diario de Lérida, de 1853 a 1886, no es parla mai de les ballades populars de la Dansa del Tararot o Bracet, ni tan sols com a Eixida, malgrat descriure tots els balls folklòrics que es feien.
El Mestre Güell en el seu llibre De l’Urgell i la Segarra, anotà dues versions de l’Eixida: la que va reescriure ell el 1921 i que titulà L’Eixida, i la peça que anomena L’Eixida, variant i que acaba definint com: “altra variant que la ballaven pels carrers la colla dels Valencians acompanyats pel tararot”.7
A finals del segle XIX, el Ball dels Valencians (Eixida segons els folkloristes) va desaparèixer de la plaça, i el mateix Güell va recuperar-la fent-ne una nova composició segons els cànons i ideals estètics de la burgesia, dins de la Renaixença del moment. Els seus paradigmes eren els esbarts i cobles creats a Catalunya durant aquells anys. Per fer la composició musical de l’actual Eixida, Güell es va basar amb la música del Ball dels Valencians, modificant-ne la part central, la qual es coneix com Eixida. Pel que fa a la coreografia, la introducció no es balla, la part anomenada Eixida deuria ser força similar a l’actual, i al temps del ballet final (ritme 3/8) afegí una nova coreografia final en substitució de la torre dels Valencians. A partir de la reconstrucció que en va fer el Mestre Güell, la dansa va començar a ser ballada per esbarts d’arreu de Catalunya. I com ja s’ha escrit, el 1979, el ball fou recuperat per ser ballat a la plaça per tots els targarins i, per primer cop, encapçalat per l’alcalde de la ciutat, tal i com havien fet els antics pabordes de la confraria de Sant Antoni.
Tal i com va escriure l’antropòleg targarí Roger Costa: “El recull i reconstrucció de la dansa popular o tradicional catalana es va fer sota un prisma molt concret, el del folklore, entès aquest com una disciplina amb uns trets ideològics de fons ben determinats i amb uns objectius que a Catalunya s’entrecreuaven clarament amb una determinada ideologia política al servei d’una determinada classe social. Aquest fet va provocar que el recull, la reconstrucció i divulgació de la dansa popular catalana no es fes d’acord a uns paràmetres que a l’actualitat consideraríem científics o rigorosos, sinó en pro d’un programa polític i cultural molt concret. El resultat és que bona part de les coreografies que encara avui coneixem de bona part dels balls populars que es coneixen com a “tradicionals” no ho són en absolut. Són, contràriament, la projecció d’uns prejudicis que en un moment determinat existien sobre la cultura popular, i que a través d’aquestes coreografies han arribat fins als nostres dies”.8
1 Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó,1965
2 “El Ball dels Valencians de Tàrrega”, Foc Nou (butlletí de la colla Joves dels Xiquets de Valls) número 63, juliol-agost de 2001. Lluís Solsona i Llorens
3 Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII). Josep Maria Segarra i Malla. Museu Comarcal de l’Urgell, 1987
4 Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dansa. Francesc Pujol i Joan Amades. Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936
5 “L’Eixida”, Acció Comarcal, número 134 del 7-07-1934
6 Arxiu Joan Bial i Serra. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.
7 De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes. Josep Güell i Guillaumet. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Natan Estudis, 2005
8 “Cien años de Esbarts. Orígenes y desarrollo del proceso de folklorización de la danza popular en Catalunya”. Roger Costa Solé. CIOFF, 2005 (traduït al català)
La Dansa del Tararot o Bracet
Parlant del Ball dels Valencians i de la seva “filla”, el Ball de l’Eixida, hem anat parlant d’un tercer ball, la Dansa del Tararot o Bracet. Aquest ball, que ja només interpreta l’Esbart Català de Dansaires, sabem que va conviure amb el Ball dels Valencians, però no està clar el seu origen: derivació dels Valencians o ball independent?
Aquest ball amb una melodia similar a l’Eixida el trobem documentat de diverses maneres: Dansa del Tararot, El Bracet, El Tararot, Dansa Típica del Tararot, La Dansa de Tàrrega o Música del Tararot de Tàrrega. L’existència d’aquest ball va fer que, durant els anys 20 i 30 del segle XX, alguns esbarts de Barcelona interpretessin dues variants de l’Eixida: una era l’Eixida del Mestre Güell de 1921 adaptada dels Valencians, i l’altra la Dansa del Tarorot o Bracet.
L’1 de juliol de 1934, es va celebrar un festival folklòric a l’Ateneu organitzat pel Foment de la Sardana i l’Orfeó Nova Tàrrega, amb l’Esbart Barcino i la cobla de grallers els Vallesos, amb la interpretació de diverses danses catalanes, entre les quals hi figurava l’Eixida de Tàrrega 1ª variant, i l’Eixida de Tàrrega 2ª variant (denominacions que figuraven a la publicació).2 Les dues versions van ser ballades al final de l’actuació a la Plaça de la República (actual Plaça Major). Després d’escoltar les dues versions, el públic de major edat ho va tenir clar i va designar com a vertadera la segona variant, la del Ball dels Valencians, que corresponia exactament a l’Eixida que havia reformulat el Mestre Güell. La primera variant era la que el targarí Joan Ribera (“Joan del Recó”) havia ensenyat al folklorista barceloní Joan Rigall el 1910,3 i que aquest va transmetre a Joan Matas, director de l’Esbart Barcino. Aquesta versió desconeguda és la que s’ha anomenat de diverses formes com a Bracet o Dansa del Tararot.2 i 4 Al festival hi va assistir un senyor d’Arbeca que assegurava que havia format part d’una colla de dansaires (probablement dels Valencians d’Arbeca). Aquest senyor afirmava que la primera variant desconeguda de l’Eixida era el Bracet, que com ja se sap era una part del Ball dels Valencians d’Arbeca, que tenia la mateixa coreografia que l’Eixida. Entre els presents algú va comentar que el Bracet es ballava durant les festes dels barris i l’Eixida seria la dansa de les diades grosses.2 i 4 De fet, és molt probable que confonguessin el Ball dels Valencians amb l’Eixida, tal i com hem comentat anteriorment. Algú també va dir que el Bracet podria haver estat portat per colles de músics o balladors d’altres poblacions en motiu d’algunes festes,2 cosa que demostraria que aquesta segona versió no era típica de Tàrrega sinó que formaria part del Ball dels Valencians d’Arbeca.
De tota manera, entre les dues danses hi ha un paral·lelisme rítmic i melòdic i, segons l’article de l’Acció Comarcal on apareix la notícia d’aquest festival, “…si el Bracet era un dels diversos moviments que podien haver integrat l’Eixida, aquesta resultaria ampliada i més diversa de com la sabíem […] I si es podia confirmar que el Bracet era un ball que s’executava amb menys solemnitat caldria sospitar en una abreviació o una simple corrupció de l’Eixida”.
Malgrat la confusió que hi podia haver entre l’Eixida i la Dansa del Tararot, Joan Amades va escriure: “…el poble targarí l’ha anomenada sempre l’Eixida. […] Quant el nom de tararot, és el que designa l’instrument que sonava la melodia de la dansa, la gralla o el grall, que en alguns punts de la Segarra anomenen tararot”.1 De fet, la coreografia i la música d’ambdós balls són diferents, malgrat mantinguin algunes semblances.
L’Esbart Català de Dansaires encara duu dins del seu repertori aquesta segona versió de l’Eixida, que anomenen El Tararot. Al programa de les Festes de Sant Eloi de 1949 hi figura l’actuació de l’Esbart Montserrat, el diumenge dia 11 al camp de futbol, amb la representació, entre altres dels balls, de l’Eixida i l’Eixida (dansa típica del Tararot).
Amb tot el que s’ha escrit fins ara, es podria dir que l’actual música de l’Eixida prové del Ball dels Valencians de Tàrrega, i la variant de l’Eixida anomenada de diverses maneres com la Dansa del Tararot, el Bracet, Dansa de Tàrrega, Música del Tararot de Tàrrega, Ball del Tararot o El Tararot és una dansa prou similar a l’Eixida i al Ball dels Valencians que també s’havia ballat a Tàrrega i que podria haver format part del Ball dels Valencians d’Arbeca. La Dansa del Tararot també podria haver estat una altra figura del Ball dels Valencians de Tàrrega, en el supòsit que el Mestre Güell no hagués recollit íntegrament la partitura del Ball dels Valencians al seu llibre De l’Urgell i la Segarra.5 Si el Tararot era el nom de l’instrument amb que s’acompanyava el Ball dels Valencians, el mot també s’utilitzaria per definir un dels passos del mateix ball.
Finalment i cercant una teoria que no es pot demostrar del tot, es podria dir que el Ball dels Valencians de Tàrrega constaria de:
- Una introducció que no sabem si es ballava o no, i que coincideix exactament amb la introducció de l’actual Eixida.
- Un ballet anomenat Eixida que coincidiria exactament amb la part central de l’actual Eixida, on les parelles es canvien de posició i de parella. A la vegada, aquest part coincidiria coreogràficament amb el Bracet d’Arbeca.
- Possiblement, i tal i com passa amb la majoria dels Balls dels Valencians catalans, el de Tàrrega també tindria una o més coreografies. Aquest segon ballet podria ser el que anomenaven Dansa del Tararot, amb una música molt similar al Bracet d’Arbeca. D’aquesta manera, el Bracet i el Tararot tindrien la mateixa melodia, i l’Eixida i el Bracet tindrien la mateixa coreografia.
- Finalment, el Ball dels Valencians acabava amb l’aixecament d’una torre humana (que també s’hauria alternat entre els ballets), mentre que l’Eixida es clou amb un ballet de ritme ternari, la coreografia del qual va ser composada, molt probablement, pel Sr. Capdevila, director de l’Esbart Folklore de Catalunya, amb l’ajuda del Mestre Güell.
O també podria ser que el Ball dels Valencians només inclogués els punts 1, 2 i 4, mentre que el punt 3 (Dansa del Tararot) seria una adaptació senzilla del Ball dels Valencians sense torres, o un ball independent portat a Tàrrega per dansaires professionals que actuaven per festes. Els mateixos dubtes que formulava la premsa local dels anys 30 del segle passat, encara estan pendents de resoldre.
Música de la Dansa del Tararot:
1 Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dansa. Francesc Pujol i Joan Amades. Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, 1936
2 “L’Eixida”. Acció Comarcal, número 134 del 7-07-1934
3 Fitxa de l’Eixida recollida per Joan Rigall el 1910 a l’Arxiu Josep Maria Castells i Andilla. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Barcelona.
4 “El festival Folklòric”. Crònica Targarina, número 671 de 07-07-1934
5 De l’Urgell i la Segarra. Obres religioses, crides, jocs, balls, cançons i tocs de campanes. Josep Güell i Guillaumet. Edició a cura de J.M. Salisi i Clos. Natan Estudis, 2005
La coreografia actual de l’Eixida
Com totes les danses vives, l’Eixida ha evolucionat amb el pas dels anys. No se sap exactament com es ballava quan l’executava la colla dels Valencians, però podem suposar que devia ser força similar a l’actual.
A principis del segle XX, folkloristes com Joan Bial, Joan Comas, Josep Maria Castells i Joan Amades en documenten la coreografia pensada per ser interpretada per esbarts damunt d’un escenari. El 1979, és adaptada per tal que pogués ser ballada a plaça per la població en general. Aquesta adaptació es pot veure molt bé en el fet que la dansa comença d’esquena a l’Ajuntament i finalitza cara a l’edifici. Es fa difícil pensar en una dansa interpretada damunt d’un escenari en la qual els balladors acabin d’esquena al públic. A continuació es detalla la coreografia de l’Eixida tal i com es dansa actualment a plaça, amb algunes diferències respecte a la versió publicada, per exemple, al Costumari Català de Joan Amades.
La dansa comença amb les parelles col·locades en línia recta l’una darrera de l’altra, mirant totes en la mateixa direcció, amb una separació prudencial de parella a parella i de ballador a balladora. El noi dona la mà dreta a la noia. Els braços lliures es poden posar a la cintura o la noia es pot agafar la faldilla.
La introducció no es balla i serveix només perquè els balladors estiguin atents a l’inici del ball. Després de la introducció, els balladors de la primera parella, que solen ser l’alcalde o alcaldessa i la seva parella, caminen endavant al compàs de la música tot fent un passeig. Les altres parelles resten sense moure’s.
Torna a començar la melodia i les parelles que anaven darrere de la primera caminen al ritme de la música, tal i com ho havia fet l’anterior. Mentrestant, els balladors de la primera parella s’encaren i marquen el primer compàs amb el peu dret tombant-se cap a l’esquerra. El segon compàs, el marquen amb el peu esquerre tombant-se cap a la dreta i així successivament fins al vuitè compàs. D’aquesta manera, els compassos 1, 3, 5 i 7 es marquen amb el peu dret tombant-se cap a l’esquerra, i els compassos 2, 4 i 6 amb el peu esquerre tombant-se cap a la dreta.
Al final del vuitè compàs es queden amb els peus junts i fan una petita reverència a la seva parella. Al novè compàs el ballador i la balladora s’agafen pels braços drets i donen una mitja volta cap a l’esquerra, com es veu a la primera fotografia. La figura els ocuparà els compassos 9 i 10.
Tot seguit, mitja volta més agafats pels braços esquerres per tornar al mateix lloc, durant els compassos 11 i 12. A continuació, es tornen a agafar pels braços drets i donen una volta i mitja durant els compassos 13, 14, 15 i 16, canviant-se de lloc.
El ballador quedarà cara la balladora de la segona parella i la balladora cara al ballador de la segona parella. O sigui, els balladors van passant al rengle on hi ha les balladores i elles al dels balladors.
Torna a començar la melodia i ballen l’home de la primera parella amb la dona de la segona i la balladora de la primera amb el ballador de la segona i fan el que ja s’ha descrit fins ara, tal i com es veu a la segona fotografia. Al finalitzar el setzè compàs, el ballador i la balladora de la primera parella passen a ballar amb la tercera parella, i la segona parella, que ara es troba a primer terme, ballen de cara ells dos, i així successivament ho van fent totes les parelles de la fila.
Quan la primera parella hagi ballat amb totes les altres, resten encarades a la resta de balladors fent un punteig al compàs de la música. Les altres parelles faran el mateix. Com es pot veure, balladors i balladores queden invertits, ja que, abans de començar, tots els balladors eren a l’esquerra de la parella i les balladores a la dreta.
Quan la darrera parella ha acabat de ballar, els músics toquen una nota ben llarga i els balladors es giren cap a l’esquerra i les balladores cap a la dreta, quedant la fila canviada de sentit. O sigui, tots es giren en la direcció interior de la paral·lela que formen.
Quan comença la melodia de la segona part del ball de ritme ternari, els balladors llencen el peu esquerra cap a la dreta i les balladores el dret cap a l’esquerra durant el primer compàs. Marquen el primer temps del segon compàs amb el peu enlaire, i en el segon compàs ho fan al revés. Ho fan fent un desplaçament en direcció endavant tot saltant seguint els balladors de la primera fila, els quals resten al lloc invers al qual es trobaven abans de començar.
Al finalitzar la música del darrer compàs amb una nota ben llarga, és necessari que tots els balladors deixin de saltar al mateix temps, moment en què fan la salutació final.
Tota la coreografia detallada ha estat revisada per Ton Farran.