Els Gegants i Capgrossos de Tàrrega

Foto 1. Els Gegants de Tàrrega al desembre del 2010 a la plaça les Nacions Sense Estat. Autor: Ton Farran

2. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (1600-1869): el rebesavi i els avis
“… al devant de tot los jagants, un ball de bastonets, un de Valencians y dos balls de Cristians i Moros”
 

Des de l’any 1600 els gegants han amenitzat les festes més assenyalades del calendari festiu local, des del seu origen al Corpus, passant per la Festa Major de Maig, les Festes de Sant Eloi o Festa Major de Setembre i les festes dels barris històrics del Carme, la Mercè i del carrer Major, entre d’altres. La referència més antiga d'un gegant a Tàrrega la trobem al Corpus Christi, una festa catòlica que venera l’Eucaristia instaurada l’any 1264 pel papa Urbà IV. El moment àlgid de la festa era la processó i la de Barcelona (1320) és considerada una de les més antigues d’Europa. Durant molts segles fou la diada més important de la ciutat comtal. El bestiari popular i tradicional integrat per àligues, cavallets, víbries, dracs i gegants hi té el seu origen i, juntament amb altres entremesos, representacions de passatges bíblics i de vides santorals, tenia per objectiu fer entenedors els textos sagrats a un poble majoritàriament analfabet.

Però quina importància tenia el Corpus a Tàrrega i de quina manera se celebrava perquè l’any 1600 es decidís construir un dels primers gegants corporis de Catalunya? La primera notícia escrita del Corpus a Tàrrega és del 1438, tot i que és probable que ja se celebrés amb anterioritat. Durant el segle XV la litúrgia es realitzava a la desapareguda capella del Corpus Christi del carrer del Carme, aixecada per la nissaga dels Ardèvol vora l’actual Palau dels Marquesos de la Floresta. Un sepulcre gòtic de la família que havia format part de la capella roman exposat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, mentre que el finestral gòtic de la façana llueix al passeig principal del Parc de Sant Eloi. Amb una tradició del Corpus tan llarga és fàcil entendre que el 1600 es decidís construir el primer gegant de la població, el Jagant de la Vila, presentat durant la processó del Corpus de l'1 de juny i finançat pel Consell (Ajuntament). La referència escrita la trobem al Llibre de Cerimònies (1592-1661) on es documenta l’ordre que seguien les processons del Corpus encapçalades per la bandera de la vila i el Jagant de la Vila (fotografia 2), les creus i les banderes de les confraries. La nova figura va participar a les processons del Corpus almenys fins el 1619. Segurament es va voler festejar l’entrada al nou segle amb un nou element que envellís encara més la processó targarina. 
 

Foto 2. Llibre de Cerimònies (1592-1661) amb el Jagant de la Vila del 1600. Fons de l’Ajuntament de Tàrrega U.I. 160, Arxiu Comarcal de l’Urgell

El primer portador conegut va ser Joan Grau, l'any 1603. Del 1605 al 1619 ho fou Joan Galzeran, que cobrava 8 sous per ballar-lo durant la processó, si bé en successius anys consta que l'obligació era pel dia del Corpus i per la Capvuitada. Ell mateix també el passejaria durant les celebracions reials que veurem seguidament. Es desconeix el material amb que va ser construït, tot i que suposem que s'hauria utilitzat una tècnica similar a la del cartró pedra. Ens basem en la documentació trobada del popular Gegant del Pi presentat un any més tard, el 1601, durant les festes de canonització de Sant Ramon de Penyafort, on s'especifica que era una figura de cartró i no un xanquer. Diversos autors són del parer que el Gegant del Pi va ser el primer gegant corpori català, notícia encara publicada en diversos llibres i pàgines web. De totes formes i tal com hem llegit anteriorment, l'afirmació és falsa. L’acompanyament musical de les primeres processons anava a càrrec de músics que tocaven el flabiol, el rabequet i la cornamusa (sac de gemecs). També hi participaven els tabalers i el verguer o pregoner amb la seva trompeta. El 8 d'abril del 1605, el Jagant de la Vila reapareix de nou durant la celebració del naixement del fill de Felip III de Castella o Felip II d’Aragó (el futur monarca Felip IV). Es feren grans festes arreu del país, com les dels dies 12, 13 i 14 de juny a Tàrrega: dilluns 14, processó solemne “… aont acudi lo jagant ballant devant la professo y apres un ball de minyonets molt ben adressats ab uns archs y fletxes en les mans que feren dit ball devant la custodia que aportaven…”. Destacaren també els focs artificials, jocs, balls i fonts com la del carrer del Carme amb la figura d’un nen que representava el fill del monarca subjectant una espasa i un lleó als peus amb un bàcul (Llibre d’actes i memòries de Pere Llorens Rabassa, escrivà de les Cases del Consell, Arxiu Municipal). 

Després del primer gegant, l'any 1610 trobem la primera referència d’un drac a Tàrrega al Llibre d’Albarans, document que fa referència al pagament de a la seva construcció per a la processó del Corpus. Ens referirem a ell com el Drac de la Vila per similitud al Jagant de la Vila. La bèstia anava davant la processó acompanyant el mateix gegant, la bandera de la vila i un grup de tabalers. Al llibre també s’explica com es pagaven als portadors i els coets que duia a la boca. El primer de tots ells va ser Jeroni Roca, de professió fuster. Posteriorment, Gaspar Nadal el 1617 i Nadal Homs el 1619. El sou era similar al del geganter, així com l'obligació de fer-ho a la processó del Corpus i a la Capvuitada. L’historiador Segarra i Malla afegeix més detalls sobre el primer gegant i drac a la Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions II (segles XVI-XVIII): “…per animar les festes es feren els gegants i capgrossos, que eren les comparses de la diada, encara que oficialment no n’hi havia. L’Ajuntament els llogava als barris de la Mercè o del Carme. Ben diferent era això del segle XVII; llavors al poble no hi faltava el Gegant de la Vila, que amb sa alabarda (destral de pal llarg) i l’escut d’armes de la vila anava a les processons acompanyant el drac, que amb un colom a la boca ballava danses en els llocs principals de la població”. També va escriure que els primers gegants de la vila es van presentar durant la processó del Corpus del 1591, tot i que, comprovant les fonts que va consultar, no n’hem trobat cap referència.

Foto 3: Recreació del Jagant i el Drac de la Vila. Autor: Robert Sambola i Pastó

Cal destacar que la Tàrrega del tombant del segle XVI al XVII era una població econòmicament estancada que rondava els 1.300 habitants. Tot i així, "feia grans despeses en aparatoses celebracions públiques, que volien dissimular les seves penúries i donar una imatge d’activitat local que no responia a la realitat. Es feien grans festes per l’Assumpció de la Verge Maria (en aquesta data se celebrava també la Festa Major), per la Immaculada Concepció, pel Corpus i sembla que també en honor de St. Ramon de Penyafort” (La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega, segles XVI-XIX de Josep M. Planes Costa). Els targarins i targarines en sabien de fer festa i una de les més espectaculars de totes es feu per honorar a la Immaculada Concepció, els dies 14, 15 i 16 de juny del 1619, amb tornejos de cavalls, processó, artefactes per teatralitzar oficis religiosos, espectacles, dues cobles de ministrils, etc. Un espectacle magnífic, monumental i fastuós, propi del barroc, que va sorprendre a visitants vinguts d'arreu de Catalunya, sobretot perquè Tàrrega era considerada llavors una vila petita.

L’estudi del Corpus de Tàrrega dels segles XV-XVII ha estat possible mercès a l’article “La celebració del Corpus a Tàrrega entre els segles XV i inicis del XVII” de Ramon Miró i Baldrich, publicat al número 9 de la revista URTX (1996). Hi apareix la referència del Jagant de la Vila de l'any 1603, que posteriorment hem aconseguit retrocedir fins el 1600. També hem revisat el Llibre de processons, pregàries i capitanatges dels barris i de les Confraries de les Santes Espines… (1665-1837), i no hi hem trobat citats ni el gegant ni del drac a les processons del Corpus de mitjan segle XVII, fet que ens fa pressuposar que les dues figures van tenir una curta vida.

Als Corpus dels segles XIX i XX la custòdia es treia en processó pels diferents carrers del centre de la població, un dels moments àlgids de la Capvuitada del Corpus. Es realitzaven diverses processons durant la setmana, sent la primera la del Corpus. Seguidament la dels capellans, de l’Ajuntament, de la Santíssima Trinitat, del carrer Agoders i les dels barris del Carme, de la Mercè i del carrer Major. Els tres barris participaven activament en l’organització de la Capvuitada amb la decoració dels seus carrers, rivalitzant per veure qui s’hi esmerçava més. Es feien processons, catifes de flors, cercaviles amb gegants i capgrossos, sardanes, jocs infantils i fogueres. La Comisión Oficial de Ferias y Fiestas organitzava un concurs on es demanava un projecte previ d’ornamentació dels seus carrers. No es tenien en compte els espectacles que s’hi feien per no alterar l’aspecte tradicional de la festa. Les barriades nombraven quatre capitans o representants. Al barri guanyador se l'obsequiava amb una placa commemorativa i una cinta amb una inscripció per la bandera de la processó. El barri del carrer Major va ser guardonat del 1945 al 1952 amb el primer premi, tal i com figura en una placa commemorativa a la façana de l’església de Sant Antoni. Durant la segona meitat del segle XX els barris van deixar de participar-hi i la festa decaigué. 

Actualment, la ciutat celebra una missa el diumenge del Corpus a la parròquia. Acabada aquesta, l’Àliga de Tàrrega fa entrada solemne al temple i realitza el Ball de l'Àliga davant l’altar. Tot seguit, s’inicia la processó pel carrer Agoders, plaça i carrer del Carme amb el següent ordre: els gegants, l’Àliga, els grallers, el turiferari, la creu, les banderes, ganfarons, penó de les Santes Espines, penó de la Mare de Déu, bandera del Sagrat Cor, els infants de la primera comunió, els escolans, els capellans, el tàlem, les atxes, la custòdia i les cantaires. Un cop finalitzada la processó, l’Àliga ret homenatge a la custòdia amb una reverència davant la porta principal de la parroquial durant benedicció de la mateixa. A continuació, les banderes, els capellans i la custòdia entren a l’església. La diada es clou amb el Ball de Gegants de Tàrrega a la plaça Major i una balladeta final amb els gegants i l’Àliga.

Més enllà del Corpus, la ciutat també celebra des de ben antic una altra solemnitat, la processó de les Santes Espines, origen de l’actual Festa Major de Maig. Al Llibre d’Albarans apareix el primer document conegut de la processó del 15 de maig del 1551. Cal destacar que en aquest document ja es parla de festa i hi apareix el detall del pagament de 32 sous a uns músics o joglars forans: “Per pagar los jutglars sonaren lo dia de la festa de les Santes Spines qui ere a 15 del present mes de maig, 32 sous. Per pagar la despesa als dits jutglars los dies sonaren a les Spines, 8 sous”. Per tant, podem fixar aquesta data com l’origen de la Festa Major de Maig de Tàrrega, malgrat que probablement ja s’hagués celebrat amb anterioritat i aquest any assolís certa notorietat. Les Santes Espines són dues espines de la corona de Crist, unes relíquies custodiades a l’església de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega. La tradició popular explica que van ser dutes per un àngel un dia que els fidels estaven congregats a la parroquial. Aquests van veure entrar un pelegrí que deixà dues espines de la corona de Crist damunt l’altar. Desaparegut de sobte aquest, els fidels conegueren que sota els seus hàbits s’amagava un àngel. Aquesta llegenda és originària del segle XVIII i comuna en altres poblacions, així doncs posterior al 1551, i per tant l'església no l’ha considerada mai un miracle. 

Històricament les relíquies haurien arribat a Tàrrega en altres circumstàncies. Una part de la corona de Jesucrist va ser duta a Constantinoble l’any 326, ciutat on es va venerar fins el 1239, quan l’emperador Balduí II la va obsequiar al rei Lluís IX de França després de pagar-li un deute amb els venecians. El 1248, la corona es va consagrar a la capella de Sainte Chapelle de París i des d’allí se n’haurien escampat bocins per tota la cristiandat. La corona constaria d’entre 72 a 128 espines segons les fonts, arribant a diferents esglésies catalanes on haurien estat conservades amb gran devoció, com és el cas de Tàrrega i Santpedor (Bages). Les de Tàrrega mesuren 6 i 8 centímetres, i com diu la cobla popular: “Santes Espines de Tàrrega, l’una curta i l’altra llarga”. Des de ben antic es treien en processó a la primavera per demanar pluja quan els camps eixuts de l’Urgell més ho necessitaven. L’abril del 1433, uns peregrins ja van anar amb “…llums enceses e peus descalçats a la sglesia de madona santa Maria del castell del Mor” amb aquest objectiu. Al voltant d’aquesta processó s’hi anaven congregant vilatans atrets per la capacitat que se li suposava d’atraure pluja en temps de sequera. El 1554, Damià Ferrando de Cervera feu el reliquiari d’argent que les custodiaria. El 1564, va ser el torn del tabernacle. El 1560, es va fundar la Confraria de les Santes Espines, òrgan creat per la parròquia encarregat de promoure’n la devoció i la participació de vilatans d’altres pobles de la comarca i voltants. Finalment, el 13 de maig del 1612, les relíquies van ser traslladades a la nova capella de la parroquial.

La processó de les Santes Espines s'iniciava a la plaça Major, seguint pel carrer Major, plaça de Sant Antoni, carrers de Sant Agustí, Migdia, de la Font, de l’Estudi, Agoders i fins a la creu gòtica del camí de Cervera (plaça del Carme). De tornada, baixava pel carrer del Carme cap a la parròquia. En un altar als peus de la creu gòtica tenia lloc una cerimònia en la qual les relíquies se submergien dins l’aigua per demanar pluja. Durant el segle XX la processó va quedar reduïda al carrer Agoders, plaça i carrer del Carme. I el 1964 va deixar de celebrar-se degut als canvis promoguts pel Concili Vaticà II que van afectar algunes celebracions litúrgiques catòliques. Durant el període republicà dels anys 1932, 1933 i 1934, tampoc es realitzà. Pel que fa a la Creu del Pati o del camí de Cervera, aquesta es va malmetre l'any 1869, quan s’esfondrà a causa d’un temporal de vent. El 1957 es va traslladar la font de la plaça Major a la plaça Lluís Millet i al seu lloc s'hi va instal·lar la creu restaurada. Actualment a la plaça hi roman una rèplica.

Durant el segle XVI, la diada no tenia data fixada, oscil·lant entre el maig i juny. Tot això canviaria el 30 de desembre del 1670, quan la comunitat religiosa i política local va iniciar un procés per reconèixer-ne l’autenticitat i aconseguir un ofici religiós propi. S’enviaren al Vaticà proves dels miracles que havien obrat amb malalts i endimoniats, i les nombroses pluges que el cel havia proveït després que les relíquies s’haguessin mostrat en processó. No fou fins el 1683 que la Congregació del Ritus concedí que es resés l’ofici de la corona de Crist amb ritu doble major el 13 de maig de cada any a Tàrrega i el seu districte, sempre que es demostrés que les dues espines fossin autèntiques. Un any més tard, el 13 d’abril del 1684, el vicari general de Solsona Francesc Serra en decretà la veracitat, aconseguint el desitjat ofici. En virtut d’aquest decret, l’any 1686 es decideix canviar el dia de la Festa Major del 15 d’agost, dia de l’Assumpció de Maria, pel 13 de maig. Tot i així, el primer document on es menciona el patronatge de les Santes Espines no arribarà fins el 18 d’abril del 1731: “…que el Domingo primer viniente se saquen en procesión y en la forma acostumbrada la relíquia de las gloriosas Santas Espinas Patronas de esta Villa…” (Les Santes Espines de Tàrrega. Ramon Berga Rossell i Francesc Maymó, 1965). De fet, poc importa si són autèntiques o no. El cas és que són un símbol de la ciutat, un llegat que ha sigut transmès, preservat i venerat de generació en generació amb un missatge d'unió d'allò que ens és comú. Com una antiga joia que es transmet de pares a fills pel seu valor sentimental.

L'historiador Josep M. Planes Costa dona fe de la importància que tenien per a la vila: "Les autoritats targarines no escatimaven recursos per exaltar la relíquia que tanta anomenada anava assolint per tota la comarca i que donava prestigi a Tàrrega. Amb les seves espines, els targarins podien competir amb el St. Misteri de Cervera, el St. Crist de Balaguer i fins amb la relíquia de St. Ermengol de la Seu d'Urgell". I es pregunta si "¿Hem de veure les Santes Espines, a banda d'un motiu de religiositat, com un mecanisme popular per afirmar la personalitat de Tàrrega? Com una manera de fer comarca per part de la vila?" (La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega, segles XVI-XIX). Sembla clar que amb les nombroses invitacions a les poblacions veïnes per assistir a la processó, la ciutat volia repetir l'èxit assolit durant  la Immaculada Concepció del 1619, encabint fins a 2.000 persones a la processó del 1622, una xifra altíssima segons la població comarcal d'aquelles dates.

Uns nous gegants acabaran protagonitzant l'edició del 30 de maig del 1773, quan suposadament es presentà la primera parella de la població, després del Jagant de la Vila del 1600. Ho sabem gràcies a la transcripció de l'ordre de la processó al Llibre de processons, pregàries i capitanatges dels barris i de les Confraries de les Santes Espines… (1665-1837) i al llibre Les Santes Espines de Tàrrega: “…los tabernacles ab sas atxas corresponents; al devant las creus; devant de estas las banderes; y al devant de tot los jagants, un ball de bastonets, un de Valencians y dos balls de Cristians i Moros”. Els anomenarem els Jagants de les Santes Espines. Lamentablement, no disposem de cap altra notícia d'aquesta parella, malgrat l'exhaustiu estudi de les processons d'aquella època realitzat pels historiadors Ramon Berga i Francesc Maymó. Desconeixem per quin motiu la processó del 1773 va comptar amb tants il·lustres personatges i amb la primera referència d'un seguici festiu tan complert. 

Durant el segle XIX apareixeran altres referències del seguici que acompanyava la processó, tot i aquest també podia organitzar-se a la vigília o l'endemà. El Diario de Barcelona del 21/05/1853 publicà la relació dels actes del 14 de maig mencionant dues danses del país conegudes “…con el título de Bastons, una compuesta de ágiles y festivos niños, elegantes y uniformemente vestidos; y otra de Valencians, en que toman parte jóvenes más robustos y mayores de edad, que a más de sus aires particulares tienen la costumbre propia de formar unos sobre hombros de otros lo que se llama castillos o torres á semejanza de los que se practica en el campo de Tarragona”. El mateix rotatiu del 22/05/1856 també ens descriu l’acompanyament de la processó formada pels balls “…de Pastorets, Bastons, Mojiganga, Moros y Cristians que llevaba además una sección de unos 25 caballos ricamente enjaezados, y por fin el de Valencianos practicando frecuentemente sus acostumbradas torres y columnas de hombres de tres, cuatro ó cinco de elevación. Todas estas diferentes secciones de bailes recorrían constantemente las calles durante los días de fiestas […] Por la noche del último día, dieron por su órden una variada función que duró sobre 5 horas, en un tablado elevado de la plaza Mayor, disparándose por los Moros y Cristians un bien nutrido y perfectamente ejecutado castillo de fuegos artificiales”. Destacarem també la nota de premsa del Diario de Barcelona del 22/05/1860 que, parlant de les festes dels dies 13 i 14 de maig, esmenta nombrosos balls, “…entre ellos el tan celebrado de Valencians, que a la manera que se estila en el campo de Tarragona, formaban torres ó castillos de hombres hasta la elevación de seis”. També en parla El Alba Leridana de l’11/05/1860: “... tocando escogidas piezas recorrerá las calles una numerosa banda de música acompañando las comparsas Valencianos, Pastorcillos, Mojiganga y el popular Tararot…”. I del 13 de maig escriu: “…á les tres de la tarda vísperas, procesión, comparsas, ornamentación, hermoso castillo de fuegos artificiales y baile en un elegante y capacísimo entoldado”.

Malgrat tot, el canvi econòmic i social viscut durant el segle XIX va marcar una disminució de les pregàries i extraccions de les relíquies per demanar pluja. Amb les millores al camp ja no era tan necessari que plogués. En canvi s’invocaren amb èxit per aturar rubinades i epidèmies. Afegirem que durant la Guerra Civil, les Santes Espines es van haver d'amagar perquè no desapareguessin, tal i com succeí també durant a la Guerra del Francès (1810-1814). Quan l’autoritat revolucionària va ordenar que s’entreguessin, els fidels de la ciutat van donar unes rèpliques fetes amb dues puntes espinoses lleugerament cremades per tal que semblessin les originals. D'aquesta manera se salvaren. L’intent de recuperació de la processó l’any 1984 i la recuperació completa el 2013 els tractarem a mesura que avancem cronològicament.

Seguirem amb la segona patrona de la Festa Major de Maig, la Mare de Déu de l’Alba, deixant per més endavant el tercer patró, Sant Eloi. Segons l’article “Arrels de la Festa Major” de l’historiador Joan Tous i Sanabra, publicat a la Nova Tàrrega del 12/05/1990, la devoció targarina per la Verge és un llegat de l'edat mitjana, hereva dels primers repobladors vinguts a Tàrrega després de la desfeta àrab. Aquests provenien dels comtats de Berga i Osona, principalment de la zona de Manresa, població on des de ben antic també es venera la Mare de Déu de l’Alba. Actualment la imatge encara presideix el temple de la Seu manresana. Precisament, la població de Santpedor, on també es custodien unes Santes Espines, és veïna de Manresa. La llegenda de la Verge de l’Alba targarina neix amb l’emperador Carlemany quan havia d’emprendre una batalla contra els àrabs establerts vora la serra de Sant Eloi amb un exèrcit inferior en nombre. Durant la nit Carlemany demanà ajuda a la Mare de Déu i aquesta se li aparegué de matinada animant-lo a mantenir la fe i a lluitar. L’emperador va prometre que aixecaria un temple en el seu honor si guanyava la batalla. A trenc d’alba va lluitar amb valentia i sortí victoriós de la disputa, tot concedint a l’església el títol de Santa Maria de l’Alba. Per aquest motiu a la Verge se la representa entre núvols i envoltada d’àngels. Els targarins any rere any donaren major importància a la tradició, forjant la devoció i el patronatge de la Mare de Déu de l’Alba. Malauradament, el temple acabaria derruït després que el campanar s'enderroqués damunt la nau principal, un fatídic 15 de febrer del 1672. Els desperfectes foren tan grans que va caldre aixecar un edifici nou dissenyat per l’arquitecte Fra Josep de la Concepció, d’inspiració barroca classicista. El 1696 es va inaugurar la nova església sense que les obres estiguessin finalitzades. Els treballs es van allargar fins el 1742, trasbalsant l’economia i societat targarines. La planta té una nau central amb capelles laterals, cimbori i una gran cúpula. El campanar és de planta quadrada i torre de vuit costats amb vuit campanes.

De la mateixa manera que les Santes Espines, la festivitat de la Mare de Déu de l’Alba tampoc tenia data fixada. Amb tal propòsit i després de moltes peticions veïnals a l’Ajuntament, el 8 d’abril del 1788 es fixà el 14 maig per venerar la patrona, un dia després de les Santes Espines. La confraria de les Santes Espines recolzava la iniciativa que reforçava la idea de copatronatge.  Amb les dues dates fixades dels dos patrons primaverals de la ciutat, els dies 13 i 14 de maig, i sabent que l’origen de la festa de les Santes Espines es remunta al 15 de maig del 1551, podem fixar aquesta data com l’origen de la Festa Major de Maig. 

Més enllà del Corpus, les Santes Espines i la Mare de Déu de l’Alba, des de ben antic també s'organitzaven a Tàrrega les festes dels barris del Carme i la Mercè, amb la participació de gegants i ballets propis. A mode de preàmbul del següent capítol dedicat a les festes dels dos barris, mencionarem els tercers gegants de la ciutat: el Llenguado i la Pagesa, els Gegants de cal Terés (Crònica Targarina del 18/5/1929). De propietat privada, van ser promoguts i construïts pel notari Marià o Mariano Terés (1784-1860), autor també de diversos tocs de campanes i escultor d’un Sant Jaume que coronava l’altar de la parròquia. La seu del Consell Comarcal de l'Urgell i la Casa de la Cultura de Tàrrega, ubicada al carrer les Piques, són dues propietats que havien format part de la nissaga dels Terés, una família originària de Pira (la Conca de Barberà). No sabem la data exacta de la creació del Llenguado i la Pagesa, però si ens basem en l’edat de l'autor podem acotar-la entre el 1810 i el 1830. Devien ser dues figures un xic atípiques per l'època, fins i tot de caire divertit o burlesc ja que el Llenguado treia la llengua i la Pagesa anava vestida com a tal, segons l'article "El Barri del Carme" de La Signou del 18/07/1915. No dubtem de la qualitat artística dels mateixos, ja que com hem vist, en Marià Terés s'atrevia fins i tot amb la producció d'imatgeria religiosa. La parella es treia en processó per les Festes del Carme cedida pel seu propietari, una pràctica força habitual a l'època, tal i com veurem més endavant en el cas dels barris a les diades municipals. 

Cal destacar que els Gegants de cal Terés gaudien d’un ball propi, el Ball dels Gegants del Terés de Tàrrega, recollit pel folklorista local Josep Güell i Guillaumet (Mestre Güell). S’interpretava amb flabiol i tamborí, tal i com es desprèn de la partitura (annex 2) transcrita per Güell (De l'Urgell i la Segarra de Josep Güell. Natan Estudis, 2005). Així doncs, els dos personatges van ser els primers gegants vinculats o cedits al barri del Carme, tot i no dur el seu nom i ser de propietat privada. La seva història acabarà com moltes d’altres, en l’oblit, com apunta la crònica “El Barri del Carme” de l’Acció Comarcal del 15/07/1932: “…als veïns els va semblar que no feien prou patxoca i varen fer-ne construir uns altres de tal proporcions que varen suar molt”. L’article “El barri de la Mercè” de l'Acció Comarcal del 23/09/1932 també documenta la seva relació amb el barri del Carme: “… arran de la festa del Carme, quan el seu barri buscà substitut als seus desgraciats Llenguado i Pagesa”. Els dos articles fan referència als nous Gegants del Carme que es presentaran el 1871, i dels que en parlarem al següent capítol. Amb les dades aportades pel setmanari local podríem suposar que el Llenguado i la Pagesa van desaparèixer entre el 1865 i el 1870.

Tal i com veure més endavant, l’any 2025, l’escultor amateur Robert Sambola i Pastó (Tàrrega, 2008) va construir una reinterpretació de la parella de cal Terés, com a part pràctica del seu treball de recerca de batxillerat. La presentació pública es va fer al gener del 2026. L'objectiu principal ha estat recuperar aquest patrimoni perdut i fer-ne memòria a la ciutadania de Tàrrega. N'ampliarem la informació al darrer capítol.

3. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (1870-1902): pegots i bogaders
“Un altre any el barri del Carme tindrà uns gegants nous quatre palms més alts que els de la Mercè!”

Foto 4. Almodis i Ramon Berenguer I després de la restauració del 2024, entrant la plaça Major el 12 de maig del 2024. Autor: Taller Avall

El cas és que el polifacètic Miquel del Bitxo i el seu company Tonet del Xoqueta van desplaçar-se a Barcelona per adquirir una parella de gegants pel seu barri i avançar-se així als del Carme, que també flirtejaven amb la idea. En cròniques de l’època es comentava que ho feren d’amagat, tot i que van realitzar una col·lecta pública per finançar-los. Suposem que volien mantenir en secret el moment i la forma, atès que tothom ja coneixia les seves intencions. L'expectació va ser tan gran que el secret no es va poder guardar, i uns dies abans tota Tàrrega anava plena de comentaris sobre com serien els gegants. Alguns es pensaven que serien blancs, d’altres negres, i fins i tot que serien musulmans, ja que una de les missions de l’orde dels mercedaris era recaptar diners per pagar rescats de cristians segrestats durant les ràtzies de pirates del nord d’Àfrica. També es va haver de demanar una col·laboració econòmica suplementària perquè l’estada a Barcelona es va allargar més del necessari i del pressupostat inicialment.

El modelatge en fang dels caps i braços s’atribueix a Vicenç Oms (pare), un escultor adornista de Barcelona que residia al c. Dormitori de Sant Francesc nº 8 (avui c. Josep Anselm Clavé). El molt probable escultor va ser l’autor de dues parelles de gegants coetanis: els de Montblanc del 1864 (comprats per 300 duros, l’equivalent a 9 euros) i els desapareguts Gegants de Palamós, amb els que guarden una gran semblança. No sabem qui va modelar els caps amb cartró pedra a partir del motlle de Vicenç Oms, ni qui els va vendre a Miquel del Bitxo, però pocs discuteixen l’autoria del motlle a Vicenç Oms. Desconeixem si els de Tàrrega també van ser comprats al taller de Vicenç Oms com els de Montblanc. A falta de factura no ho podem corroborar. Cal afegir que el propi Miquel del Bitxo va construir-ne els bastidors de fusta. El dia de la seva presentació el 23 de setembre del 1870, vigília de les Festes de la Mercè, els gegants van sortir de l’església de la Mercè després de la tronada que començava davant el mateix temple. Entre la multitud d'assistents, Joan del Xeco, uns dels prohoms del barri del Carme, va dir públicament: “… un altre any el barri del Carme tindrà uns gegants nous quatre palms més alts que els de la Mercè”. I tal dit tal fet, l’any següent van presentar la primera parella de Gegants del Carme (1871-1872), construïts amb uns bastidors de fusta un metre més alts que els de la Mercè. Uns gegants colossals dels quals en desconeixem els noms i l'aspecte que tenien, tot i que segurament eren coronats.
 
El 15 de juliol del 1871, vigília de les Festes del Carme i després de la tronada del Ramon Aulés, els nous Gegants del Carme van sortir de l’entrada de cal Guillem cap al Passeig del Mig (actual plaça del Carme). Eren tan alts i pesats que cada gegant necessitava dues persones per ser mogut. Al so de la banda del Peret del Cotoner que animava la cercavila inaugural de les festes, van intentar moure’ls uns pocs metres fins a l’entrada del Raval del Carme. Quan van ser davant de cal Guimerà ja no van poder donar un pas més, evidenciant el fracàs del projecte. L'any següent per solucionar l’excés de pes van tallar-los els bastidors de fusta entre 60 centímetres i un metre. El resultat no va ser l'esperat, ocasionant que el braç dret estirat del gegant que sostenia el pergamí toqués el terra. Un nou contratemps que va obligar a “desar” les figures a les golfes de cal Pastiri (antiga fàbrica de pastes del c. Agoders), després de sortir només per les Festes del Carme del 1871 i 1872. Diversos articles de la premsa local han donat fe d’aquesta història, com per exemple la Crònica Targarina del 23/09/1932. Així doncs, el barri del Carme es quedà orfe de gegants del 1873 al 1891, fins a la presentació de la segona parella de 1892. Tot i que es detalli la presència d’uns gegants al programa de les festes del barri del Carme del 1877 (comentat anteriorment), creiem que serien els de la Mercè, els únics existents en aquelles dates. Sembla que es van cedir al barri rival com també ocorregué el 1916 i segurament en d’altres ocasions.

L'any 1878, Miquel del Bitxo va presentar l’Home de la Barra per animar amb els seus giravolts el pas de la processó de la Capvuitada del Corpus pel barri i de les Festes de la Mercè, penjat entre dues finestres del carrer d'Urgell. No disposem de cap document que mencioni la data exacta de la seva construcció, tot i que la família del Miquel sempre ha transmès oralment aquesta data fins l'actual filla del rebesnét del Miquel, la Dolors Martí. El que sí que hem pogut documentar és que el popular personatge ja existia el 1880, tal i com posa de manifest la Crida de les Festes de la Mercè, per l'any de 1881. L'article “El Barri de la Mercè” de l'Acció Comarcal del 8/06/1935 en detalla algunes versos de la Crida i enumera els imprescindibles de les festes: "...les campanes, la tronada, la cavalcada per a la proclamació de la crida, el pasacalle, els nans, bastonets i gegants, les completes, les lluminàries a la Mercè i l'ornamentació de tot el barri, les serenades i concerts, la missa de bona matí i la diana, l'ofici amb orquestra i predicador d'anomenada, les cucanyes, l'home de la barra, el trisagi, la processó i la Salve, l'aixecament dels globus i un castell de focs". Segons l’historiador Segarra i Malla, “l’Home de la Barra ballava tot el dia i tota la nit al carrer Urgell”. Va reaparèixer els anys 1922, 1923, 1924, 1944, 1945 i 1954 per les Festes de la Mercè i el 1950 per la Capvuitada de Corpus. La crònica “El barri de la Mercè” de l’Acció Comarcal del 23/9/1932 afirma que l’Home de la Barra “cada quinquenni complau els del barri de fer-ne l’exhibició”, però dubtem de la veracitat de la informació. A Girona es conserva una figura similar, el Tarlà del carrer de l'Argenteria, originari del 1840. També els tres Volantins de Morella (País Valencià) del 1702. Afegirem més informació de l'Home de la Barra quan parlarem de la seva reaparició l'any 1980 (fotografia 56). De moment ens quedarem amb la fotografia 5, feta suposadament durant les proves que es van fer a l'autòmat abans de la Festa Major de Maig del 1982, al punt més estret del carrer d'Urgell.
 

Foto 5. L'Home de la Barra a la Festa Major de Maig del 1982. El cap és l'original del 1870. Arxiu Josep Minguell

Cal destacar que a les Festes del Carme del 15 de juliol del 1880 es van presentar els primers capgrossos de Tàrrega, debutant també el Ball de Bastonets. Segons el llibre El Carmen de Tárrega d’Agustí M. Forcadell que recull un extracte de la Revista Carmelitana del 1880): "…el Ball de Bastonets hace su inauguración o aparición oficial para las Fiestas del Carmen, recorriendo las calles del Barrio, acompañado de la banda local y comparsa de “gegants i caparruts”. Es desconeix el número de caps, l’aspecte que tenien i l’artista que els va confeccionar. Com hem vist, la mateixa editorial cita només els gegants i la formació musical el Tararot a l’edició del 1877. I a les cròniques del Diario de Barcelona de la Festa Major de Maig dels anys 1853 al 1877 només es parla dels Balls dels Valencians i Bastonets, sense cap referència a gegants ni capgrossos. Per tant, haurem de suposar que els primers capgrossos locals es van inaugurar aquell diada, i haurien de ser els mateixos mencionats a la Crida de les Festes de la Mercè, per l'any de 1881. Si les Festes del Carme són al juliol i les de la Mercè al setembre, podem deduir que els veïns del Carme van deixar-los als del barri contrincant de la mateixa, manera que els de la Mercè cediren els seus gegants. Això val també pel Ball de Bastonets, que coneixerem tot seguit.

El Ball de Bastonets va ser impulsat el 1879 per Josep Mª Pont, àlies Moniqueta. L'entremès ja apareix a la processó de les Santes Espines del 1773, sense poder corroborar que es tractés d'un grup local o d'un grup fora vila llogat per a tal esdeveniment. Creiem més plausible la primera opció. Moniqueta va conèixer els Balls de Bastons de Solsona quan hi estudiava per ser capellà. De retorn a Tàrrega va proposar als veïns del seu barri l’organització del ballet. Aquests, entusiasmats amb la idea, en van assumir el finançament. Podríem afirmar que Moniqueta va ser l’autor del Sona Bigotet, el primer Ball de Bastons de la ciutat que realitzava la colla, unint dues melodies: el Xirimicotet de Solsona (que també correspon al Sol i Bilotet de Guissona) i el Cus Cusoret de Guissona, que també es cantava. La tercera i quarta part del ball actual no s’interpretaven encara, ja que es van incorporar a la dècada dels 40 del segle passat de la mà de Gumersindo Pascual. L’acompanyament musical el signava el mateix Moniqueta tocant el violí, com també es feia a Guissona. El ballet només actuava a les Festes del Carme. Els assajos es feien en plena natura, al camí de l’Ofegat o a l’Era Espatllada. El vestuari es componia de barretina vermella, camisa blanca, corbata virolada, armilla curta de color blau, pantalons curts negres, faixa blava, espardenyes blanques i mitjons blancs amb cascavells i l’escut del Carme (“Records de la Festa del Carme”. R. Sauret. Acció Comarcal del 14/07/1934).
 

Foto 6. Imatge del Ball de Bastonets publicada al programa de les Festes de Sant Eloi del 1901, possiblement a la cantonada dels carrers Sant Pelegrí i Ramon Carnicer. Al mig, el Moniqueta amb barret. El bastoner de la dreta de la foto és Gumersindo Pascual

Per la seva part, pels volts del 1882 els veïns de la Mercè van crear el Ball d'Arquets, en resposta al Ball de Bastonets del Carme. Parlem d'una dansa coneguda arreu de Catalunya com Ball de Cercolets, però anomenada d'aquesta manera a Tàrrega i al País Valencià. No sabem amb certesa la data de creació, i ens basem en l'anotació de Gumersindo Pascual a l'Álbum dedicado a la Agrupación Carmelita, 1964, dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Urgell: “Existía entre los vecinos del barrio del Carmen y los de la Merced en aquel tiempo una gran rivalidad; y consistía ésta en quien de los dos podía lucirse más en la celebración de sus fiestas de barrio, (...). Al hacer pues su aparición el lucido Ball de Bastonets (1880), los del barrio del Carmen se sintieron orgullosos y triunfadores vencedores, lo que obligó a los vecinos del barrio de la Merced a cavilar, y pronto organizaron éstos el hoy sepultado Ball d’Arquets”. Però atenció, perquè hi ha una notícia contradictòria publicada al butlletí del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona del gener del 1963, que narra la visita del Ball de Bastonets a la seva seu el 1962: “En aquell temps, el desig de procurar el major lluïment a la ciutat creava una pugna noble entre els dos barris més característics: el del Carme i el de la Mercè. (…) va néixer la idea d’organitzar un grup (de bastonets) amb totes les de la llei, idea que els del barri del Carme van portar a la pràctica en rèplica al Ball d’Arquets exhibits pels del barri de la Mercè”. Una còpia del butlletí apareix inserida al mateix Álbum dedicado a la Agrupación Carmelita. Ara bé, si ens refiem de la Crida de les Festes de la Mercè, per l'any de 1881, on no s'esmenta al Ball d'Arquets, haurem de donar per bona la data aproximada del 1882.

El que se sap amb certesa és que era integrat exclusivament per nens i que era tot un esdeveniment a les Festes de la Mercè, com ho demostra un escrit publicat a la Nueva Tárrega del 21/07/1945: “Tiempo queda para preparar con seguridades de éxito el “Ball dels arquets”, y figurar com antaño delante de la procesión, después de haver recogido los aplausos y los obsequios de todo el barrio. ¿Faltará un sacrificado entusiasta que cuide de adiestrar a los pequeños danzantes? Ciertamente no faltarán quienes recuerden perfectamente el detalle de las graciosas evoluciones, llenas de espectacularidad y de sabor tradicional. (…) Así que no sería difícil reconstruir este baile típico, para obtener, sin duda, un éxito que haría permanente este aspecto tradicional de las fiestas de la Merced”. No sabem quin vestuari duien els nens ni com era la dansa que representaven, però es coneix la partitura que interpretaven els músics, gràcies al recull del Mestre Güell al llibre De l’Urgell i la Segarra. Del mateix Güell sabem també que: “Cada dançaire portava, aguantant amb les dues mans, un arc de flors, fent-le’l al cap una mena de punt cèntric”.

Uns anys més tard, el 15 de juliol del 1892 es va presentar la segona parella de Gegants del Carme (1892-1936), substituint els malaurats del 1871. Segons el periòdic barceloní La Dinastía del 20/07/1892: “... solemnes fiestas con que el barrio de la Ciudad de Tàrrega obsequió a su incita patrona la Virgen del Carmen, en los días 14, 15 y 16 de julio (…) El viernes 15, a las doce, se disparó una estrepitosa tronada, seguida de un repique general de campanas; luego, la banda de esta Ciudad dirigida por don Miquel Florensa (a) Bitxo ejecutó un bonito pasacalle, precedida de los cabezudos, ball de bastonets y gigantes nuevos construídos este año en el taller del señor Viladot de Lérida”. Desgraciadament, no disposem de més dades del taller Viladot. Ens preguntem si s'hauria format o col·laborat amb el també lleidatà Ramon Borràs i Perelló (1958-1941?), tallista i escultor d'obra religiosa. Tot i així, sabem quin aspecte tenien gràcies a les fotografies 7 i 8 fetes a Barcelona l'any 1902, les més antigues d'uns gegants targarins. El programa de les festes del barri del 1892 inserit a l’article “Una fiesta del Cármen como las de antes” de la Nueva Tárrega del 22/07/1961 també es fa ressò de la nova parella de gegants: “Solemnes fiestas con que el Barrio del Carmen obsequiará a su Excelsa y muy amada patrona: Dia 14: al anochecer tradicionales fogatas en todo el barrio. Dia 15: Al mediodía, antes del repique general de campanas, se disparará una estrepitosa tronada, y luego después habrá pasacalle por la numerosa banda de música que dirige D. Miguel Florensa, con los gigantes nuevos, enanos y el popular Ball de Bastonets”.

Foto 7. Els Gegants del Carme del 1892 al Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos de Barcelona, el 27 de setembre del 1902

L’any 1899, la parella de la Mercè va realitzar la primera sortida d'uns gegants locals fora de la població. Van ser convidats a Linyola per celebrar l’arribada de l’aigua a la vila del Pla d’Urgell (La Renaixensa-Diari de Catalunya del 6/7/1899). A l’article es descriuen els actes de la diada, sense anomenar als gegants linyolencs. Els targarins es van hostatjar a casa d’un tal Miquel i per aquest motiu als Gegants de la Mercè se’ls va anomenar els Gegants d’en Miquel. ¿Ramon Berenguer I i Almodis van ser l’excusa per la creació dels gegants centenaris de Linyola o aquests ja existien? Lamentablement no disposem de cap dada sobre el seu origen exacte. L’any següent, a la Festa Major de Maig del 1900 hi va haver de nou “…repiques de campanas, gegants, nanos, bastonets, músiques (…) i tararot…” (El Águila Tarregense del 20/05/1900). El grup de capgrossos mencionats el 1880 com a caparruts o com a cabezudos el 1892 ara els anomenarien nanos. Segurament es tractaria de les mateixes figures.
 
Un fet destacable de la història gegantera targarina és la visita dels Gegants del Carme del 1892 a Barcelona l’any 1902, per participar al Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos. Les fotografies 7 i 8 corresponen a aquest esdeveniment. El concurs es desenvolupà a la plaça d’Armes del parc de la Ciutadella en el marc de les Festes de la Mercè barcelonines, i hi foren convidades parelles de gegants de tota Catalunya. La cavalcada o cercavila seguia fins la plaça Sant Jaume on els gegants feren algunes evolucions abans de tornar al parc. Era la primera gran Mercè que la ciutat recobrava amb els carrers guarnits amb cavalcada de carrosses i el primer concurs de castells i de gegants. Cal destacar que entre el 1871, any en que s’institueixen les festes a la ciutat, i el 1902, la Mercè només s’havia celebrat en nou ocasions. L’acte se centrava en una cavalcada el 25 de setembre i un festival l’endemà al Parc de la Ciutadella que es feu el dia 27 a les 3 de la tarda a causa de la pluja. Nasqué per iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya, inspirat en el moviment cultural i literari catalanista de la Renaixença, amb la idea de crear un certamen “de tots els gegants, nanos, cucaferas, mulassas, drachs, patúms, águilas, etc., dels pobles de Catalunya, concedint premis als que’s presentessin vestits ab més propietat y als més típichs”. El jurat el formaven l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el periodista Pere Pagès i Rueda i l’artista Miquel Utrillo i Morlius. No oblidem que es tractava d’un concurs i que s'hi repartien trofeus i premis. La medalla d’or i 1.000 pessetes (6 euros) de premi van ser per al grup més distingit per la seva riquesa i gust artístic: la comparsa del castell de Santa Florentina de Canet de Mar. El jurat va considerar que la comparsa de Berga i de Manresa també eren mereixedores d’una medalla d’or. També es va lliurar una medalla d’or i el gran diploma d’honor als gegants i al drac de Vilanova i la Geltrú. Lamentablement, els nostres gegants no van obtenir cap guardó ni reconeixement. L’acompanyament musical el formaven flabiols, gralles, tabals, bombos i panderos.
 

Foto 8. Els Gegants del Carme del 1892 durant la cercavila del Concurso de Gigantes, Enanos y Monstruos típicos de Barcelona, el 27 de setembre del 1902. Autor: Rus, publicada al Cu-Cut del 2/10/1902

Al certamen també hi van prendre part els gegants de Lleida, Igualada, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Valls, Badalona, l’Arboç, Olot, Barcelona i Lleida. La comparsa completa de la Patum de Berga, els nans Cap de Llúpia i el Lliga-Mosques de Vic, i dues Cucaferes de Tortosa. També els Dracs de Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i la Bisbal d’Empordà, entre altres figures. En total: 54 gegants, 4 gegantons, 10 bèsties o “monstres” i 33 capgrossos vinguts d’arreu de Catalunya (La Veu de Catalunya del 28/12/1902). El periòdic targarí Lo Lloca del 28/09/1902 comentava l’estada a Barcelona tot dient: “Los gegants de Targa fa dies que son a Barcelona. (…) Dels nanos no’n tením cap noticia desde que arribaren a la ciutat comptal”. Un altre article de Lo Lloca del 12/10/1902 amplia la visita a Barcelona amb aquesta divertida ressenya: “Lo nostre amich Aulés ha tornat d’acompanyà’ls gegants del Carme a Barcelona. (…) Lo Cu-cut va retratar á tots los gegants del concurs y’ns ha extranyat que al costat dels de Targa no hi vejessem al nostre amich. ¿Que pot ser era sota?”. A més a més, els nostres protagonistes van ser descrits de la següent manera: “El gegant de Tàrrega, amb túnica negra de vellut, mantó roig i corona, i la geganta vestida d’indiana”. No podem corroborar la presència dels capgrossos a la cavalcada, més enllà del que diu aquesta nota de premsa. Hem dedicat diverses línies al famós concurs perquè va situar els gegants de la nostra ciutat al mapa geganter català, al costat de figures de gran tradició i popularitat de l'època.
 

Foto 9. Gegants participants a la desfilada de la Mercè del 1902. La Esquella de la Torratxa del 10/10/1902

4. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (1903-1936): el desembarcament dels Mariners
“Ciutadans molta atenció, que no heu vist mai a la vida, una festa tan lluïda, com l'actual Festa Major”

Encetem capítol després del gran concurs de Barcelona del 1902 amb els elogis que van rebre els Capitans per l'organització de la Festa Major de Maig del 1903, de mans del diari satíric targarí Bertoldo del 17/05/1903: "Buena, buena; excelente Fiesta Mayor. (...) exuberante iluminación en la lglesia; capilla de música nutrida y afinada; lucida procesión, gigantes, cabezudos, comparsas de arcos y bastonets, todo esto y algo más en lo religioso; tronadas ensordecedoras, fuegos artificiales por duplicado; charanga militar, orquestas, carreras de velocípedos, tradicionales cossos, bailoteo en grande en todas partes...". Destaquem la menció del Ball d'Arquets del barri de la Mercè citat com "comparsas de aros", l'única referència publicada a la premsa del ballet durant aquells anys. Pel que fa als gegants, no s'anomena quins hi participaren, pressuposant que devien ser les parelles del Carme i la Mercè.

Dels inicis del segle XX cal subratllar l'estrena d'una nova parella promoguda pels veïns del barri de la Mercè, els populars i carismàtics Gegants Mariners. No disposem de cap publicació que determini la seva data de creació, però gràcies a un article de la Nueva Tárrega del 5/10/1957 podem acotar-la entre el 1907 i el 1909. Segons l'autor: "...cuentan con ya casi medio siglo de existencia en el barrio, y han sido motivo de satisfacción y humor por parte de nuestros abuelos, nuestros padres y la generación actual, y lo serán sin duda de las venideras...". Si la nota es va redactar el 1957 i retrocedim els gairebé 50 anys que esmenta, els populars gegantons serien originaris de l'interval del 1907 al 1909, i per tant centenaris. L'article el reproduirem sencer quan tractem l'any 1957, cosa que ens servirà per veure les adhesions i crítiques que tenia l'aspecte graciós i un xic maldestre de les dues figures. Han gaudit de diversos noms al llarg de la seva llarga vida: Gegants Petits de la Mercè, del carrer Sant Joan, de l’Escola Pia, Macucos, Macacos o Monicacos. Van ser rebatejats el 1979 per la companyia Pots Teatre amb els noms de Sípia i Escamarlà, en clara referència al seu passat i vestimenta marinera. “Del carrer Sant Joan” fa referència a la casa del carrer on se solien guardar, cal Macuco, una de les principals artèries de la barriada. “De l’Escola Pia”, ja que també s’havien guardat al centre educatiu, l’església del qual dona nom al barri. “Macucos”, atès que van ser restaurats pel fuster i responsable dels gegants Josep Salvadó, àlies Macuco. I “Macacos” o "Monicacos" per una simple derivació de “Macucos”. Sembla que podrien haver estar dedicats a una parella local desconeguda que va fer “les Amèriques” (indians) o a imatge dels nens i nenes del parvulari de la senyora Pebrots. Tot són suposicions.
 

Foto 10. Els Gegants Mariners als anys 20 del segle passat. Fotografia de Maria Salat. Arxiu Josep M. Martí

Per trobar més pistes sobre l’aspecte original, cal que revisem un reportatge titulat “Las fiestas de barrio han desaparecido”, publicat a la Nueva Tárrega del 17/08/1968. L’article comenta que des de sempre hi havia hagut dues parelles de gegants al barri i acaba dient: “Todo ello da animación a la calle y el baile mantiene todo su tipismo, sin faltar aquellos que hacen bailar los populares gigantes “marineros”, feos, pero queridos en el barrio, y cuya única exhibición anual es en las fiestas de la Merced”. La referència de “Mariners” és la primera que hem trobat, i desconeixem si també se’ls havia anomenat així en el passat. Són dues figures que citarem poc atès que, com hem llegit, només sortien per les Festes de la Mercè. Els actuals gegantons, descrits així per la seva curta alçada, conserven les mans i caps de fusta originals amb les dues testes recobertes de fibra de vidre. Els cossos mantenen part de l'estructura metàl·lica dels braços, però refets gairebé en la seva totalitat també amb fibra de vidre. Aquesta intervenció la va realitzar el 2008 l'artista Agnès Pla de Guissona per millorar-ne l'aspecte. Els cossos originals també devien ser de fusta. Tenen els braços articulats accionats a través d’una corda que s’estira des de l’interior del bastidor. Sembla probable que aquesta funció d’autòmat també la desenvolupessin en el passat. Des dels seus orígens, el gegant (l’Escamarlà) toca la corneta des del bastidor a través d’un tub, tal i com també ho havia fet en el passat. Per a seva part, la geganta (la Sípia) toca els plats. Tot i així, en algunes fotografies els podem veure sense plats i/o sense corneta. Sembla que els dos instruments s'anaven incorporant i manllevant al gust del moment. 

Deixant de banda els Mariners, el periòdic Pàtria del 22/05/1909 ens informa de la participació dels gegants a Festa Major de Maig del 1909, sense especificar-ne la parella: "Les diversions populars no desdigueren de les festes religioses y les músiques, tronades, gegants y nanos, balls de bastóns, los dos castells de fochs y l’elevació del globo, sostingueren una animació per los carrers com pochs anys s’havie vist". Els gegants també van prendre part a les processons del Corpus de principis del segle XX, tal i com es pot apreciar a la fotografia 11, feta durant una processó del Corpus. Podem observar els Gegants de la Mercè accedint a la plaça Major des del carrer les Piques. Deduïm que és Corpus pel guarniment del balcó. Darrere, la imatge parcial d'Almodis i un grup d’escolanets. Ramon Berenguer I duia el pregó a la mà dreta, element que va mantenir fins la restauració i canvi de vestuari del 1945.
 

Foto 11. Processó del Corpus de principis del s. XX amb els Gegants de la Mercè entrant a la plaça Major. Autor: Serra Teixidó

Als programes de les Festes de Sant Eloi del 1914 i el 1915 publicats al periòdic La Signou no hi figuren els gegants als actes organitzats. En referència al programa del 1915: “Al mig-día tritlleig de campanes i cerca-vila per una acreditada banda d’aquesta localitat” (La Signou del 29/08/1915). No sabem si els van obviar o realment no varen assistir-hi. Afortunadament, al programa de Festa Major de Maig del 1916 sí que s'esmenta la comparsa de gegants i nans, sense que La Signou del diumenge 14/05/1916 (que va sortir uns dies abans) detalli quins gegants eren: “Dia 12. Anunci de la festa amb repic general de campanes, dispar d’una estrepitosa tronada en la Plaça Major, i Cerca-vila per una nombrosa Banda de Música amb acompanyament de la comparsa de gegants i nanos”. Com veurem a continuació, no hi devien participar els Gegants del Carme, deixant tot el protagonisme als de la Mercè.

A les Festes del Carme del mateix any, els gegants del barri no deurien estar en bones condicions, ja que es va sol·licitar la presència dels Gegants de la Mercè. Els veïns de la Mercè, per sorpresa i desavinença de molta gent dels dos barris, van accedir-hi, però el que va passar aquell dia va remoure les consciències del barri mercedari. Ramon Berenguer I va patir una caiguda a causa d’un carro esverat, al mateix punt on els pesats Gegants del Carme del 1871 no van poder donar un pas més. Alguns van veure en aquell succés una protesta d’ultratomba dels vells entusiastes i defensors de la dignitat del barri de la Mercè. L'article “Aquesta és la festa…" de La Signou del 23/07/1916 ens ho explica de primera mà: “Els gegants del Carme, per dictamen facultatiu, no’s poden moure de casa, i’ls Capitans, (...) varen acabar demanant els de la Mercè. Els foren atorgats i varen fer el maco durant la festa, pero no va plaure pas a tothom. (…) Ja no’ns van dir rés per la Festa Major quan els varen negar al Alcalde i ara les seves culpes les pagarem tots, que per cástic no’ns deixaran fer barri. Jo no’ls deixaria sortir”. I després de comentar l’aparatosa caiguda segueix dient: “… que el barrot del gegant no será rés, perqué té bona canadura, i que un altre cop no s’ho agafin tant fort…”. Amb l’experiència anterior, sembla ser que els veïns de la Mercè no van acabar prestant els seus gegants a l'Ajuntament per la Festa Major de Setembre del mateix any, malgrat figurar al programa oficial. Entenem que la decisió va ser presa a darrera hora i deuria generar malestar al Consistori. Creiem que els segons Gegants del Carme, presentats l’any 1892 i fotografiats a Barcelona el 1902, ja no estaven actius. Per aquest motiu es va demanar la participació dels Gegants de la Mercè, els únics vigents a la població amb el permís dels Gegants Mariners, poc apropiats per a tal esdeveniment. Si ens tornem a fixar en la fotografia 11 (1910-1920), tampoc hi veurem els Gegants del Carme. La darrera pista que en tenim és la foto del 1902. Sembla doncs que van abandonar la vida pública durant la primera dècada del segle XX, tot i tenir notícies d’una nova "aparició" el 1935. Malgrat tot, va ser destruïts el 1936. Ho analitzarem més endavant. 

La fotografia 12 ens mostra com es desenvolupava la cercavila de la vigília d'una de les dues Festes Majors de la població durant els anys 20 del segle passat. Tan bon punt es ventaven les campanes a les 12 del migdia i després de la tronada, cercavila amb la banda de música precedida pels gegants. La imatge és del carrer del Carme (en aquelles dates carrer Cervera), i es pot veure a Ramon Berenguer I (llavors Rei) duent el pregó de la festa. Els acompanyaven la quitxalla del poble amb les bates de col·legi i espardenyes envetades, mentre la resta de vianants continuaven amb les seves tasques quotidianes.

Foto 12. Almodis i Ramon Berenguer l duent el pregó de la Festa Major de Maig al c. del Carme amb la banda de música i un grup d’escolars. Anys 20 del segle passat. Col·lecció particular Paco Pascual

Després de mencionar la Festa Major de Setembre, també anomenada Festes de Sant Eloi, seria un bon moment per explicar com es desenvolupava en el passat i perquè és dedicada al tercer patró de la ciutat. Sant Eloi (Chaptelat, 588 – Noyon, 660) va ser un bisbe franc que va exercir d’orfebre i d’alt funcionari a la cort del reis merovingis. El seu santoral és l’1 de desembre i és patró dels orfebres, argenters, joiers, metal·lúrgics i ferradors. La ciutat de Tàrrega l’honora cada segon diumenge de setembre durant les Festes de Sant Eloi, la Festa Major de Setembre. La vinculació del sant amb la població arranca de ben antic, concretament el 13 de juny del 1248, quan es va aixecar l’ermita de Sant Eloi a la serra del Mor. L’edifici d’estil gòtic català va ser promogut per l’argenter Simó Canet, mitjançant un testament notarial on disposava que els seus hereus i marmessors construïssin una capella sota la invocació del sant. Des de llavors, la serra s'anomenaria serra de Sant Eloi (La Parròquia i la vida religiosa de Tàrrega, segles XVI-XIX. Josep M. Planes i Closa. Parròquia de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega, 1994). L’edifici fou reconstruït durant el període 1728-1731 i fortificat parcialment durant la Tercera Guerra Carlina del 1872. D’aquell intent en resten les tres torres que fan de miradors de la ciutat. L’any 1970, es va descobrir la talla romànica del sant darrera una paret. Finalment, l’ermita fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1977. L’autèntic revulsiu transformador del que havia sigut fins llavors una serra sorrenca en un parc arribarà amb el congrés de la Federació Agrícola Catalano-Balear del 1910, que deixarà com a record la Font del Congrés. Amb el nou monument, l’espai natural es revaloraritzaria encara més, fins al punt que un grup de ciutadans constituïren l’Associació dels Amics de l’Arbre, el 23 de febrer del 1913, amb l'objectiu de plantar-hi arbres i crear un gran parc. Anteriorment, Antoni Viciana ja va tenir la feliç iniciativa de sembrar amb pinyons la serra l’any 1897. Deu anys més tard hi tornà amb altres “ceballuts” (com se’ls va anomenar) amb la idea de plantar pins i altres tipus d’arbres. Tampoc va faltar qui de forma anònima va riure’s de la iniciativa plantant al costat d’aquests uns arbres amb les arrels cap amunt (Fisonomías de la Sierra de San Eloy. Programa de les Festes de Sant Eloi del 1943).

Tanmateix, l’origen de les Festes de Sant Eloi és desconegut, segons va escriure l’historiador Ramon Berga i Rosell a l'article "Sant Eloi de Tàrrega" al programa oficial del 1951: “Es perd en la foscúria de l’antigor la data precisa de la institució de la festa de Sant Eloi a la seva capella. El 25 de juny era el dia assignat (...). Ballades i representacions teatrals a la plaça Major són citades l’any 1604 (…). També Sant Eloi havia de tenir la seva fira i aquesta fou concedida per Carles I, des de Montçó a 18 de juliol de 1528 (…) i celebrada el 25 i el 26 de juny. Així el monarca instituí un nou mercat el dia de la festa de Sant Eloi, a part dels que ja se celebraven regularment cada dilluns i dijous. Les competicions deportives (…) consistien en el nostre cas, en cossos d’a peu, al guanyador dels quals se’l premiava amb una anyella, que pagava el Comú i el cós de la cordera (...). A les Ordenances de 1782 es preceptuà que la festa de Sant Eloi s’ha de celebrar en dia de precepte, que s’assenyala el segon diumenge de Setembre, i així se solemnitzà tot el segle XIX fins als nostres dies sense interrupció”.

Sant Eloi també tenia una confraria, inicialment vinculada als argenters de Tàrrega. Podem suposar que data del segle XIV, tot i que la primera notícia és del 1591. La confraria tenia cura de la conservació de l’ermita, de l’organització de les Festes de Sant Eloi i de l’administració de les donacions. L’any 1669, l’ermità Àngel Orieto va pelegrinar a Roma per retre homenatge al papa Climent IX. De tornada va portar les relíquies dels quatre sants màrtirs: Sant Fortunat, Sant Vidal, Sant Bo i Sant Adjutori, i els documents que en verificaven l’autenticitat. Les relíquies van ser custodiades a l’ermita, i des del 26 de maig del 1669 se celebrava cada any una processó amb les autoritats civils i eclesiàstiques per portar-les a la parròquia. Un costum ben arrelat fou també la processó de les Festes de Sant Eloi, on les relíquies es portaven a l’ermita per recordar el primer lloc on foren guardades. L’any 1730, el bisbe de Solsona també donà una relíquia de Sant Pelegrí. Malauradament totes es van perdre durant la Guerra Civil.

L'historiador Josep Maria Segarra i Malla també va escriure sobre les Festes de Sant Eloi del segle XIX i principis del XX al llibre "Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions III. Segles XVIII-XX": “El dissabte, al migdia, es ventaven totes les campanes (...). Cap al tard, arribava el Tararot (...), que feia el mateix seguit que en la Festa Major de les Santes Espines (...). L’endemà, a punta de dia, el Tararot es passejava amb les seves gralles per tots els carrers de Tàrrega fent la desperta general amb la característica diana. A les sis, sortia de l’església parroquial la típica processó, a la qual assistien: al davant, la bandera del cóssos, feta de mocadors de seda de colors i cintes de diferents colors; després, el Tararot; després quatre empleats de l’ajuntament amb atxa, la comunitat, el preste i l’assistent, entremig el tabernacle de Sant Eloi portat per dos homes vestits de cota i roquet. Amb aquest ordre es dirigien a l’ermita pel carrer i plaça del Carme i pel carrer i camí de Sant Pelegrí. En arribar a la capella, la comunitat cantava una missa solemne a una sola veu i sense música. En acabar (...) tradicional esmorzar, compost de coca d’ous i préssecs. Tot seguit començaven els cóssos”. L’origen de l'esmorzar a base de coca i préssec és incert, tot i que sabem que la tradició de menjar coques d’ou ensucrades per les Festes de Sant Eloi ve d’antic, tal i com ho narrà el Baró de Maldà al seu pas per Tàrrega l’any 1794: “…ab tal qual càrrega de melons, i altres que venien coques de Sant Eloi, ensucrades…” (Calaix de Sastre II (1792-1794). Rafel d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà. Curial, 1987). Possiblement la tradició fos la menja d'alguna peça de fruita i amb el temps es popularitzés el consum de préssecs.

Deixant de banda les Festes de Sant Eloi, el 6 de maig del 1922 es va beneir la refosa campana La Bou de la parròquia, amb la participació d’un nombrós públic que va omplir la plaça del Carme. La comitiva encapçalada per l’Ajuntament, la comissió organitzadora, els padrins i els convidats, van sortir de la Casa de la Vila cap a l’església, on s’hi van afegir la comunitat de preveres, precedits tots per la Banda Municipal. Suposem que els Gegants de la Mercè també se sumaren a la comitiva, atès que apareixen fotografiats a la plaça del Carme entre la multitud (fotografia 13). La benedicció es realitzà a la mateixa plaça perquè pogués ser presenciada pel major nombre possible de persones. Per la tarda, La Bou va ser enlairada al campanar de la parròquia des de la plaça dels Àlbers.
 

Foto 13. Els Gegants de la Mercè a la benedicció de la nova campana la Bou, el 6 de maig del 1922, a la plaça del Carme. Autor: M. Mateo. Col·lecció particular M. Alba Albareda

Del mateix any transcrivim part del programa de les Festes de la Mercè publicat a la Crònica Targarina del 23/09/1922. L’article ens sembla molt interessant perquè descriu els actes de les festes veïnals, amb la participació dels gegants del barri a la cercavila i a la processó de la vigília, i la reaparició de l’Home de la Barra: “Aquest migdia (23 de setembre), repic de campanes, tronada i cercavila per la banda que dirigeix el Mestre En Ramon Orobitg, amb acompanyament de gegants i nanos (...). A les 6, amb assistència dels Srs. Capitans (...), precedits dels gegants i nanos, s’ha fet entrega del Penó (…). A dos quart de 8. Solemnes Completes. A la nit. Esplèndida il·luminació als carrers del barri, essent engalanats, fent la seua reaparició el popular Home de la Barra i gran ball en el carrer de St. Joan. Dia 24. A dos quarts de 10. Solemne ofici amb orquestra, (...) audició de sardanes en la Plaça de les Carniceries, per la cobla de l’Ateneu. A les 2 tarda. Carreres pedestres, cóssos i cucanyes, en el carrer d’Urgell. A les 3. Partit de futbol (...). A les 5. Solemne Processó. A la nit, i per fi de Festa, lluït ball”. Detallem també el programa de les Festes del Carme del 12 al 16 de juliol del 1924 publicat a la Crònica Targarina del 12/07/1924, per comparar-lo amb el de la Mercè. No hi trobarem ni gegants ni nans després que el barri es quedés sense uns anys abans: “Dies 12, 13 i 14. La Novena començarà a tres quarts de 8 de la tarda, amb sermó que predicarà el P. Anselm d’Olot. Dia 14. Al cap vespre, tradicionals fogueres en tot el barri. Dia 15. A migdia. tronada, tritlleig de campanes i cercavila per la banda Unió Artística que dirigeix En Josep Carnicer. Tarda, a les 7, els capitans de la festa (...) faran entrega del penó de la Mare de Deu del Carme (…). A les 8 solemnes Completes, cantades a gran orquestra per l’orfeó (...). A les 9, il·luminacions en el barri. Dia 16. A les 7 matí. Missa (...) A les 10, Ofici solemne a tota orquestra (...). A un quart de 8: Processó amb assistència de la Banda Municipal”.

Durant aquells anys la tradició era molt arrelada, no obstant, la població s’obria a noves propostes. És així com durant la Festa Major de Maig del 1923 s’introdueix el pregó de Festa Major amb tres personatges nous que acabaran sovintejant les dues Festes Majors: el pregoner i els dos macers. A la fotografia 14 veiem els Gegants de la Mercè acompanyant el pregoner de la Festa Major de Maig, llegint el pregó muntat a cavall. També hi són presents els dos macers de l’Ajuntament. Possiblement es tracti de la primera imatge del pregoner i els macers junts. Creiem que correspon al 12 de maig del 1923, segons el periòdic Vida Nova del 17/05/1923: "A la vigília. A migdia, el tritlleig de campanes ens anuncià el començament de les festes. La gran tronada a la Plaça Major deixà espaordits la quitxalla i els ocells. La marca «Parranxo» (pirotècnia) quedà acreditada una vegada més. Seguidament, s'organitzà el cerca-vila a base de «Tararot», gegants i nanos, Banda Municipal dirigida pel seu Mestre En Josep Llobet i tota la mainada disponible, que no fou poca. La novetat d'aquest any consistí amb el pregó en vers anunciant la festa. El pregoner anava a cavall i acompanyat de dos macers, tots vestits amb gran luxe de trajos d'època".

Foto 14. Pregó probablement de la Festa Major de Maig del 1923 amb els Gegants de la Mercè, els macers i el pregoner a cavall al carrer d’Urgell

Però qui eren el pregoner i els macers, i quina funció desenvolupaven? Els macers tenen el seu origen en els heralds medievals vinculats a l’Ajuntament. Eren els encarregats d’obrir pas a la comitiva de la Corporació municipal amb l’ús d’una maça que els identificava. Al 1603 localitzem la primera referència escrita dels macers de Tàrrega amb la creació de dues maces de plata obra de l’argenter i mossèn Gabriel Salla. Possiblement, assistiren a la processó de Corpus del mateix any per celebrar l’estrena de la nova custòdia. Anaven ben engalanats, tal i com corresponia al càrrec que ostentaven, amb vestit de vellut, camisa blanca, pectoral amb l'escut de la ciutat, boina, sabates de cordons, perruca rossa, bigoti i masclet. Per la seva part, el pregoner públic era un treballador al servei del Consell de la Paeria (Ajuntament de Tàrrega) amb unes assignacions constants durant l’any. S’encarregava de transmetre els manaments dictats per l’Ajuntament a tot el veïnat, pel bon funcionament de la població. També anunciava els actes de les festes locals. Lluïa camisa de vellut, cinturó i barretina, i muntava damunt un cavall ben guarnit. Per saber com eren aquests pregons rimats, reproduïm el de la Festa Major de Maig del 1949, obra del poeta targarí Antoni Bonastre i Sanou, inserit a la Nueva Tárrega del 12/05/1949 amb el títol "Pregó de Festes" (fotografia 15). Seguint el patró rítmic ABBA, ens parla dels actes i dels tòpics d'aquest tipus de celebracions.
 

Foto 15: Pregó de la Festa Major de Maig del 1949 publicat a la Nueva Tárrega del 12/05/1949, d'Antoni Bonastre i Sanou

Canviant de tema, a la Festa Major de Maig del 1926 no hi assistiren ni gegants ni nans degut al mal temps (Crònica Targarina del 12/05/1926): “—Com és que els gegants i els nanos no han anat al cercavila, Pauet? —Es que s’han quedat a casa perque els hi ha fet por el temps”. Tampoc són citats al detalladíssim programa de la Festa Major de Setembre de la Crònica Targarina del 4/09/1926. En canvi, els Gegants de la Mercè sí que van ser presents a la tradicional cercavila de la vigília de la patrona del barri del 23 de setembre després del tritlleig de les campanes i la tronada, acompanyats per la banda de música (Crònica Targarina del 18/09/1926). Suposem que en aquesta diada se’ls va retratar a la fotografia 16, la darrera abans de la seva restauració. Es baralla la possibilitat que haurien sofert una caiguda aquell mateix dia, ocasionada per una suposada ventada. Aquesta idea es desprèn de l’estudi realitzat durant la restauració de les dues figures al Taller Avall del 2021 al 2024, on es constata que es van reparar la cara del gegant i l’esquena de la geganta.
 

Així doncs, els Gegants de la Mercè van ser restaurats l’any 1928 pel pintor targarí Josep Minguell i Gené (avi del reconegut pintor muralista Josep Minguell i Cardenyes). Foren presentats en societat a les Festes de la Mercè del mateix any (Crònica Targarina del 29/9/1928). Suposem que la darrera aparició pública abans de la restauració deuria ser per les Festes de la Mercè del 1926, atès que no se’ls anomena en tot el 1927. Aprofitant l’avinentesa, les modistes del barri van fer-li un nou vestit a l’Almodis, figura que també mostraria un nou pentinat a l’estil garçonne. No sabem quina mena de restauració va executar el Josep Minguell (avi), bé si només els va pintar o bé si també va restaurar-ne les parts malmeses dels caps i braços. Sospitem que s’haurien restaurat a El Ingenio de Barcelona on haurien utilitzat unes esqueles de difunts per reconstruir les parts afectades. En aquest cas, Minguell només els hauria pintat. És una hipòtesi plausible. ¿Els artesans de El Ingenio haurien usat les esqueles per bromejar amb les nostres figures o era el material que tenien a l’abast de la mà? La veritat, descoberta cent anys més tard durant la restauració del taller Avall, se l’han endut a la tomba. La Nova Tàrrega de l’1/10/1928 ens dona més pistes sobre la restauració: “Durant les Festes de la Mercé, poguérem admirar la patxoca dels gegants del barri. El gegant, representant un rei de joc de cartes, amb corona de gairell, mirant un xic contra el govern, espasa al costat i un roll de paper al puny, simbolitzant el papu. La geganta, reformada i sensible als canvis de temps, va estrenar un vestit, es feu la manicura i es tallà els cabells a la garçonne. Amb el que no pot adaptar-se és a les faldilles curtes i encara volem creure perquè no té unes pantorrilles vistoses”. Per copsar la nova imatge de la geganta haurem de fixar-nos en les fotografies 18 i 19 del capítol següent. Pel que fa al gegant, pocs canvis va haver-hi.

Més enllà de la restauració dels que considerem els únics vigents gegants de la ciutat, salvant els Mariners, l’Ajuntament presentarà una nova parella un any després. A excepció del Jagant de la Vila i dels Jagants de les Santes Espines (segles XVII i XVIII), tots els gegants del segle XIX i XX han estat sempre vinculats als barris del Carme i la Mercè, sense l'existència de cap parella de propietat municipal. Això canviarà l’abril del 1929, quan l’Ajuntament va acordar subvencionar amb 500 pessetes (3 euros) als capitans de les Santes Espines per la compra de dos gegants i quatre nans, que quedarien en propietat del municipi (Crònica Targarina del 13/04/1929). Suposem que se'ls deuria anomenar els Gegants de la Ciutat. La compra es va fer amb l'objectiu de no negociar cada any la participació de les figures dels barris a les dues Festes Majors i al Corpus. Responen al model seriat modernista dissenyat al taller de Lambert Escaler i creiem que es van comprar a la botiga-taller de El Ingenio, pel tipus de vestit que duien, molt similar a altres parelles adquirides al mateix establiment. Cal afegir que els tallers no donaven l'abast i era més barat replicar que modelar una peça única i artesanal. Així doncs, els processos de construcció dels bustos i mans dels gegants es van anar industrialitzant. Com d'altres parelles de gegants coetanis, ell porta una perruca ondulada i ella una de tirabuixons. A la veïna població de Bellpuig encara se’n conserven uns d’iguals, comprats el 1930 i amb indumentària reial. Passada la Guerra Civil, Guissona n'adquirí uns altres del mateix model. Possiblement els targarins també fossin coronats, però amb l’adveniment de la República Espanyola del 1931 se’ls deuria manllevar la corona, tal i com es pot comprovar a la fotografia 17, l'única documentada de la parella. La retirada de corones va ser un fet comú en altres poblacions catalanes, un símbol monàrquic incompatible amb la nova ideologia republicana. Malgrat tot, els Gegants de la Mercè les van mantenir bé per tradició, bé perquè no eren de propietat municipal o bé per por a possibles crítiques veïnals.
 

Com a dada periodística curiosa de les Festes de la Mercè del 1932, citarem la menció que la Crònica Targarina del 23/09/1932 fa de les dues parelles del barri, els "gegants petits" i els "solemnes": “Al migdia hi ha hagut ja la tronada i cercavila pels carrers del barri, amb els gegants petits i solemnes, i els elements de l’orquestra Montmartre, sota la direcció de Ramon Solé”. Com podem deduir, els solemnes eren Ramon Berenguer I i Almodis i els petits, els Mariners. El mateix diari amplia la notícia dient: “Amb una sorollosa tronada, el repic general de campanes i volta del barri per la Banda de Música dels Climents, precedits de dues parelles de gegants, començaren ahir al migdia les tradicionals festes de la Mercè”. L’any 1935, els gegants surten com de costum a les dues Festes Majors i a la processó del Corpus del 20 de juny, que va transcórrer pels carrers Agoders, el Pati (llavors plaça Macià), Carme, Santa Anna, Santa Maria, Sant Joan i fins la plaça Major (llavors de la República) (Crònica Targarina del 22/06/1935).

Sorprenentment, els Gegants del Carme van reaparèixer a les festes del barri del mateix any, segons la Crònica Targarina del 9/07/1935: “Sembla que enguany tornaran a sortir els gegants del barri”. Que el periòdic els esmenti en condicional, que no apareguin esmentats des del 1902 i sabent que el 1916 estaven en molt mal estat, ens fa dubtar de la citació, malgrat tres notícies aparegudes anys més tard i a l’afirmació del gran folklorista català. Segons Joan Amades, la segona parella del 1892 encara existia el 1934 (Gegants, nans i altres entremesos, 1934): "No ens ha estat possible trobar d'aquests Gegants cap altra dada que la fotografia que d'ells va fer-se durant llur estada a Barcelona en ocasió del concurs de Gegants de l'any 1902. Sabem, però, que encara subsisteixen". A l’article “Gigantes y cabezudos” de la Nueva Tárrega del 04/07/1953 es diu que els segons Gegants del Carme "… ejercieron sus funciones hasta el 1936". L’article “Una fiesta del Cármen como las de antes” de la Nueva Tárrega del 22/07/1961 també és del mateix parer: “… este programa anuncia «gigantes nuevos»: Es de suponer que se trata de los que tuvieron vigencia hasta la destrucción de 1936; que sustituyeron (…) los que por rivalidad con el barrio de la Merced y en cumplimiento de un juramento del Joan del Xeco, resultaron tan gigantescos que no hubo manera de hacerles dar un paso. Con el epílogo cómico de que al ser cortados por su base al año siguiente, los brazos de los personajes llegaban al suelo. Desmontados en piezas duermen, todavía hoy en el desván de «cal Pastiri», donde los vimos hace pocos años con, motivo de un frustrado intento de reconstrucción…”. Amb el que sabem fins ara dels Gegants del Carme podríem concloure que la primera parella va fer vida pública exclusivament els anys 1871 i 1872, essent oblidats a les golfes de cal Pastiri on haurien desaparegut. Els caps de la segona parella del 1892 es mostraren el 1952, amb la idea que fossin recuperats, cosa que no succeí exactament així, ja que el 1953 es va presentar una nova i tercera parella de Gegants del Carme. Segons la Nueva Tárrega del 19/07/1952, la segona parella del 1892 va deixar l'activitat el 1936, sense concretar si es van destruir o amagar per sempre: “…todas las modalidades «gigantescas» habidas, inclusive las del Carmen de Tàrrega, que el Sr. Aulés presentó al concurso de las Fiestas de la Merced de Barcelona, el año 1902, o sea no las “archivadas” sino sus sustitutas, que ejercieron sus funciones hasta el 1936″. Les arxivades són les del 1871 i les substitutes, les del 1892. Creiem abans del 1916 la segona parella de Gegants del Carme va deixar de sortir al carrer, guardant només els dos bustos mostrats el 1952.

Afegirem que durant les Festes de la Mercè de l’any 1935: “En tots els balls, hi haurà esplèndids obsequis. Per no trencar la tradició, els gegants del carrer faran la seva aparició als balls. Hem de fer constar que aquests gegants sortiran completament estucats, obra d’un excel·lent artista targarí” (Crònica Targarina del 21/09/1935). No sabem exactament quines intervencions va sofrir ni qui les va executar.

I per tancar aquest capítol, afegirem que els gegants i nans de la ciutat van ser convidats a la inauguració de la Olimpíada Popular de Barcelona del 19 de juliol del 1936 a l’Estadi de Montjuïc, amb el nom oficial de Setmana Popular de l'Esport i del Folklore de Barcelona. La iniciativa sorgí com a contrapunt als Jocs Olímpics de Berlín del mateix any organitzats pel règim nazi. Malauradament, l'esdeveniment esportiu no va celebrar-se degut a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Arran del mateix conflicte, els Gegants de la Mercè es van haver de resguardar a les golfes de l'Escola Pia, sense que es pogué evitar que fossin malmesos. En estranyes circumstàncies algú va voler-los cremar intencionadament o accidentalment, ja que el foc va afectar la corona de Ramon Berenguer I, salvada in extremis i només afectada superficialment. Aquests suposats fets es desprenen de la restauració del Taller Avall del 2021 al 2024.

5. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (1937-1952): Almodis, estem sols?

“… esos gigantes un poco severos, erguidos, de aire serio y preocupado ..."

Degut als efectes devastadors de la Guerra Civil i un cop acabat el conflicte, Tàrrega només conservarà els Gegants de la Mercè i els Mariners. A més a més, la ciutat es quedarà sense premsa escrita del 1937 al 1943, i per aquest motiu trobarem escassa documentació d’aquests anys. Tampoc es van organitzar actes festius entre el 1937 i el 1939, com en moltes altres poblacions del país. No serà fins la Festa Major de Maig del 1940 que es reprendrà l’activitat festiva i la presència dels gegants, segons el programa oficial, ara ja en castellà: “…recorrerá las calles de la ciudad una Banda de música interpretando airosas marchas, precedida de los gigantes”. Per la seva part, les Festes de Sant Eloi també es reprengueren, tal i com es veu a la fotografia 18, amb els Gegants de la Mercè i la banda de música desfilant per l'actual avinguda Catalunya, l'any 1941. L'Almodis porta el pentinat i el vestit nou confeccionat el 1928.

A la Festa Major de Maig del 1942, els gegants repeteixen participació el dia 12 al migdia, segons el programa oficial: “Un repique general de campanas y pasacalle por la Banda de Música por el Maestro Orobitg, precedida por los gigantes, serán el alegre preludio de los festejos con que la ciudad celebrará las solemnidades de sus Patronos, las Santes Espinas y la Virgen del Alba”. Per sort, durant la Festa Major de Setembre del 1943 es va recuperar part de la desapareguda imatgeria festiva local, comprant a El Ingenio un grup de sis capgrossos nous. La celebració es va iniciar l'11 amb una tronada i repic de campanes. Seguidament, cercavila amb els gegants i presentació dels capgrossos nous, tot amenitzat pels pasdobles de la banda de música dirigida per Antoni Clua (La Mañana de l’11/09/1943). A falta de noms oficials de les noves testes ens hem permès la llibertat d'anomenar-los: el Negre, la Padrina, la Nena, el Ulleres, el Senyor i el Jove. D'aquesta manera en seguirem millor la pista. Per saber quin aspecte tenien aquests sis capgrossos cal que ens fixem en la fotografia 19 del 9 de setembre del 1944, durant la cercavila i pregó inaugural de les Festes de Sant Eloi. La Nueva Tárrega del mateix dia ho amplia tot dient: "Hoy a mediodía, las campanas, la tronada, los gigantes y cabezudos, con la música, pregonero, maceros y timbaleros, han anunciado las fiestas...". El mateix setmanari detalla els actes de la Festa Major de Maig del 1944 sense mencionar gegants, capgrossos, macers ni pregoner.
 

Foto 19. Els Gegants de la Mercè, el pregoner a cavall, els macers, la banda de música i els sis capgrossos comprats el 1943 a les Festes de Sant Eloi del 9 de setembre del 1944, davant l'Ajuntament

Així doncs, a partir de les Festes de Sant Eloi del 1944, la comitiva formada pel pregoner, els macers, els gegants, els capgrossos i la banda de música serà l’encarregada de donar el tret de sortida als actes cada segon dissabte de setembre a les 12 del migdia, amb una cercavila que anunciava el pregó de la festa. Recordem que la primera referència del pregoner, macers i els Gegants de la Mercè al pregó de la Festa Major de Maig és del 12 de maig del 1923. Ara s'hi afegiran la banda de música i els capgrossos. Cal destacar que el pregoner sortia a cavall de dins l’Ajuntament. La tradició també es repetirà a la Festa Major de Maig a partir del 1945, cada 12 de maig a les 12h del migdia. Tot i l’èxit de la iniciativa, el costum finalitzà el 1958 quan un dels gran prohoms de la ciutat, Ramon Novell i Andreu (1888-1977), va llegir el pregó de les Festes de Sant Eloi des del balcó de l’Ajuntament. Novell fou un dels impulsors més destacats de la cultura a Tàrrega del segle passat, fundant el Centre Comarcal de Cultura, l'Ateneu, el Centre Excursionista i la revista Vida Nova. També va promoure actuacions clau de protecció del nostre patrimoni com la reconstrucció de l'ermita de Sant Eloi, del palau dels Marquesos de la Floresta o la recuperació de la creu del Pati, entre altres.

A més a més del pregó, durant les Festes de Sant Eloi del 1944 es recuperarà també la tronada inaugural dels festejos de la mà de dues armeries de la ciutat: l’Armeria Armengol de carrer Sant Pelegrí, del 1944 al 1953 i l’Armeria Solà de la plaça del Carme, del 1954 al 1967. Els noms dels dos establiments figuraven als programes oficials. Tal i com ens va explicar en persona l'Antoni Solà i Gual, antic propietari de l’Armeria Solà, la tronada consistia en un regueró de pólvora negra estès amb un gran embut on se situaven, sense cap ordre establert, trons de diferents mides. Al final, esclatava un gran tro. Donava una o dues voltes a la plaça Major segons el pressupost de l’any, trigant entre 4 i 5 minuts a esclatar completament i rondant les 1.000 pessetes (6€) el minut. L’alcalde i els regidors contemplaven l’espectacle des del balcó de l’Ajuntament i el públic omplia la plaça. A partir del 1967 aquesta tradició va desaparèixer per sempre degut a la seva perillositat i al traspàs del negoci de l'Armeria Solà.

Un altre esdeveniment interessant de la Festa Major de Maig del 1944, més enllà de les sardanes, els focs artificials, la cursa ciclista urbana, l'espectacle infantil a base de jocs japonesos, el futbol, etc. va ser la mostra de balls catalans organitzada per "las Secciones Folklóricas del Frente de Juventudes y Femenina de F. E. T. y de las J.O.N.S., bajo la dirección del camarada José Serra y con la colaboración de la cobla Tàrrega, interpretarán los «ballets»: Ball dels nans (La Patum) de Berga, Ball dels bastons de Senterada, L'Espunyolet de Espunyola, L'Eixida de Tàrrega, Ball Pla de Lladurs, Contrapàs de S. Genis de Palafolls i La Galop de Pallars" (Nueva Tàrrega del 12/05/1945).

L’any 1943, els Gegants de Tàrrega foren convidats per la Comisión de Ferias y Fiestas de Lérida a la Festa Major de Sant Anastasi. La ciutat només disposava dels Gegants de la Mercè, per tant, serien els que es desplaçarien a la capital del Segrià per assistir al pregó del dilluns 10 de maig i a la processó patronal de l’11. En paraules del diari La Mañana del 9/05/1943: “…en brillante comitiva saldrá de las Casas Consistoriales para anunciar las Fiestas, acompañado de los Gigantes de Balaguer, Cervera, Seo de Urgel, Solsona y Tárrega, y precedidos del signífero y heraldos de la Ciudad y del popular Marraco (drac)”. Malauradament, els Gegants de Tàrrega, Cervera i la Seu d’Urgell no van assistir-hi, ja que el mateix periòdic només esmenta als de Lleida, Solsona i Balaguer en dues cròniques posteriors de l’11 i 12 de maig del 1943. L'excusa donada per l’Ajuntament de Tàrrega va ser que la Festa Major de Maig començava el mateix dia 12. Tanmateix, l’any següent sí que van prendre part al pregó i a la processó lleidatanes, acompanyats pels Gegants de la Seu d’Urgell. En acabar la processó van participar a la passada de lluïment dels balls que es van fer després de l’ofici de la catedral, un acte conegut com a Festival Folklórico. D’aquella jornada ens queda la fotografia 20 amb l’actuació de la Moixiganga de Lleida, on només hi apareix l’Almodis i els Gegants de la Seu d’Urgell. Hi trobem a faltar Ramon Berenguer I, sospitant que no deuria participar-hi degut al seu mal estat de conservació, sense poder-ho demostrar.
 

Durant aquells anys, els Gegants de la Mercè eren els únics que representaven institucionalment la ciutat durant les dues Festes Majors. La Nueva Tárrega del 19/08/1944 deixa palès el seu paper i estat de conservació: “No concebiríamos un barrio de la Merced sin el pasacalle de la vigilia y la procesión precedidos por el paso lento y solemne de esos gigantes un poco severos, erguidos, de aire serio y preocupado, pero que, a copia de verlos y de admirarlos desde nuestra infancia, les hemos cobrado cariño, hasta el extremo de que, serios o alegres, les consideramos formando parte del patrimonio tradicional de Tárrega (…). Si hasta el presente habían desempeñado su papel representativo, con el tono y dignidad debidos a su cargo, no es menos cierto que hoy día, debido a su pobreza y defectuoso estado de conservación, están a punto de traspasar los límites, de sus normales funciones, para entrar en la zona de la hilaridad y, en consecuencia, provocar el ridículo. El gigante, sobre todo, exige una total restauración. El vestido, la peluca, la espada, la cara y brazos, en fin, todo el en conjunto debe ser retocado con todo cuidado y esmero…”. Doncs bé, aquell mateix any es posaran els mitjans necessaris per esmenar el tema. Segons la Nueva Tárrega del 23/09/1944: “…dábamos cuenta del mal estado de los Gigantes de la Merced, y de la necesidad que tienen de una total restauración. Hoy podemos anunciar, (…) que la popular comisión de vecinos del barrio junto con los actuales capitanes se preocupa de una manera decidida para que sea una realidad. Sabemos que se han pedido presupuestos de vestidos, pelucas y retoques de cara y brazos, pues tienen el firme propósito de que la restauración sea digna y elegante y que por dondequiera que vayan dejen el nombre de Tárrega, a la altura que se merece. (…) pues si bien son los gigantes de la Merced, no por eso dejan de ser patrimonio tradicional de nuestra Ciudad, por ser los únicos existentes”. Com veiem, no es comptava amb els Mariners, tot i ser presents a les festes del barri.

L’octubre del mateix any, la Comissió de Veïns del barri de la Mercè rep una subvenció de l’Ajuntament de 1.000 pessetes (6 euros) per reconstruir-los i reparar-los. Paral·lelament es feu un capta entre els veïns i la resta de la població. Les aportacions s’anaven publicant a la Nueva Tárrega, quantitats que oscil·laven entre les 5 i 100 pessetes (0,03 € i 0,60 €). La restauració se centrarà en l’estructura interna, els caps i els braços, les perruques i el vestuari. Afegim, tal i com recull la Nueva Tárrega del 10/03/1945, que: “En la próxima semana, una Comisión pasará por todas las casas que componen el barrio de la Merced, en demanda de un donativo par a la restauración de sus gigantes. Es firme y decidido el propósito de que por la Fiesta Mayor puedan hacer su tradicional exhibición ya completamente restaurados. La Comisión espera y confía que se sumarán a esta suscripción todos los buenos tarreguenses, amantes de nuestras tradiciones, los cuales pueden entregar sus donativos al Rdo. P. Rector de las Escuelas Pías o a algún miembro de la Comisión”. Finalment, durant la Festa Major de Maig del 1945 es presenten ja restaurats i acompanyats de dos capgrossos nous de El Ingenio, l'Indi i el Xinès (fotografia 22): "En la comitiva del Pregón Oficial de las fiestas figurarán los Gigantes completamente restaurados, y dos nuevos cabezudos, que vienen a sumarse a los otros ya populares entre la gente menuda" (Nueva Tárrega del 05/05/1945). La notícia l'amplia el mateix rotatiu del 12/05/1945: "Este mediodía la brillante comitiva del Pregón Oficial ha iniciado el programa de los festejos, después del estruendo de la tronada y campanería. Los gigantes, remozados y, sin el sonrojo del ridículo que sufrían antes, se han paseado gallardamente, con su escolta de ocho cabezudos". Es tracta dels sis capgrossos del 1943 i els dos nous adquirits el 1945.

Malauradament, l’acte va acabar de la pitjor manera: “…los heraldos de la ciudad pregonando las fiestas; el atractivo de la música, gigantes ataviados con nuevos vestidos y… la deficiente restauración, que habrá de repetirse —esta vez mejor— por los destrozos que sufrió la gran femenina al caer en el pasacalle del mediodía…” (Nueva Tárrega del 19/05/1945). Al cap de pocs dies es va celebrar el Corpus, on: "Echándonse de menos los gigantes y cabezudos, en esta fiesta tan característicamente suya, siendo de lamentar no se repararán con más urgencia los desperfectos causados en el encontronazo de las pasadas fiestas, para que pudieran figurar en esta solemnidad del Corpus" (Nueva Tárrega del 02/06/1945). No serà fins les Festes de Sant Eloi del mateix any que reapareixen de nou, sense saber-ne exactament el seu estat. Ens haurem de remuntar a l’any 1953 per trobar la primera imatge de la intervenció del 1945, reproduïda a la fotografia 21. És durant la presentació dels nous Gegants del carrer Major (al centre), l’11 de juny del 1953. Observem com a Ramon Berenguer I (a la dreta) li van afaitar el bigoti i canviar el pregó per un de més petit. També va perdre l’espasa que l’identificava. Es pot apreciar la qualitat del nou vestuari, molt diferent dels anteriors. La geganta (a l’esquerra) torna a mostrar una imatge reial.

A les Festes del Carme del 15 de juliol del 1945, la Agrupación Carmelita de Danzas va recuperar el Ball de Bastonets, realitzant la primera actuació amb només un mes d’assajos. La Agrupación estava vinculada a la congregació dels Pares Carmelites i fou creada aquell mateix any per Gumersindo Pascual. Va néixer amb l'objectiu que el barri del Carme tornés a disposar del ball propi originari del 1879. El dia de la seva presentació l’expectació va ser tan gran que es va delimitar la zona de ball i instal·lar focus i altaveus. La força pública va haver d'intervenir per apaivagar el rebombori general, les empentes i cops per veure els dansaires a primera fila. Els balladors van llegir les poesies del Moniqueta i del poeta targarí Antoni Bonastre i Sanou. Els acompanyaven quatre músics de l’antiga Cobla Tàrrega. El mateix any van participar a la Festa Major del Balneari de Vallfogona de Riucorb, del Castell del Remei i d’Artesa de Segre. El Ball de Bastonets també va debutar a la cercavila de la vigília de les Festes de Sant Eloi del 8 de setembre del 1945 i el dia de l'aplec. Segons el programa publicat a la Nueva Tárrega del 08/09/1945: "A mediodía de hoy se han iniciado los festejos con una espléndida traca, repique de campanas y desfile del cortejo de gigantes, cabezudos, pregonero, timbaleros, «ball de bastonets» y banda de música". De la cercavila de la vigília en reproduïm la fotografia 22, amb el popular bastoner Francesc Rius i Guixà, àlies Guixanet, a primer terme, el pregoner sortint a cavall de l'Ajuntament i els dos capgrossos nous, l'Indi i el Xinès. Entre les dues figures, el capgròs de la Padrina del 1943.

L’any 1947, els gegants no assistiren a la cercavila inaugural de la Festa Major de Maig degut al fort vent que bufava aquell dia. Es volgué evitar una altra desgràcia com l'ocorreguda el 1945. Segons la Nueva Tárrega del 17/05/1947: “El pregón se llevó a efecto con la ausencia de los gigantes, poco aficionados al soplo del viento”. De la participació dels Gegants de la Mercè a la cercavila inaugural de la Festa Major de Maig del 1948, el programa oficial anuncia que: “es donarà inici a les festes amb un volteig general de campanes y l’encesa d’una gran tronada per la Casa Armengol a la plaça Major. Acte seguit, desfilada de gegants i capgrossos, acompanyats de la banda de música dirigida pel mestre Alfons Clua.” I de la Festa Major de Setembre del 1948, la Nueva Tárrega del 05/02/1949 ens detalla els costos que va sufragar l'Ajuntament. Així, el Josep Salvadó, àlies Macuco, cobrava 175 pessetes (1,05 €) com a responsable dels capgrossos i els Gegants de la Mercè; Els Xiquets de Valls, 5.700 ptes (34,26 €); José Mercader músic del Tararot, 717,65 ptes; José  Armengol, 375 ptes per la tronada; López i Bonet, 20 ptes per acompanyar els gegants; i A. Clua, 1.130 ptes per la banda de música.

I parlant dels responsables dels gegants, cal que dediquem unes línies a l'Antoni Aligué i Cos, qui va liderar la colla gegantera local entre els anys 1949 i 1984. Nascut a Terrassa l’any 1924, regentava la sabateria El Ràpid del carrer Major. Per la Capvuitada del Corpus del 1949 es va incorporar a la colla que portava els Gegants de la Mercè en substitució de Josep Salvadó i de Jaume Nadal. Llavors no hi havia cap associació creada per a tal finalitat. L’Ajuntament li encarregava la cerca i pagament dels portadors avançant molts cops ell mateix els diners, ja que el Consistori acostumava a pagar amb retard. Un dels portadors destacats va ser el Jaume Puiggròs, àlies Guantxo, a qui l’Associació Guixanet va dedicar un capgròs l’any 2008, de la mateixa manera que el Guixanet el 2010. L’Antoni solia ballar el Ramon Berenguer I i el Jaume Balcells i Comelles la geganta, tasca que va exercir fins el 1970. Fins i tot s’ocupava dels desplaçaments fora vila traginant-los desmuntats a la seva furgoneta. L’any 1984, el va substituir un altre membre de la colla, el Josep Anton Bonet i Clares que exerciria de responsable del grup fins el 2009. El dia de l'enterrament de l'Antoni, el 3 de gener del 2010, les quatre parelles de gegants de la ciutat van homenatjar-lo plantades a la plaça Major. 

Seguim l’any 1949 perquè la Agrupación Carmelita de Danzas, impulsora de la recuperació del Ball de Bastonets l'any 1945, crearà un grup propi de cornetes i tambors per a l’acompanyament de les cercaviles i processons de les Festes del Carme. Alguns van titllar la instrumentalització de militaritzada i poc folklòrica. Malgrat tot, els balls de bastons i de gegants seguiren interpretant-se amb instruments de cobla. La Agrupación comptava el recolzament econòmic d’un grup de socis protectors. D'aquesta manera s'explica que el 1950 compressin els dos Cavallets del Carme (fotografia 23). La notícia pot semblar menor, però cal tenir present que els dos cavallets són la segona mostra de bestiari popular i tradicional de Tàrrega després del drac del 1610. L’entitat tenia ja projectada des del 1946 la compra de nou cavallets, tot i que per manca de pressupost només se'n van adquirir un parell. Segons el seu responsable Gumersindo Pascual: “Se han adquirido dos caballitos folklóricos y confeccionado sus respectivos trajes a los caballistas con capa, casco y lanza, (...). Por tal motivo pués formamos un grupo de 16 elementos de banda, 2 caballistas y 12 danzantes en un total de 30, cosa no lograda jamás en la historia de nuestra Agrupación ni en parte alguna. Los dos ejemplares de que disponemos, son los primeros de 8 en color y 1 blanco que hay que adquirir, para formar un grupo correcto con su jefe, ya que efectuan una danza de gran espectación. La indumentaria que se les ha dotado, es de caballista moro, en atención que nuestra danza (bastonets) es de origen moruno y de ellos la heredamos, siendo su uniforme muy parecido a los de la Caballería Mora de la Guardia de escolta de nuestro Jefe de Estado, Generalísimo Franco, con capa, casco y lanza (...) De poder lograrse todo esto, podrá decirse entonces que el Ball de Bastonets de Tárrega será de lo más completos de Cataluña y por tanto de España". Cal destacar que ens trobem en plena dictadura franquista i qualsevol mostra d'adhesió al règim era ben vista per part de les autoritats. De la mateixa manera que els Bastonets, els cavallets també van néixer influenciats pels de Solsona, ja que Gumersindo va arranjar una melodia molt similar a la solsonina per fer-ne un ball que no s’acabaria materialitzant. Les dues figures encapçalarien la processó del Carme fins el 1959. A partir d'aquesta data ja no se’n té cap altra notícia. 
 

Fins ara, poc hem parlat del barri del carrer Major, un altre dels destacats pel que fa a l’organització i presència de gegants en festes pròpies. És durant la dècada dels 50 del segle passat que el barri organitzava la seva pròpia festa coincidint amb la Capvuitada del Corpus, set dies després del dijous del Corpus. De la celebració del 1951 en reproduïm les fotografies 24 i 25 amb els capgrossos que l'Ajuntament va cedir al barri per aquesta diada. Es tracta del grup de sis capgrossos comprats el 1943 i els dos del 1945. Trobem en falta el capgròs Ulleres, substituït per un d’igual l'any següent. Al fons de la fotografia 24 es pot apreciar el carrer Major ben engalanat.

Foto 25. Els capgrossos de l'Ajuntament i la Banda de Música a la Capvuitada del Corpus i festa del barri del c. Major, el 31 de maig del 1951 al carrer Major. Arxiu Comarcal de l'Urgell

Durant els anys 1950, 1951 i 1952, els gegants prenen part al calendari festiu local com de costum, preparant el que serà l'any més important de la història gegantera targarina, el 1953. Prèviament, per la Capvuitada del Corpus del 19 de juny del 1952, el barri del carrer Major va estrenar sis capgrossos comprats a El Ingenio, preludi dels nous gegants que adquiriria l’any següent. Segons la Nueva Tárrega del 14/06/1952: "...del barrio de la calle Mayor, en esplendor siempre creciente: asistencia colectiva a los Oficios, alfombra de flores para el paso de la procesión; adquisición de seis cabezudos...". El mateix rotatiu del 28/06/1952 també en fa referència: "…habrá esta vez la presencia más permanente de una buena colección de cabezudos, y para el año venidero ya se habla de una buena pareja de gigantes, que no haría otra cosa que revivir una vieja tradición de aquel animado barrio. Muy bien, pues, para los de la calle Mayor que no se desanimen y hasta el próximo año”. A falta de noms oficials, el anomenarem: el Cavaller, el Cavaller amb Bigoti, el Gras (Oliver Hardy), el Prim (Stan Laurel), el Popeye i el Ulleres nou. Amb les noves sis adquisicions, el número de capgrossos va arribar a tretze. Lamentablement, la deixadesa i mala conservació van fer que se'n comencés a perdre el rastre ben aviat. Tot i així, els sis capgrossos apareixen en diverses fotografies de la Cavalcada de la Mercè de Barcelona del 1953 i 1956, acompanyant els gegants. Posteriorment ja no apareix cap prova gràfica més que n'evidenciï la seva existència. El dia de la seva estrena, les sis figures van desfilar pels carrers cèntrics de la població damunt un camionet descobert tot bromejant amb als sorpresos vianants. A la fotografia 26 els podem veure passejant pel carrer Santa Anna.

La Nueva Tárrega del 14/06/1952 publicà també una simpàtica nota de premsa de l'arribada d’aquests capgrossos: "Barril-landia, 13 de junio de 1952. URGENTE: De Jefe CABEZUDOS a Comisión Barrio Calle Mayor. -Tàrrega Complaciendo vuestra demanda, mandamos SEIS artísticos y escogidos CABEZUDOS, de nuestro país para que convivan con vosotros y de aquí en adelante presidan vuestros festejos. -Stop. -Llegarán a esa el próximo dia 19 coincidiendo con las grandes fiestas organizadas por ese barrio. -Stop. -La hora de llegada será a la una en punto del mediodía montados en artística carroza esperando se les tributará un entusiasta recibimiento como de Barril-landia. -Stop. -En atención a ese popular Barrio, a su llegada repartirán cientos de caramelos entre la gente menuda de todas las edades. -Stop. -Vienen muy animados para poder presenciar los variados y amados festejos que preparáis, especialmente la monumental FALLA y L'OU COM BALLA...".
 

Seguirem amb una sorprenent notícia publicada a la Nueva Tárrega del 19/07/1952, referent a les Festes del Carme d’aquell any: “Los bustos de los antiguos gigantes, guardados de años en sus cajas, fueron mostrados con la promesa de su total construcción para el año venidero; asi lo esperamos”. Lamentablement, no es van recuperar ni veure mai més aquests gegants “amagats”, però sí que sabem que eren els del 1892, arran d’un fotografia en possessió d'un particular i no publicada. Una altra notícia sobre aquest curiós fet la trobarem a l'article “Gigantes y cabezudos” de la Nueva Tárrega del 4/07/1953: "... los gigantes del Barrio del Carmen. Al ser localizados los que hubo que “archivar” hace ya mas de sesenta años, los cuales desde entonces rumiaban filosóficamente su efímera gloria en un rincón de lo desvanes de la familia Parareda, el gran triumfo póstumo de los entusiastas de entonces habría consistido en que alguno de tantos progresos mecánicos actuales hubiese facilitado la reerección de los personajes soñados por ellos. ¡Sombras de los "Joan del Xeco", de "Joanet del Pastiri" y otros más! (...) por medio de unos gigantes mayores y mejores. (...) Pero he aquí que ese contratiempo ha enardecido los ánimos del Barrio entero y ha dado lugar a un movimiento de opinión estimulado por el ejemplo de otros barrios...”. La crònica és del 1953 i si reculem més 60 anys ens plantem al 1892, però sembla que parla dels gegants del 1871. Cal Paradera no és cal Pastiri, però hi ha una relació familiar estreta. Es podria tractar d’una notícia mal redactada i amb errors de datació i de localització. En tot cas la troballa dels gegants desapareguts esperonaria al barri a la construcció de la nova parella del 1953.

Al mateix 1952, els veïns del carrer Major reben un merescut homenatge per l'organització de la Capvuitada de Corpus: "...en la plaza de San Antonio  fué descubierta la lápida con que la ciudad reconoce y premia el admirable esfuerzo que viene realizando el barrio de la calle Mayor, y que durante ocho años consecutivos le merecieron alcanzar el máximo galardón concedido con motivo de la festividades de la Octava del Corpus. Asistieron las Autoridades y la Comisión de Ferias y Fiestas, que acompañadas por numerosos vecinos con su colección de cabezudos, concurrieron a la citada plaza..." (Nueva Tárrega del 27/09/1952). L'esmentada placa encara resta exposada a la façana de l'església de Sant Antoni.

Del 1952 tampoc ens podem oblidar del naixement de l'Esbart Albada, entitat creada amb l'objectiu conrear les danses populars catalanes. Actualment, és l'agrupació de danses tradicionals més antiga de les comarques de Ponent, i manté vius els balls de l'Eixida, dels Bastonets i dels Valencians de Tàrrega.

I per acabar el capítol, citarem una polèmica nota de premsa signada pel pseudònim Spectator (Ramon Robinat i Cases) de la Nueva Tárrega del 13/12/1952, que ens descriu com es guardaven els Gegants de la Mercè durant la primera meitat del s. XX: “… cuando iba a los Escolapios, los gigantes quedaban en la iglesia del colegio tan sólo en la precisa noche de la víspera y del día de la fiesta, porque la procesión terminaba tarde y no había tiempo material para desmontarlos y llevarlos de nuevo al desván que era donde deben estar y estaban en el resto del año. Pero en la mañana siguiente al día de la Merced y a primer a hora, los encargados del barrio tenían buen cuidado de proceder antes que nada a retirarlos de allí, para no volver a verlos hasta el año próximo. Era lo adecuado y lo normal, y lo que convenía hacer también en interés de la mejor conservación y buen estado de los propios gigantes”.

 

6. GEGANTS DE TÀRREGA (1953-1954): el baby boom geganter

“Unos gigantes a base de negritos, musulmanes o cosa por el estilo...”

Foto 28. Els Gegants Mariners, de la Mercè, del carrer Major i els capgrossos, l'11 de juny del 1953 al carrer del Carme. Autor: Calafell

Foto 30. Els Gegants del carrer Major a la seva benedicció per la Capvuitada de Corpus de l’11 de juny del 1953 a la plaça Major. A l’esquerra i d’esquena hi trobem els Gegants Mariners. Arxiu Comarcal de l’Urgell

Foto 31. Els Gegants del Carme entrant a la plaça del Carme el 15 de juliol del 1953. Davant seu, la Banda de Cornetes i Tambors. Arxiu Gumersindo Pascual dipositat a l'Arxiu Comarcal de l'Urgell

La darrera incorporació d'aquell fenomenal 1953 va ser la parella de Gegants de l'Ajuntament, presentada el 12 de setembre a les 12h del migdia, després del tradicional tritlleig de campanes i tronada, en el marc de les Festes de Sant Eloi del 1953 (fotografia 35). Van ser apadrinats i acompanyats per les altres tres parelles de la ciutat. De la mateixa manera que els del Carme, van ser comprats el mateix any al taller d’escultura decorativa de Lambert Escaler, tal i com deixen constància les cartes que es van enviar l’artista i la Comisión Oficial de Fiestas, promotora de l’adquisició (annexos 3 i 4). El nom original amb que la premsa els va donar conèixer era Gegants de la Ciutat, concretament Rei i Reina. No va ser fins l’any 1992 que se’ls va rebatejar amb els noms d'Eloi i Alba, els patrons de la ciutat. A més a més, gradualment es va anar canviat el nom de Gegants de la Ciutat per Gegants de l’Ajuntament, tot i que el mateix Escaler ja els anomenava "los del Ayuntamiento". Són la segona parella propietat municipal després dels Gegants de la Ciutat adquirits el 1929 i desapareguts el 1936. L'estrena es detalla al programa oficial de les Festes de Sant Eloi del 1953: “Llegada de los nuevos Gigantes de la Ciudad, acompañados por los mayestáticos de los barrios de la Merced, Mayor y Carmen, con la corte de Cabezudos, Heraldos de la Ciudad, Banda de Música y el notable grupo Ball de Bastonets”. A continuació van participar a l’habitual cercavila i pregó oficial de les festes, tal i com era tradició des del 1923. La Nueva Tárrega del 19/09/1953 ho amplia: "Acompañados de las tres restantes parejas locales, durante ella hacían su entrada triunfal en la ciudad los esperados gigantes de la Corporación Municipal ofrecidos por la Comisión Oficial de Fiestas. La nueva pareja de grandes personajes no desentonó lo más mínimo de la categoría representativa que a la misma reservábase, y cuando al son de la charanga, los ocho próceres, juntamente con la comparsa de inquietos cabezudos, trenzaban los primeros compases airosos de la danza, la Plaza, repleta de gentes y ruidosa de algarabía, convertíase de lleno en el mejor indicio de la llegada de las fiestas. Luego vino el momento del consabido pasacalle...". Les vuit figures van romandre exposades a l’Ajuntament fins 15 de setembre.
 

Foto 39. Els Gegants de la Mercè a les festes del barri del 23 de setembre del 1954 al c. Sant Joan. Autor: Serra Teixidó


Foto 40. Els Gegants de la Mercè a les festes del barri del 23 de setembre del 1954, al c. Santa Anna cantonada amb l’av. Catalunya. Autor: Serra Teixidó. Arxiu Francisco Robinat
 

7. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (1955-1976): un piset a Barcelona

“Otra vez el nombre de Tàrrega ha sonado con elogiosos ecos, por calles y plazas barcelonesas”

De nou a Tàrrega, el 6 de juliol del 1956, els veïns del carrer Major van repetir la seva particular Festa Major amb una cercavila de gegants i capgrossos del barri acompanyats per la banda de música (Nueva Tárrega del 30/06/1956). Per la seva part, els veïns del barri del Carme també festejaren la seva patrona el 15 de juliol amb els gegants propis i el Ball de Bastonets. I aquell mateix any, els nostres gegants foren convidats altre cop a la Cavalcada de la Mercè del 1956, una de les edicions amb major assistència de gegants d'arreu de Catalunya. De Tàrrega s'hi desplaçaren les tres parelles noves, el Ball de Bastonets i un grup de capgrossos (fotografies 43 i 44). Segons la Nueva Tárrega del 22/09/1956: “La representación folklórica tarregense será, pues, más que lucida, augurando para la misma el buen éxito y el primer lugar de la extraordinaria cabalgata al igual que en otras circumstancias”. 

Foto 44. Els Gegants de l’Ajuntament, del carrer Major i del Carme a la Cavalcada de la Mercè de Barcelona el 24 de setembre del 1956, a la plaça Catalunya. Sota la mà de la Pubilla apareix el capgròs el Prim. Autor: Pere Català i Roca. Arxiu Pere Català a l’Arxiu Nacional de Catalunya

El cas és que el nostres gegants començaven a ser valorats arreu de Catalunya, tal i com ho demostra la notícia publicada a la Nueva Tárrega del 26/05/1956: “En «Destino» (setmanari de Barcelona, 1937-1980), venía un reportaje de Manuel Amat, sobre la fabricación de gigantes y cabezudos, en un interrogatorio con el dueño de «El Ingenio», casa especializada en ello desde 127 años, y al preguntarle sobre los gigantes de nuestra tierra, dijo que Villanueva y Geltrú tenía los gigantes más altos, que Lérida es la que contaba con mayor número de ellos y —¿Los de ropaje más lujoso? —Tal vez los de Tàrrega. Esta es la opinión de un especialista que creemos vale la pena de ser registrada”. L'entrevistat era Delfí Homs, propietari del Ingenio (Destino del 19/05/1956). Mentrestant, al Corpus del 1957 hi prengueren part: “Todos los gigantes de los barrios, presididos por los de la Ciudad. Abrían la marcha tras los tradicionales «acataments» tan típicamente nuestros” (Nueva Tárrega del 22/06/1957). L'acatament és un homenatge que fan les banderes i els penons de les confraries a la custòdia. Per la seva part, les festes dels barris del carrer Major i del Carme comptaren amb l’assistència dels gegants propis, tal i com es pot observar a la fotografia 45, on podem contemplar els Gegants del Carme desfilant pel carrer del Nord profusament engalanat. Aquell  mateix any, la comitiva targarina integrada pel Ball de Bastonets, els Gegants del Carme, del carrer Major i de l'Ajuntament tornaria a visitar la capital catalana, durant la Cavalcada de la Mercè del 1957 (fotografia 46).

Foto 46. El Ball de Bastonets a la plaça Sant Jaume de Barcelona a la Cavalcada de la Mercè, el 24 de setembre del 1957. Darrere, l’abanderada Carme Solé Minguell i els Gegants del Carme, de l'Ajuntament i del Carrer Major. Arxiu Gumersindo Pascual dipositat a l'Arxiu Comarcal de l'Urgell

Foto 47. La Sípia a les Festes de la Mercè de l'any 1962, passejant pel c. Sant Joan. S'observen els canvis de la cara respecte la fotografia 10 dels anys 20. La imatge és portada a la Nueva Tárrega del 30/09/1972. Autor: Calafell 

Durant la dècada dels 60, els nostres gegants seguiren encapçalant cadascuna de les comitives que s'organitzaven a la vigília de les festes nostrades de la ciutat. Cal destacar que a l’Aplec de Sant Eloi del 1962 hi van participar per primer cop les quatre parelles. El mateix any, els Gegants del Carme i el Ball de Bastonets van prendre part de nou a la Cavalcada de la Mercè de Barcelona. A l'edició del 1963 hi assisteixen les tres parelles targarines, a excepció dels de la Mercè: “El dia de la Merced tres de nuestros Grupos de Gigantes, con el Ball de Bastonets y la colaboración de la Banda Municipal de Bellpuig, (...). En el desfile que se realizó, abría la marcha una pareja de lo Guardia Montada de la Capital, seguidamente el Ball de Bastonets, Banda citada y los tres grupos de Gigantes que se desplazaron de nuestra ciudad, llevando dos simpáticas señoritas una pancarta que decía “Tárrega”, saluda a la ciudad Condal en su “Festa Major”, ataviadas con vestidos regionales. (…) el Ball de Bastonets iba interpretando danzas de su repertorio y, porque no decirlo, eran de los que llamaban más la atención, asi como los Gigantes no se cansaban de bailar los airosos pasodobles de la Banda de acompañamiento” (Nueva Tárrega del 28/09/1963).

Més enllà de la escapades a Barcelona, l’any 1967, els Gegants de la Mercè, de l’Ajuntament i els capgrossos són convidats a la Festa del Roser de Ponts, celebrada antigament el primer diumenge després del Corpus en aquesta població de la Noguera. Guardem dues imatges d'aquella jornada, una de les quals reproduïda a la fotografia 48, amb els Gegants de la Mercè i tres dels sis capgrossos del barri comprats el 1954, en un moment de descans.
 

Foto 48. Els Gegants de la Mercè i tres capgrossos del barri a la Festa del Roser de Ponts, el 4 de juny del 1967

Foto 49 Cavalcada de la Mercè del 24 de setembre del 1969 a la plaça Sant Jaume de Barcelona, amb les tres parelles desfilant al ritme de la Banda de la XVI Fuerza Aérea Norteamericana


Foto 50. Els Gegants de l'Ajuntament i del carrer Major a la Cavalcada de la Mercè del 24 de setembre del 1969, al c. Ferran. Autor: Calafell, portada de la Nueva Tárrega del 4/10/1969
 

Foto 51. Els Gegants de Tàrrega a la Festa Major de Maig, el 10 de maig del 1975 a la plaça Major. Autor: Calafell. Arxiu Comarcal de l’Urgell 

8. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (1977-2005): alegria, que és Festa Major!

Amb l'adveniment de la democràcia l’any 1977 es produí un canvi polític i social arreu del país i la nostra ciutat no en fou aliena. Una bona colla d’exemples fan palesa aquesta nova realitat dins el món festiu targarí, els quals anirem desgranant en aquest capítol: la recuperació pública del Carnestoltes, la Fira del Teatre al Carrer, la nova formació teatral Pots Teatre, la reintroducció de l'Eixida, nous gegantons i drac... Una etapa de canvis, il·lusió i llibertat creativa. Tal i com apunta Jordi Serés i Aguilar, membre del grup: "A finals dels anys setanta, Pots Teatre va desencadenar a Tàrrega una autèntica eclosió màgica de les arts escèniques, tant en l’àmbit plàstic com en l’interpretatiu. Aquell període va semblar una alineació astral improbable: un grup de joves d’entre setze i divuit anys, moguts per una set insaciable de cultura i d’art, coincidint en el temps i l’espai, amb el desig compartit de capgirar els vells referents de les festes populars que havíem heretat. Sota el lideratge creatiu de Josep Minguell, Pots Teatre va donar vida a un seguit d’espectacles i d’accions escèniques que, contemplades avui, gairebé mig segle després, continuen essent sorprenents, fascinants i profundament admirables. Aquell esclat, indiscutiblement, va sedimentar el pòsit d’on acabaria emergint la Fira del Teatre al Carrer".

Anirem per ordre i començarem pel Carnestoltes, reclòs en sales de ball i locals privats durant bona part de la dictadura franquista. A partir del 1978, la companyia Pots Teatre en liderarà l’organització i iniciarà un canvi de model, recuperant el carrer com a espai de celebració. Aprofitant l’avinentesa, creà el nou gegantó del Rei Carnestoltes, que es convertirà en el mestre de cerimònies i emblema de la festa durant aquells anys. En el passat, el personatge havia estat encarnat per un actor. La "pobra comissió del Carnestoltes" signava tota una declaració d'intencions sobre la disbauxa que es viuria el 4 de febrer del 1978: "Targarins i forasters, per fi ha arribat el dia, avui mateix tornaré a estar amb tots vosaltres. Trobaré Tàrrega molt canviada, ha crescut molt i s'han fet molts disbarats. També m'han dit que els joves d'ara són molt insípids i ensopits, cosa que no acabo de creure i que m'agradaria comprovar personalment. No vull fer més declaracions, doncs prefereixo fer-ho en directe a tot Tàrrega en el marc incomparable de la plaça Major". Així doncs, la gresca va començar a les 7 de la tarda amb l'arribada en tren del Rei Carnestoltes. Seguidament s'inicià una cercavila amb la banda Riwer's fins la plaça Major on es feu el parlament i se serví xocolata desfeta per tots els assistents que portessin un orinal. A la nit, ball de disfresses a La Granja. L'endemà a la tarda s'enterrava el Rei Carnestoltes.
 

Foto 52. Arribada del Rei Carnestoltes a l'estació de tren, el 4 de febrer del 1978. Autor: Jaume Solé. Arxiu Josep Minguell

A la Festa Major de Maig del mateix any, Pots Teatre també s’encarregarà de dinamitzar teatralment la cercavila de gegants i capgrossos del dissabte 13 de maig a les 11h del matí, amb la formació musical Rudi Bravo. Va ser una novetat molt aplaudida, motiu pel qual l’experiència tindria continuïtat en el futur. Cal recordar que fins llavors els gegants només havien estat acompanyats per una banda de música. La fotografia 53 ens il·lustra un moment del passacarrers davant l'estació de trens, amb els capgrossos suposadament adquirits el 1974. No hi apareixen els gegants, malgrat estar anunciats al programa oficial. El grup teatral sí que va aportar uns cavallets fets pels mateixos actors, que van fer la delícia del més joves.
 

Foto 53: La companyia Pots Teatre a la cercavila del 13 de maig del 1978 de la Festa Major de Maig, davant l'estació de trens, amb els capgrossos suposadament adquirits el 1974. Autor: Jaume Solé
 

I pel que fa a la Festa Major de Setembre, el dissabte 9 de setembre per la tarda, la companyia va idear un espectacle just davant l'Ajuntament, en el que una geganta pubilla arribava de Balaguer, després de molts dies de viatge, per veure un eixirit i jove hereu targarí. L'hereu tot cofoi va convidar tothom a la gran festa de gegants, una cercavila amenitzada per la Batterie-Fanfare des Merlots de Cars et Blaye (ciutat agermanada amb Tàrrega). Els mateixos autors ho anunciaven: "serà sonada, cerimoniosa i tronada. I fins potser vindrà un drac...". Al repartiment, la geganta Alba de l'Ajuntament interpretava la pubilla de Balaguer, mentre que l'hereu targarí no podia ser d'altre que l'Hereu del Carme. La fotografia 54 ens mostra una plaça Major plena de gom a gom per presenciar l'acte, on hi veurem els dos gegants i dos dels actors de Pots Teatre: Jordi Serés damunt i el Josep Minguell a sota. 
 

Foto 54: La companyia Pots Teatre "arreglant" els gegants Hereu i Alba durant l'espectacle inaugural de la Festa Major de Setembre, el dissabte 9 de setembre del 1978 a la plaça Major. Autor: Calafell

Malgrat l'èxit de la recuperació del Carnaval, l'edició del 1979 no es va celebrar degut a la incertesa política. No va ser fins les primeres eleccions municipals espanyoles, celebrades el 3 d’abril del 1979, que es va assolir certa estabilitat política i social. L’alcalde Eugeni Nadal i Salat (1979-1987) les va encapçalar a la nostra ciutat, la primera legislatura amb Convergència i Unió, i la segona com a independent. La constitució del nou Ajuntament democràtic fou cabdal, ja que va esdevenir un autèntic transformador de la vida pública i cultural de la ciutat. El nou llenguatge i valors democràtics aplicats a la cultura es fan palesos també a la premsa i als programes festius locals. Només cal que ens fixen en un fragment de la invitació de la Comissió Organitzadora de la Festa Major de Maig del 1979, titulada “La Festa Major al carrer”: “Targarins, sortiu al carrer i deixeu que el sol de maig llepi la vostra pell blanca del llarg hivern. Dones, pareu bones taules que els homes hi portin bons tortells. Envaïu carrers i places, ompliu-los d’alegria de Festa Major i aprofiteu l’avinentesa per aturar-vos i contempleu atentament el que us envolta: arbres, cases i, sobretot, la gent. Sempre hi trobareu la vostra ciutat. La ciutat que ens fa bullir la sang en l’esperança de fer-fa millor. Festa Major és participació i convivència ciutadanes. És la Festa de tothom. No en sigueu absents, la Festa Major la fem tots” (Nova Tàrrega del 12/5/1979).

Un fet destacable d'aquell any, que marcarà l'inici de la mostra de balls tradicionals i populars de la ciutat, és la reinterpretació del Ball de l'Eixida, que es faria a partir d'aquell migdia del dia 13 de la Festa Major de Maig del 1979, a la sortida de l'ofici en honor a les Santes Espines. L'alcalde Eugeni Nadal va impulsar-ne la “recuperació” (en paraules seves) o la reinterpretació (que preferim nosaltres), obrint la dansa a tota la ciutadania. Malgrat les bones intencions, el resultat no va ser el desitjat, tal i com apunta la Nova Tàrrega del 19/05/1979: "A la sortida de la missa, un intent de ballar l'Eixida amb tothom, només ha estat secundat en part, i sí de manera especial per la primera autoritat, el Batlle. Una idea simpàtica que pot agafar peu en el successiu". Amb els anys, la proposta anirà quallant entre la població, assolint en l'actualitat un èxit de participació ciutadana. Parlem de reinterpretació, atès que des de principis del segle XX ja l’havien ballat l'Esbart Albada de Tàrrega i una bona colla d’esbarts catalans. Nadal va ser el primer alcalde a obrir l’Eixida tal i com l’entenem en el present, amb el batlle encapçalant el ball on s'hi va afegint la resta de conciutadans. La dansa s’executa en parelles situades en files i evoluciona amb els canvis de parella. Segons el cèlebre folklorista català Joan Amades, era ballada pels traginers de Tàrrega a la plaça de Sant Antoni durant la festa de les Santes Espines, encapçalada pels pabordes de la confraria. Malgrat aquesta afirmació, l’Eixida és només l’adaptació d’uns passos (sense torres) del Ball dels Valencians de Tàrrega originari del 1773, desaparegut el 1895 i reintroduït pel mateix Esbart Albada l'any 2024. És una coreografia independent i adaptada, primer per ser ballada per esbarts a l’escenari (1921) i després a plaça (1979). Del 1988 al 1991, va ser executada exclusivament per l’Esbart Albada, perquè que el llavors alcalde no va voler participar-hi. El 1992 torna a ser encapçalada de nou pel cap del Consistori i per tota la ciutadania. Actualment, el Ball de l’Eixida és interpretat per la Cobla Tàrrega amb un arranjament elaborat per Josep Mª Güell (Mestre Güell) l'any 1921, a partir de la partitura original del Ball dels Valencians. S'interpreta cada 13 de maig a la plaça Major a la sortida de la missa en honor a les Santes Espines. Es realitzen dos assajos oberts previs a la Festa Major a la seu de l’Esbart Albada, situada als baixos del local social de l’Ateneu de Tàrrega. 
 

Foto 55. L'alcalde Eugeni Nadal encapçalant el Ball de l'Eixida amb l'Esbart Albada, el 13 de maig del 1985. A la dreta, Ton Farran, de qui en parlarem més endavant. Autor: Jaume Solé 

Canviem de tema perquè a les Festes de Sant Eloi del 1979, Pots Teatre va idear una nova activitat adreçada a la quitxalla amb el protagonisme dels Gegants Mariners, rebatejats pel grup amb els noms de Sípia i Escamarlà. El públic i els actuants tenien la missió de trobar l'Escamarlà amagat en una casa del centre i així poder alliberar la gegantona Sípia de les urpes del drac. D'aquesta manera s'aconseguiria despertar la resta de gegants de la ciutat (Nova Tàrrega del 8/09/1979). En aquelles dates, els populars gegantons estaven en desús i el grup va donar-los una segona vida. El mateix any se celebren les Festes de la Mercè amb la presència de les dues parelles del barri: els Gegants de la Mercè i els Mariners.

I què en sabem de l'Home de la Barra, l'altre il·lustre personatge del barri de la Mercè? Doncs que la darrera aparició es va produir el 1955 i de mala manera, segons la Nueva Tárrega del 29/09/1956: “No hay que decir tampoco que no vimos en esta oportunidad ‘l’home de la barra’, después del franco fracaso de su resurrección del pasado año. Lo que había sido motivo de tanto jolgorio y recocijo un día en la bulliciosa calle Urgel, el curso inexorable del tiempo lo ha convertido en un insulso monigote...”. Afortunadament, la Coordinadora de Cultura de l'Ajuntament, a través del programa per activar les festes populars targarines, se'n va preocupar, demanant als veïns del carrer d'Urgell que el busquessin, suposadament oblidat en alguna casa del mateix carrer. Cas que no es trobés, l'Ajuntament es comprometia a construir-ne un de nou (Nova Tàrrega del 29/03/1980). Però això no va fer falta, trobat uns dies més tard a les golfes de cal sr. Petit al carrer d'Urgell nº 7, on ja s'havia penjat des del 1878. L'altre extrem de la barra se situava al número 16. Segons la Nova Tàrrega del 5/04/1980: "Tot i que està bastant fet malbé, encara se'n podrà aprofitar el cap i part del cos. La resta la repararà l'Ajuntament, per tal que pugui sortir al carrer per la Festa Major de Maig". La reparació es va encarregar al Josep Minguell i Cardenyes de Pots Teatre, que va reconstruir-ne pràcticament tot el cos, salvant de l'original només una barra de ferro prima doblegada que resseguia els dos braços i l'espatlla, i la base de fusta on se subjectava el cap original. El vestuari es va confeccionar també de nou. El cost de la reparació va ser sufragat per l'Ajuntament a raó de 8.600 pessetes (51 euros). Així doncs, la figura va debutar de nou a la Festa Major de Maig del 1980, diumenge 14 a les 11h del matí, fent giravolts al carrer d'Urgell. Del mateix punt, començaria un cercavila amb els gegants, capgrossos, els Grallers de Cervera i la Colla Jove dels Xiquets de Valls. Actualment, el cos original restaurat el 1980 es guarda en una casa particular, mentre que el cap de fusta original resta exposat a la Casa dels Àngels del Mag Lari, a la veïna població de Castellserà. Com veurem més endavant, l'any 2001 es va haver de fer un Home de la Barra nou degut al mal estat de conservació del seu predecessor.
 

Foto 56. L'Home de la Barra a la Festa Major de Maig del 1982, penjat al carrer d'Urgell nº 7. Ramon Serra i Soto és qui el fa girar. El cap és l'original del  1870. Arxiu Josep Minguell

A les Festes de Sant Eloi del mateix 1980 hi participaren tots els gegants de la ciutat, destacant els Gegants del carrer Major restaurats després d'estar inactius des del 1976 (Nova Tàrrega del 20/09/1980). Per la seva part, Pots Teatre torna a recrear la història de la Sípia, l’Escamarlà i el drac. Finalment, els gegants del carrer Major i de l’Ajuntament faran acte de presència a la IV Trobada de Penyes Barcelonistes celebrada al parc de Sant Eloi. I l’Home de la Barra reapareix de nou al carrer d'Urgell durant la Festa Major de Maig del 14 de maig del 1981. Del mateix indret en sortí altre cop la cercavila amb els gegants, capgrossos i el Grup Art Quic Titeric Can Boter que va animar musicalment l’acte.

Però atenció, perquè les Festes de Sant Eloi o Festa Major de Setembre del 1981 suposaran un canvi radical del programa fet fins aleshores. El dissabte 12 de setembre a les 7 de la tarda es feu per primer cop una cerimònia inaugural a càrrec del grup de teatre Comediants, que situaren damunt l’escenari de la plaça Major dos gegants de la companyia, entre altres figures cobertes amb teles blanques (fotografia 57). Tot seguit, un actor vestit d'àngel va descendir en tirolina des de l’edifici de l'antiga La Caixa fins l’Ajuntament, tot recitant uns versos. Aquest gran moment escènic és encara ben present a la memòria col·lectiva local. A continuació, Pots Teatre recreà de nou la història del gegant Escamarlà que salvaria la geganta Sípia de les urpes del drac, amb l’acompanyament musical dels Grallers de Cervera i els Grallers de Tàrrega. El nombrós públic que va assistir a aquelles reinventades Festes de Sant Eloi del 1981 estaven presenciant el naixement del que avui es coneix com Fira Tàrrega, un certamen teatral que ha canviat la vida cultural i social de la ciutat. Inicialment es va donar a conèixer com Fira de Teatre, Trifulgues i Xim-Xim al carrer, i nasqué amb l'objectiu de potenciar la Festa Major de Setembre i atreure un públic més enllà de les nostres contrades. La idea era mantenir alhora una Festa Major de Maig de caire més local i tradicional. Segons Josep Minguell, un dels impulsors de la iniciativa i alma mater de Pots Teatre, la iniciativa es va gestar també com a contrapunt al cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Posteriorment, l'esdeveniment passaria a denominar-se Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega. La Nova Tàrrega del 5/09/1981 ho plasmava en aquestes paraules: "...amb un avenç del programa d'actes de la festa major, festes de Sant Eloi, que seran aquest any titulades «Fira de Teatre, Trifulgues i Xim-Xim al carrer». Efectivament, serà una autèntica festa al carrer".

La Fira del Teatre Trifulques i Xim-Xim al Carrer va ser possible gràcies a la iniciativa del llavors alcalde Eugeni Nadal i de Joan Font i Pujol, director de Comediants, amb el suport de Xavier Fàbregas i Surroca, cap del Servei de Teatre i Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. La reinstauració dels ajuntaments democràtics després de les primeres eleccions municipals va impulsar les festes populars i la recuperació del carrer com un espai físic d'encontre i de manifestació col·lectiva. Paral·lelament a Catalunya es formaren un seguit de companyies de teatre i grups musicals que potenciarien aquesta idea: Comediants, el Tricicle, Vol Ras, la Vella Dixeland, entre altres. Més endavant, grups d'aquesta nova formada teatral com la Fura dels Baus i la Cubana també seran presents al certamen. A la primera edició hi van actuar una bona colla de formacions teatrals i musicals targarines i catalanes, amb gran presència de grups de cultura popular i tradicional: Comediants, Pots Teatre, Grallers de Cervera, Grallers de Tàrrega, Les Pimpinel·les, La Viu-viu, Teatre Curial, Grup de Teatre BAT, La Lloca, Trabucaires de Solsona, Bastoneres de Sant Esteve de Palautordera, El Tararot de Sitges, Castellers de Terrassa, Cobla Tàrrega, Orquestrina La Galana, Marduix Teatre, Fakir Kirman i Artristras, entre altres. 
 

Foto 57. Inauguració de les Festes de Sant Eloi amb el grup Comediants, el 12 de setembre del 1981. Arxiu Comediants

Amb la Fira de Teatre, la Festa Major de Setembre va anar abandonant progressivament el caràcter propi de Festa Major local que havia tingut fins llavors, fins el punt que la segona Festa Major de la ciutat ha acabat desapareixent. Avui es considera que només hi ha una Festa Major, la de Maig. Només a la dècada dels 80 del segle passat, els actes ja van quedar reduïts als que se celebraven el segon diumenge de setembre al matí al parc de Sant Eloi, emmarcats en l’Aplec de Sant Eloi. Progressivament, s’anà deixant de banda el nom de Festa Major de Setembre o el de Festes de Sant Eloi als programes oficials. Actualment ja només es menciona Fira Tàrrega i l’Aplec de Sant Eloi. No deixa de ser curiós que l'única referència a Tàrrega del llibre "La festa a Catalunya. Àlbum de cultura popular i tradicional" de Bienve Moya (Biblioteca d'Àlbums Culturals del Cercle de Lectors, 1995) sigui precisament aquest canvi de model: "...podem posar com a exemple de festa major molt modificada la de Tàrrega (l'Urgell), on sobre una festivitat patronal temporal del romiatge a Sant Eloi s'hi va afegir la celebració de la Fira de Teatre al Carrer d'aquesta ciutat, amb un intent d'obrir la festa patronal a una activitat més actual". Lògicament, les opinions a favor i en contra van omplir moltes tertúlies. Una bona prova la trobem a la carta de Josep Bordàs al director de Nova Tàrrega del 2/10/1982, després de la segona edició: "...no hi ha cap dubte que l'«invent» ha donat el resultat que pretenen els organitzadors: posar la ciutat de cap per avall i ambientar-la al màxim. Aquí hi ha aquestes TRENTA MIL persones que es diu, ens varen visitar en un sol dia. I això també és bo. A més «EL TERCER TEATRE», com es denomina a la modalitat interpretativa que configura l'estil dels distints grups que van integrar la FIRA, és un nou moviment d'expressió que no té res a veure amb el que entenem com teatre convencional. (...) Una altra cosa és que la FIRA tingui de ser el plat fort de les Festes de Setembre, en substitució del que, a la meva manera de veure, deu integrar unes Festes com manen els canons del tipisme català. (...) Estic d'acord amb que la FIRA és una manifestació important, d'una nova tendència artística, però, això no és motiu suficient per deixar quasi de banda l'autènticament representatiu de les nostres Festes Majors. (...) Que segueixi la FIRA DEL TEATRE AL CARRER, però amb altres dates i que segueixin les Festes Majors, tal qual...".

L’Aplec de Sant Eloi és l’únic acte que ha perdurat de la desapareguda Festa Major de Setembre. Es tracta d’una trobada popular i festiva al parc de Sant Eloi, la zona verda més gran i emblemàtica de la ciutat. També l'any 1981 es va iniciar el costum de servir cafè turc a la plaça Major a les 8h del matí per desvetllar els més matiners. Tot seguit, la comitiva encapçalada pel Consistori, el rector i els Gegants de Tàrrega es dirigia en romiatge a l’ermita de Sant Eloi amb l’acompanyament d'un grup de grallers. Un cop arribats a l’ermita, s'oficiava la missa cantada en honor al patró d'estiu de la ciutat, Sant Eloi. Els temps canvien i la ressaca de tres dies de Fira Tàrrega passa factura. Així és que, des del 2022 ja no es puja al parc, iniciant-se els actes directament a l’ermita. Mentre una parella de gegants flanqueja la porta de la capella se celebra com de costum la missa en honor de Sant Eloi. Un cop acabada aquesta, dues parelles de gegants fan una balladeta a la mateixa plaça de l'Estanyol davant l’ermita i després baixen fins a l’esplanada dels dipòsits on executen el Ball de Gegants de Tàrrega. Durant tot el matí, a la mateixa esplanada es pot degustar el tradicional esmorzar amb coca i préssec. A més a més, qui ho desitgi pot comprar algun regal a les tradicionals parades de joguines. Entre les activitats més destacades de la diada es troba el Concurs Nacional de Colles Sardanistes, promogut per l’Agrupació d'Amics de la Sardana de Tàrrega amb la presència de la Cobla Tàrrega. El concurs té el seu origen en el primer Aplec de la Sardana del 1972. Alhora, l’Associació dels Amics de l’Arbre, entitat que té cura del parc de Sant Eloi, aprofita l’avinentesa per presentar les darreres millores realitzades al parc i posar a la venda una rajola commemorativa de cadascuna de les edicions de l’aplec.

Foto 60. Els Gegants de la Pau al claustre de l'antic convent del Carme, probablement després de la rèplica del 1992
 

L'any següent, l’Ajuntament aprovà per unanimitat el pressupost de restauració de “les parelles de Gegants” per un import de 46.000 pessetes (Nova Tàrrega del 07/01/1984). El setmanari local no descriu quins gegants es van arranjar, però sabem que el Gegants de la Mercè van ser uns dels afortunats. Suposem que es deurien pintar els bustos i les mans dels Gegants del carrer Major i de l’Ajuntament, segons la fotografia 61 feta el dissabte 30 de juny del 1984, durant les Festes del carrer Major. L’esdeveniment veïnal es va iniciar amb l’anunci de la festa, tritlleig de campanes i una cercavila en la que hi participaren els gegants, capgrossos, un grup de majorettes i la Banda de Música de Verdú. A la nit, ball a la plaça Sant Antoni. El carrer Major lluïa ben engalanat, com havien excel·lit els veïns del barri en el passat durant l’organització de la Capvuitada del Corpus dels anys 50 (Nova Tàrrega del 30/06/1984). A la mateixa imatge també hi podem veure un grup de capgrossos dels quals no en sabem ni la data d'origen ni la propietat, tot i que sospitem que serien els presentats durant la Festa Major de Maig del 1974.

Foto 64. Presentació del Drac de Tàrrega el 14 de maig del 1989 a la plaça de les Nacions. Autor: Jaume Solé
 

Durant aquells anys, poques novetats hi va haver pel que fa a la participació dels gegants a la Festa Major de Maig i l'Aplec de Sant Eloi. A mode d'exemple esmentarem la Festa Major de Maig del 1989, on els gegants encapçalaren de nou la cercavila del 13 de maig juntament amb el Ball de Bastonets i l’acompanyament de la Banda Carmelitana del Pare J.M. Gil. La formació musical vinculada al Grup Infantil Carmelità es va crear el 1980 i es dissolgué el 1996, havent guanyat el Campionat de Catalunya de bandes en la modalitat "aire-percussió".

L'any 1992, a iniciativa del Miquel Setó i Martí i de l'Associació de Comerciants del carrer Agoders, els veïns van construir els Gegants del carrer Agoders, amb els noms d'Anna i Adrià. Van ser els amfitrions de les festes del cèntric carrer targarí fins que se’n va perdre el rastre el 1997, coincidint amb la compra d’uns capgrossos nous de la Fal·lera Gegantera. La parella va ser convidada en diverses ocasions a participar a trobades geganteres amb la resta de figures de la ciutat.

Amb una història gegantera tan llarga, sembla estrany que fins l’any 1993 no es compongués la primera peça musical del Ball de Gegants de Tàrrega (annex 1), obra de Jordi Baiget i Piqué. Parlem de la segona partitura documentada d’un ball de gegants a la ciutat després del Ball de Gegants del Terés de mitjan segle XIX, obra de Marià Terés. La nova partitura va ser reconeguda als Premis Pallars de música d’arrel tradicional del 1993 celebrats a la Pobla de Segur. No serà fins el 1994 que el mateix Baiget encarregà a l’exdirector de l’Esbart Albada, Ton Farran i Domínguez, una coreografia per al ball. L'excusa va ser l’homenatge a Antoni Aligué, responsable dels gegants de la ciutat del 1949 al 1984. La dansa es va estrenar el diumenge 15 de maig del 1994 a la plaça de les Nacions, en el marc de la trobada gegantera de la Festa Major de Maig, davant les autoritats locals i el llavors Conseller de Cultura i fill de Tàrrega, Joan Guitart. Aligué va rebre una placa commemorativa de l’Ajuntament i, tot seguit, va portar la geganta Almodis per darrer cop. L’acte va cloure amb una ballada de tots els gegants presents a la trobada i un dinar sota el cobert de l'antiga estació d’autobusos. Malgrat l’expectació creada, el Ball de Gegants de Tàrrega no es va tornar a representar fins el 13 de maig del 2008. La dansa es pot executar amb una o dues parelles.

L'any 1996, l'Escola Vedruna de Tàrrega creà El Pep i la Quima, de la mà de la professora Lluïsa Gené i Viladot. Pep es relaciona amb el nom original de l'escola, anomenada Col·legi Sant Josep, mentre que Quima fa referència a la fundadora de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna, conegudes com a vedrunes, que getionen el centre educatiu. Els dos gegantons ja no es treuen a passejar degut al seu pes i alçada, i també perquè l'escola va presentar la nova gegantona Duna el 2023.

Des de l’aparició dels primers gegants, mai s’havia constituït legalment una associació encarregada dels mateixos. Generalment eren les comissions de veïns dels barris o particulars qui els treien a passejar i en procuraven el seu manteniment. No va ser fins el 1997 que es va donar d’alta una entitat amb CIF propi, l’Associació Cultural la Fal·lera Gegantera de Tàrrega, que passaria a gestionar el ric patrimoni geganter targarí. El moment es va aprofitar per comprar sis capgrossos al taller de l'Agnès Pla de Guissona: el Negret, el Dimoni, el Nen Trapella, la Castanyera, el Catalanet i el Popeye. Curiosament, s’adquirirà de nou un capgròs del popular personatge de dibuixos animats Popeye, com el del 1952. L’entitat incorporaria dos caps més l’any 2002, l’Avi Pep i l’Anna, del taller Sarandaca de Ramon Aumedes de Granollers, obsequiats per l'empresa Agrupació Mútua, tal i com es va fer en altres poblacions catalanes. El grup el completa la nana Honorata, antic emblema del Firacóc, realitzada el 2003 també per l'Agnès Pla. Des del 2023 encapçala l'Orgull de Pople, una cercavila reivindicativa a favor dels drets del col·lectiu LGTBIQ+.
 

Seguint al 1997, l’Ajuntament acordà canviar el dia festiu de l'antiga Festa Major de Setembre, celebrat sempre el dimarts següent al segon diumenge de setembre pel divendres anterior a aquest segon diumenge, coincidint amb els quatre dies de Fira Tàrrega. Aquest dimarts era conegut popularment com el “dia del gos”, ja que era dedicat a descansar. El mateix any, Agnès Pla restaura l'Hereu dels Gegants del Carme, de la mateixa manera que ja ho va fer un any abans amb la Violant (o Isabel) del carrer Major.

I arribant a l’any 2000, l’escola Jacint Verdaguer va presentar la parella completa dels nous Gegantons Cintet i Cinteta (fotografia 82), tot mantenint encara la primera parella del 1986. Aquesta era la tercera parella del col·legi, ja que entre el 1993 i 1994 es van construir uns gegantons de poca qualitat que es van malmetre durant una tempesta pels volts del 1997. Realment, el tercer i actual Cintet es va presentar l'any 1998 i no va ser fins el 2000 que es va acabar la Cinteta, confeccionant també una bata nova al Cintet. La tercera parella és obra de l’exdirector de l’escola Josep Blanch Solsona i de la Rosa Mateo Castellà, amb la col·laboració de l’artista Agnès Pla que en feu la resta. La presentació es va fer coincidir amb la inauguració de les obres de millora i ampliació de l’escola.

Les novetats no s’aturaven, i a la Festa Major de Maig del 2001 una colla de joves encapçalats pel ja esmentat Miquel Setó van construir el nou i actual Home de la Barra, amb la tècnica de la fibra de vidre. Igual que l'original del 1878, aquest també seria articulat i evolucionaria girant gràcies a la barra que l'identifica. L'any abans, durant unes proves a l'autòmat original refet el 1980, es va veure la necessitat de crear-ne un de nou degut al seu mal estat de conservació. Van vestir-lo tot recordant la indumentària del popular Guixanet, el membre del Ball de Bastonets que apareix a la fotografia 22 de l'any 1945. El 2004 fou restaurat per l'Agnès Pla, mentre que els germans Efraín i Jordi Anglès van tenir-ne cura del 2002 al 2011. A partir del 2012 se’n farà càrrec l’Associació Guixanet, fent-lo participar a la Nit del Tararot (espectacle que coneixerem més endavant), exhibint-lo per primer cop a la plaça Sant Antoni amb un grup d’acompanyants als balcons que animaven els seus giravolts, vestits a imatge de la figura. Es poden admirar les seves evolucions i giravolts durant la Festa Major de Maig de Tàrrega, a la nova ubicació del carrer Agoders, durant l'Eixideta, la Nit del Tararot i la Trobada Gegantera. L'any 2019 l'artista targarí Jordi Claramunt i Pastó li va arranjà uns braços nous. El 2024 es reparen els mecanismes interns i es posa fibra nova al coll.

També l'any 2001, Josep A. Bonet i família encarregaren la construcció de dos gegantons a l'Agnès Pla, el Mickey i la Minnie. Neixen inspirats en els populars personatges de Disney i acaben vinculant-se a l'escola Jacint Verdaguer, tot i ser de propietat privada. 

L’any 2004, la Fal·lera Gegantera encarregarà la reproducció en fibra de vidre dels Gegants de l’Ajuntament a l’Agnès Pla, tasca que també materialitzarà el 2005 amb els Gegants del carrer Major. Lamentablement, el cap original de la geganta Violant del carrer Major no es va poder salvar d'un incendi al mateix taller, mentre que el cap del gegant va romandre exposat a la Casa dels Àngels de Castellserà. El 2009 va ser el torn de la còpia dels Gegants del Carme. Afortunadament, avui conservem cinc dels sis bustos originals del 1953, mentre que les sis reproduccions segueixen actives a les cites anuals.

I tancarem el capítol amb la constitució de l’Associació Guixanet el 2003, per tal d’organitzar el Correllengua d’aquell any. L'entitat ha sigut cabdal per entendre la formació del nou model de la Festa Major de Maig a partir de l’any 2006, tal i com veurem al següent capítol. En paraules del Marc Calderó i Cluet, un dels fundadors de l'associació: "calia promoure la identitat i les tradicions catalanes, tot recuperant la cultura popular i tradicional local com a element cohesionador. Amb aquesta voluntat, es visitaren diverses poblacions amb festes populars fortament arrelades, fet que permeté constatar una realitat: les festes de Tàrrega havien perdut un simbolisme capaç d’arrelar i identificar la ciutadania amb la celebració. Mancava el vincle emocional, un relat comú, la representació d’una identitat compartida. Calia reconduir el model de Festa Major, incrementant la presència d’elements de cultura popular com a eix vertebrador de la festivitat". En aquest sentit, l’associació no ha parat de crear any rere any nous elements que enriquirien encara més la cultura popular i tradicional de la població. Ho anirem descobrint cronològicament.




9. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (2006-2014): el nou model de la Festa Major de Maig

Hem volgut iniciar el capítol l’any 2006, coincidint amb el canvi de model de la Festa Major de Maig, impulsat mercès a La Cercavila Nocturna. La primera edició va tenir lloc el 12 de maig del 2006, gràcies a la Regidoria de Cultura i als Tallers per la Festa promoguts pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu d’incentivar la creació, adaptació o recuperació de festes populars o tradicionals. Als tallers s’ensenyaven balls tradicionals i interpretació, entre altres disciplines. Era en un espectacle de carrer en el qual s’escenificava una accidentada cercavila a la Tàrrega del 1325, on morí un joglar apedregat a causa d’una disputa amorosa entre dos pretendents d'una jove del poble. El tràgic succés acabà amb un procés judicial on va intervenir el mateix comte de Barcelona. La història real apareix documentada al llibre Una cercavila Nocturna a la Tàrrega medieval de Teresa Vinyoles i Vidal (Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, 2002). Durant els anys 2006 i 2007, Fúsic es va fer càrrec de la direcció artística amb un format on predominava el text i l’explicació acurada dels fets. De 2008 a 2009, la direcció passà a mans del grup local de teatre Efímer, recreant un espectacle més visual i simbòlic. A partir del 2010, se'n fa càrrec l’Associació Guixanet, canviant el nom de l’espectacle pel de la Nit del Tararot, modificant l’argument i incorporant els elements folklòrics de la ciutat.
 
Amb l’aportació econòmica de l'espectacle es va poder finançar la construcció de l’Àliga de Tàrrega l’any 2007, figura que a petició de l’Associació Guixanet hi representaria el comte de Barcelona. La bèstia va debutar a la segona edició de la Cercavila Nocturna, el divendres 11 de maig del 2007. La presentació oficial del Ball de l’Àliga es va fer el diumenge 13 de maig del 2007, després de la missa en honor de les Santes Espines i abans del Ball de l’Eixida. Van acompanyar-la els Espremulls Cobla Antiga. La coreografia del ball és obra del Ton Farran i Domínguez, mentre que l’autor de la partitura és l'Albert Soler i Bosch de Bellpuig. I perquè es va posar focus en la creació de la nova figura l'Àliga? Tal i com ens explica Marc Calderó: "Guixanet anava a la recerca d’un símbol: l’Àliga bicèfala, un element icònic capaç d’esdevenir un referent per a tots els targarins, un símbol oficial, reconegut però oblidat, que hauria d'esdevenir immediatament la figura ideal per encapçalar una nova etapa, amb un model festiu amb major presència folklòrica i avançant cap a una festa més participativa, on els elements d’identitat local i popular fossin els protagonistes". Al Corpus del 10 de juny del mateix any, l'Àliga realitzaria el ball dins la parròquia al finalitzar la cerimònia litúrgica. El costum continuarà els anys següents amb la participació a la processó del Corpus pels carrers de la ciutat i la reverència final a la custòdia davant les escales d’accés a l’església.

La figura recrea l’escut de la ciutat, una concessió de l’emperador Carles I de l’any 1520, per la qual l’escut de Tàrrega podia ostentar l’àliga imperial bicèfala de la Casa dels Àustria. Ha estat realitzada per l'Agnès Pla amb un pes de 35 kg. Al pit hi figura la bandera de la ciutat amb els escacs del Comtat d'Urgell i la senyera catalana. Les corones són obra de la joiera targarina Anna Puig i Font amb la inscripció: “Molt il·lustre, feliç, antiga i reial vila de Tàrrega”, provinent d’uns goigs de les Santes Espines del segle XIX: “Gozos a las dos Sacras Espinas que se veneran en la insignia parroquial Iglesia de la real, ilustre, feliz y antigua villa de Tàrrega”. El vestuari fou realitzat per Montserrat Pi i Pedrós. L’entremès el formen el portador de l’Àliga i quatre acompanyants més. Durant la Festa Major de Maig del 2011 es va presentar una nova versió musical interpretada per la Cobla Tàrrega arranjada per Joan Farreny i Seguí. El Ball de l’Àliga de Tàrrega és considerat el de major honor que es pot oferir a qualsevol persona a la població. Comença amb set passes de respecte al centre d’una figura imaginària que dibuixa un quadrat al bell mig de la plaça. Primer es tracen els quatre punts cardinals, tot representant la cruïlla de camins de la ciutat. Seguidament, dibuixa una flor amb els giravolts de la bèstia, tota una al·legoria de la primavera, moment en el qual se celebra la Festa Major de Maig. A continuació, es tracen altre cop els quatre punts cardinals amb reverència constant. A la següent figura, els acompanyants es traslladen a les diagonals d’aquest quadrat imaginari i l'Àliga va resseguint-les a ritme de vals. Finalment, la música es torna més festiva, moment en el qual el públic i els quatre acompanyants piquen de mans. A l’Eixida de Festa Major el ball acaba amb una solemne reverència a les Santes Espines situades davant la parròquia.
 

Foto 66. El Ball de l'Àliga de Tàrrega a l'Eixida del 13 de maig del 2025, davant la custòdia de les Santes Espines. Autor: Albert Bardina

El nou model de la Festa Major de Maig es va gestar sobre la base d’uns actes, figures i entremesos que ja existien i que encara perduren. Així doncs, la ciutat compta des del 1975 amb un aplec de sardanes organitzat per l’Agrupació d'Amics de la Sardana de Tàrrega. Des del 1987 amb una trobada de gegants de la mà de l’Associació Cultural la Fal·lera Gegantera de Tàrrega, on es pot admirar l’Home de la Barra al carrer Agoders. El grup de Diables BAT realitza un correfoc des del 1989, any en el qual van presentar el Drac de Tàrrega. Paral·lelament, l’Esbart Albada manté viva la flama dels Balls de Bastonets i de l’Eixida. Per la seva banda, la parròquia ha mantingut el repic de campanes de la vigília de Festa Major el 12 de maig a les 12h del migdia, i els dos oficis solemnes als patrons els dies 13 i 14 de maig. El 1985 també va restaurar l’entrada solemne de les Santes Espines, amb un recorregut limitat al trajecte de la rectoria a la parroquial. Cal destacar el Firacóc, un aplec culinari amb degustació de coques de recapte i mostra de productes de fleca que s’organitza des del 1989, durant el cap de setmana.
 
Amb el Ball de l’Àliga, es dona el tret de sortida a la mostra de balls tradicionals i populars de la ciutat conegut com L’Eixida (Eixida de Festa Major en algunes publicacions), dins la Festa Major de Maig. El nou ball se sumava al ja existent de l’Eixida que es realitzava a la plaça Major des del 1979, creant la base sobre la que s’aniria ampliant l’acte durant els següents anys.  Se celebra cada 13 de maig a la plaça Major al finalitzar la missa en honor a les Santes Espines, a 3/4 de 9 del vespre, si el dia s’escau entre setmana, o a la 1 del migdia, en dissabte o diumenge. S’ha realitzat amb regularitat cada any, excepte el 2020 per la Covid. El 2021 es desenvolupà al Teatre Ateneu per les restriccions de la mateixa pandèmia. Comença amb els representats del Consistori davant l’Ajuntament. Els capitans, pendonistes, el clergat i el mateix celebrant de la missa amb la custòdia de les Santes Espines se situen davant la parroquial per assistir als dos primers balls que s’escenificaran en honor de les relíquies patrones: el Ball dels Valencians i el Ball de l’Àliga. El públic envolta la plaça asseguts en moquetes al terra, en cadires o a peu dret. Ha estat presentada des del seu inici pel Josep Castellà i Gené. A partir de l'edició del 2024, Castellà només presenta els tres primers balls i la resta van a càrrec de les components del Ball de Gitanes. El Ball de Gegants de Tàrrega s’incorpora a l’Eixida el 13 de maig del 2008, ocupant la quarta posició, precedit pels balls dels Valencians, de l’Àliga i de l’Eixida. Successivament s’hi aniran afegint la resta de balls de la ciutat: Nans, Cavallets Moros i Cristians, Arquets, Verreta, La Filla de Tàrrega, Gitanes i Tossino. La diada finalitza amb l’Himne a la Verge de l’Alba cantat pels actuants i el públic assistent. Anirem parlant de cada entremès a mesura que es vagin presentant. La primera representació del Ball de Gegants la van protagonitzar els Gegants de l’Ajuntament acompanyats pel grup Espremulls Cobla Antiga. L’any següent, la peça va ser interpretada pels Grallers de la Barra. És a partir de 2010 que la Cobla Tàrrega s’encarregarà de l’acompanyament amb un arranjament de Mercè Salvadó i Sumalla. Per Corpus, la dansa s’escenifica a la plaça Major al finalitzar la processó, a ritme de gralla i tabal. 
 
L'any 2007, la Regidoria de Cultura habilità l’aparador o vitrina dels gegants i capgrossos del carrer les Piques, per fer-los visibles durant tot l’any. Anteriorment s'havien guardat en magatzems particulars. També s’hi havia exposat l’Àliga de Tàrrega, fins que es traslladà a les dependències de l’Ajuntament el 2008.

Foto 68. Els gegants en Treball i na Cultura, el dissabte 30 de maig del 2009 a la plaça de les Nacions sense Estat
 

Ostentar el títol de Ciutat Gegantera dona dret a la colla local, en el nostre cas a la Fal·lera Gegantera, a custodiar i ballar en Treball i na Cultura fins el proper relleu. Així doncs, la Fal·lera Gegantera va poder desfilar amb la parella a la 2a Mostra d’Entitats de Tàrrega celebrada el 14 de juny del 2009. També a l’Aplec de Sant Eloi del 2009, juntament amb els Gegantons de l’ACGC i els Gegants de l’Ajuntament i del Carme. Finalment van assistir a l’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics de Luxemburg, celebrat de l’1 al 2 d’agost del mateix any, amb els Gegants de l’Agrupació. A l’edició del 2011 celebrada de Grenoble (França) del 4 al 6 d’agost, van repetir l’experiència, aquest cop amb els capgrossos de l’ACGC i de Tàrrega.

Foto 69. Els Gegants del Carme i de l’Ajuntament representant el Ball de Gegants de Tàrrega, el dissabte 30 de maig del 2009 a la plaça de les Nacions, amb els grallers del propi grup

Foto 70. El Ball de Nans de Tàrrega a l'Eixida del 13 de maig del 2025. D'esquerra a dreta, Guixanet, Guantxo, Rosalia i Pio. Autor: Albert Bardina

Foto 72. Lo Tossino al Corretossino de l'11 de maig del 2024 a la plaça Urgell. Autora: Eva Balcells

Moros
Fins aquesta fèrtil terra
vam venir del sud enllà
on només l’àrab es xerra,
la llengua de l’Alcorà.

Som gent de pau, som gent bona,
som a Targa des d’antic,
però ara a Sant Eloi ressona
el cridar de l’enemic.

Cristians
Ja no es parla de res més
arreu del gran Califat:
Carlemany s’ha compromès
a conquerir la ciutat.

Esperarem a mansalva
fins a l’hora de la sort
i de la Verge de l’Alba
demanarem el suport.

Moros
Moltes hores de contesa
han passat mentre lluitàvem
defensant amb fortalesa
les grans terres que habitàvem.

A trenc d’alba la batalla
ha tocat la seva fi
just quan la Verge davalla
hem hagut tots de fugir.

Cristians
Les cames ens han fet figa
passada la mitjanit
però ens ha passat la fatiga
en veure el sol al zenit.

Després de la gran victòria
una església hem alçat
per guardar en la memòria
la Verge que ens ha ajudat

Foto 74. L’Eixideta del 14 de maig del 2025 amb els alumnes de les escoles interpretant l'Eixida. Autor: Albert Bardina

10. ELS GEGANTS DE TÀRREGA (2015-2025): un bestiari bestial!

"El futur és vostre, porteu-lo ben lluny!"

Foto 75. Presentació dels Gegants Tararots a la Nit del Tararot del 16 de maig del 2015, a la plaça Sant Antoni

Per la seva part, el 23 de juny del 2017 l'associació BAT va estrenar el grup de Diables Infantils BAT. La colla va debutar a la Festa Major de Maig del 12 de maig del 2018. La iniciativa també té per finalitat apropar la cultura popular i tradicional als més petits i donar relleu al grup adult.
 

A l’Eixideta del 10 de maig del 2019, Guixanet va presentar La Targafera (fotografia 78). Es tracta d’una bèstia de foc feta a semblança d’una cucafera i pensada per acompanyar el grup infantil de percussió dels Targalets. Construïda per Agnès Pla, té el coll extensible, pesa aproximadament 20 kg i mesura 2.5 m de llarg per 1.80 m d’ample. És transportada per quatre Targalets i guiada per vuit joves diables que il·luminen el camí per on ha de passar. La llegenda conta que els Targalets un dia assajant vora la llera del riu Ondara van sentir un soroll entre les canyes, trobant la criatura arrossegada per la darrera rubinada.
 

Foto 80. Presentació del Ball dels Valencians a l'Eixida del 13 de maig del 2024. Autora: Eva Balcells

La remodelada parella dels Gegants de la Mercè va capitanejar una altra diada important del calendari festiu local: la recuperació de les Festes de la Mercè, el dissabte 21 de setembre del 2024. La jornada s'inicià per la tarda amb una xocolatada gentilesa de l'Escola Pia, tal i com també havia fet el centre educatiu a mitjans segle passat. Presentació de l'acte, tronada simbòlica amb globus i cercavila amb els Gegants Mariners, el Ball d'Arquets, els capgrossos i els Grallers de la Barra pels carrers Santa Maria, Doctor Riu, d’Urgell i Sant Joan. Al punt més alt i estret del carrer d’Urgell, l'Home de la Barra tornà a executar els seus giravolts al mateix edifici on ho havia fet en el passat. En aquest punt s'incorporaren a la comitiva els Gegants de la Mercè. Els festejos a la patrona van acabar amb el Ball d'Arquets, una balladeta dels gegants, sopar i concert amb el grup Neon Dreams dins l'Escola Pia degut a la pluja del vespre.

La creació de nova imatgeria festiva no s'aturava, recuperant la pujada del Ruc del Carnestoltes al campanar l'1 de febrer del 2025 (fotografia 81). La nova figura feta amb resina, fibra de vidre i roba de sac ha estat creada per l'artista targarí Jordi Claramunt i Pastó, amb llums i estètica ciberpunk. Pesa 40 kg, als que cal sumar els 10 kg d'aigua que és capaç de "pixar". Aquest cop, la bèstia que va sortir de l'Ajuntament és la mateixa que es va pujar al capdamunt del campanar per menjar-se el llicsó, a diferència dels anteriors rucs del 1983 al 1986 i del 2007 al 2011, on sortia un ase de debò i es canviava a darrera hora per una figura que l'imitava.

Foto 81: Pujada del nou Ruc del Carnestoltes al campanar, l'1 de febrer del 2025. Autora: Laia Pedrós

Seguim, perquè el dissabte 5 d’abril del 2025 es presenta Lo Groguet, inspirat en un ànec de goma i pensat per al públic infantil. Es tracta d’una iniciativa d’un grup de set joves de 12 a 16 anys amants de la cultura popular. Els promotors han optat per una figura graciosa i senzilla de construir, atès l’escàs pressupost del qual disposaven. Té un pes de 40 kg i porta rodes per moure’s. La bèstia ha estat apadrinada per l’Associació Guixanet i ha comptat amb el patrocini de diversos negocis de la població i la col·laboració personal de Miquel Setó, Jordi Erustes a la pintura i Maria Navarro. Del vestuari se n’han encarregat la Lourdes Marti i la Regina Pons. La presentació es va fer a la plaça de les Nacions, en el marc de la Festa de la Primavera que organitza el Ball d’Arquets de Tàrrega, amb un petit espectacle organitzat pels mateixos joves. L’esdeveniment comptà també amb la participació dels cinc grups d’Arquets, acompanyats també per l’Esbart Albada, l’Àliga Petita, els Grallers de la Barra i els personatges del Cacauero i la Rubinada.

A l'Eixideta del 14 de maig del 2025, l'Escola Alba va presentar La Nona (fotografia 82). Suposa un pas endavant en l'àmbit dels gegants adaptats, ja que és accessible, inclusiva i pensada perquè la puguin portar infants i joves amb mobilitat reduïda, autisme o altres necessitats especials. La nova figura s'emmarca dins dels actes del 50è aniversari de l'Escola Alba i ha estat dissenyada i construïda per alumnes de l'Escola d'Art Ondara, amb la implicació directa dels alumnes de l'Escola d'Educació Especial Santa Maria de l'Alba. La Nona, àvia en italià, representa una aviadora, un símbol de llibertat, aventura i valentia. El seu disseny inclou unes finestres que es poden obrir i tancar i diferents textures que representen la maquinària d'un avió. Del cos li pengen unes cintes amb uns molinets de vent a l'extrem, que les persones que l'acompanyen poden agafar i interactuar. També incorpora uns braços llargs per "abraçar" els infants que van dins l'estructura. Es desplaça en rodes i pot encabir també una cadira de rodes.
 

Foto 82. Els gegatons de les escoles a l'Eixideta del 14 de maig del 2025: Maria Mercè Marçal, Duna, Àngel Guimerà, Nona, Cinteta, Cintet, Miquelet del Bitxo i l'Àliga Petita de Tàrrega. Autor: Albert Bardina

Dos dies  més tard, el 16 de maig del 2025 l'Associació Guixanet va presentar Lo Bategar de Targa, un espectacle de cultura popular protagonitzat i pensat per a un públic juvenil. Hi prenen part els Diables Infantils de BAT, els  Gegants Tararots, els Targalots, la Targafera, l'Àliga Petita, lo Groguet, el Ball de Cavallets, el Ball d'Arquets, el Ball de Bastonets, l'Esbart Albada, els Grallers de la Barra i els Dragonets d’Agramunt. A camí de l'Eixideta i la Nit del Tararot, es desenvolupà a dos quarts de 9 de vespre a la plaça Major, finalitzant amb un correfoc pel centre de la població.

I ara sí, acabarem la nostra història gegantera local amb l’escultor amateur Robert Sambola i Pastó (Tàrrega, 2008), que al gener de 2026 ha presentat la reinterpretació dels Gegants de cal Terés, com a part pràctica del seu treball de recerca de batxillerat, un procés que es va gestar durant el 2025. Efectivament, són el Llenguado i la Pagesa del període 1810?-1870?, que varen formar part de les processons de les Festes del Carme, cedits pel Marià Terès. L'objectiu principal ha estat recuperar aquest patrimoni perdut i fer-ne memòria a la ciutadania de Tàrrega. Davant la manca d’imatges o dibuixos, el jove autor ha estudiat descripcions antigues d'imatgeria catalana de l’època per recrear-los amb criteris fidels al segle XIX, utilitzant materials com el cartró pedra, els ulls de vidre, les perruques i un vestuari coherent amb el moment històric. Representen uns pagesos propis del segle XIX. El Llenguado torna a treure la llengua i llueix una vestimenta aburgesada amb tons i colors que simbolitzaven certa posició social. La mà dreta sosté una representació d’un llibre amb els plànols del Canal d’Urgell del 1853, així com dues claus que fan referència a les propietats de la família Terés, com la Casa de Cultura de Tàrrega o el Consell Comarcal de l'Urgell. Al dit del mig de la mà esquerra porta un anell amb l’escut de Tàrrega. La Pagesa representa, tal com indica el seu nom, la pagesia targarina de l’època. Duu mocador al cap i a les espatlles, davantal i faldilla, que combinen amb la faixa i la barretina del Llenguado. La mà esquerra subjecta un ram de flors, molt habitual a les gegantes d’aquell temps, i a la dreta un mocador més gran de l’habitual amb l'escut del Carme brodat. Aquest element fa referència al terme bogaders (bogada) del barri del Carme, reforçant el vincle dels gegants amb el barri. Segons el mateix Robert Sambola: "Els nous Gegants de cal Terés aspiren a mantenir viva una part essencial de la memòria festiva de Tàrrega. Esdevenen un homenatge a dues figures bicentenàries i, alhora, un pas endavant per preservar i dignificar el patrimoni cultural targarí". 

Els que fa temps que practiquem i pregonem les bondats de cultivar les nostres tradicions i patrimoni festiu ens emociona i ens enorgulleix que un jove de només 16 anys hagi sigut capaç de pensar, documentar i construir dos gegants amb tanta qualitat. Semblen talment extrets del taller d'un artista de mitjan segle XIX, amb materials de l'època i recreats exactament amb la intenció amb què es van presentar. M'agrada pensar que hem sigut capaços de transmetre una part emocionant de la nostra vida, una herència que es remunta a l'any 1600. Moltes felicitats Robert, el futur és vostre, porteu-lo ben lluny. 

 

Foto 83. Els Gegants de cal Terès reinterpretats per Robert Sambola i Pastó davant la parròquia de Tàrrega, gener del 2026. Autor: Robert Sambola

DADES TÈCNIQUES DELS GEGANTS

Foto 85. Ramon Berenguer I i Almodis abans i després de la seva darrera restauració. Destaquen els ulls de vidre negres amagats durant molts anys per altres restauracions. Els ulls foscos pretenien infondre respecte i solemnitat. Autor: Taller Avall

-Els Gegants del Carme actuals, l’Hereu i la Pubilla, van ser comprats el 1953 al taller de Lambert Escaler, com ho demostra la correspondència mantinguda entre l'artista i la Comisión Oficial de Fiestas. Són la tercera parella de gegants del barri del Carme, després de la desaparició de la primera parella del 1871 al 1872 i la segona del 1892 al 1936. Van ser promoguts per la Agrupación Carmelitana de Danzas, entitat vinculada la congregació dels Pares Carmelites. Es van presentar el 15 de juliol del 1953, vigília de les Festes del Carme. Inicialment havien d’anar coronats i vestits de reis com les dues parelles antecessores, però finalment es van abillar de pagesos típicament catalans. L’Hereu duu també al pit un medalló amb l’escut de l’ordre del Carme, i va ser restaurat el 1997 per l’Agnès Pla. L’any 2009, la mateixa artista en va fer un còpia en polièster, guardant els caps originals en una casa particular. Mesuren 3,15 m (Hereu) i 3 m (Pubilla), i pesen 32 i 30 kg. 

-Els Gegants de l’Ajuntament eren coneguts originàriament com a Gegants de la Ciutat, amb els noms de Rei i Reina. No va ser fins el 1992 quan se’ls canvia el nom per Eloi i Alba en homenatge als patrons de la ciutat. El canvi de nom de Gegants de la Ciutat per Gegants de l’Ajuntament devia ser gradual, atès que va ser el Consistori qui va encarregar-ne la seva construcció per no haver de demanar-los per festes als barris. Els originals del 1953 van ser comprats al taller d’escultura decorativa de Lambert Escaler, tal i com deixen constància les cartes que es van enviar l’artista i la Comisión Oficial de Fiestas, promotora de l’adquisició. El cap de l’Eloi es va perdre molt probablement l’any 1969. L’any següent l’Ajuntament n’encarregà un de nou (actual) a El Ingenio. No se sap la data exacta del nou cap, però sabem que la parella de Gegants de l’Ajuntament figura de nou al programa de la Festa Major de 1973. El 2004, l'Agnès Pla en va fer una reproducció en polièster, guardant els caps originals a casa d'un particular lleugerament repintats. Mesuren 3,40 m (Eloi) i 3,20 m (Alba), i pesen 42 kg els dos.
 

Foto 88. Els Gegants de l'Ajuntament el desembre del 2010 a la plaça les Nacions Sense Estat. Autor: Ton Farran 

Foto 89. Els antics Gegants de l'Ajuntament i les reproduccions en polièster del 2004 al taller de l'Agnès Pla. Autora: Agnès Pla

-Els Gegantons Mariners, també coneguts com Gegants Petits de la Mercè, del carrer Sant Joan, de l’Escola Pia, Macucos, Macacos o Monicacos, són actualment anomenats Sípia i Escamarlà, amb clara referència al seu passat mariner. El nom de “Mariners” provindria de la vestimenta blanca i blava que llueixen des de la seva presentació. “Del carrer Sant Joan” ja que solien guardar-se en una vivenda d’aquest carrer, suposadament cal Macuco, un dels principals de barri de la Mercè. “De l’Escola Pia” ja que també s’havien desat al centre educatiu, l’església del qual dona nom a tot el barri. Macucos atès que van ser restaurats pel fuster i geganter Josep Salvadó Giribet, àlies Macuco. I "Macacos" i "Monicacos" per una simple derivació de Macucos. Sembla que podrien estar dedicats a una parella local desconeguda que va fer les Amèriques (indians). Va ser la companyia Pots Teatre que els va rebatejar amb els noms de Sípia i Escamarlà l’any 1979. Els actuals gegantons tenen el cos fet de fibra de vidre i el cap recobert amb el mateix material, però darrera la fibra de les testes encara hi romanen els bustos originals de fusta. Els primers cossos suposem que també eren de fusta. Tenen els braços articulats a través d’una corda que s'estira des de dins el bastidor i que acciona un mecanisme de moviment dels braços. Sembla probable que aquesta funció d’autòmat també la desenvoluparen en el passat. L’Escamarlà toca la trompeta a través d’un tub connectat amb bastidor, tal i com també ho feia en el passat. Per la seva part, la Sípia toca els plats. No podem datar amb exactitud quin any es van presentar, però, segons una carta al director de la Nueva Tàrrega del 5/10/1957, serien de 1907-1909. Del que no tenim dubte és que es van crear amb l’objectiu de divertir als més menuts del barri de la Mercè, lluny de la funció més protocol·lària que tenien els seus germans grans, els Gegants de la Mercè. Van ser restaurats pel Macuco als anys 60, pel grup Pots Teatre el 1979 i l’any 2008 reconstruïts per l’Agnès Pla, afegint fibra de vidre als caps de fusta i donant-los l’aparença actual. El 2019, Carles Teixidó del Taller l'Esfera de Bellpuig va reparar el coll d'una de les figures i va repintar-los les mans. Pesen 17 kg i mesuren 2,30 m (Escamarlà) i 2,20 m (Sípia).

Foto 90. Els Gegants Mariners el desembre del 2010 a la plaça les Nacions Sense Estat. Autor: Ton Farran 

Foto 91. Detall del bust de fusta recobert per fibra i de les mans originals de fusta el 2025. Autor: Albert Fitó

A més a més dels gegants gestionats per la Fal·lera Gegantera, la ciutat també compta amb:

-Els Gegants Tararots de Tàrrega són dos models de gegants dels que en podríem considerar "bojos" o "manotes". Es van presentar el dissabte 16 de maig del 2015 a la Nit del Tararot, durant la Festa Major de Maig de Tàrrega. Són obra de l'Agnès Pla. El Grallinot és un graller molt particular que va muntat damunt una gallina i dona cops amb les cames. Per la seva part la Mamellona és una tabalera que colpeja amb les mans. Junts formen un grup bàsic de grallers, el que antigament a Tàrrega s’anomenava Tararot i que dona nom a la parella dels simpàtics personatges i a la Nit del Tararot. El grup es completa amb uns portadors/es vestits com el Grallinot. La Mamellona pesa 38 kg i mesura 2,65 m. El Grallinot, 31 kg i 2,60 m. 

-L’Àngel Guimerà és propietat de l’AMPA del col·legi Angel Guimerà. Fou dedicat al gran escriptor, poeta i dramaturg català que dona nom a l’escola que el va veure néixer. Va ser batejat el 17 de maig del 2009 i construït per Carles Teixidó del taller l’Esfera de Bellpuig. Té un alçada de 2,10 m i un pes de 21,7 kg.

-El Cintet i la Cinteta pertanyen a l’escola Jacint Verdaguer. La primera parella es va presentar l’1 de juny del 1986. Els noms s’inspiren en un dels grans poetes de la literatura catalana i que dona nom al centre. Van ser construïts en cartró pedra pel professorat i els alumnes de 8è de l’E.G.B. de l’escola. Van ser apadrinats pels seus col·legues de barri, els Gegants del Carme. L'any 2000 es va presentar la parella completa dels actuals gegantons Cintet i Cinteta. Sense poder determinar una data clara, entre el 1993 o 1994 es va construir una segona parella de poca qualitat que es va malmetre durant una tempesta el 1997. Realment, el tercer i actual Cintet es va presentar l'any 1998, i no va ser fins el 2000 que es va acabar la Cinteta, moment que es va aprofitar per confeccionar una nova bata al Cintet. La tercera parella és obra de l’exdirector de l’escola Josep Blanch i Solsona i de la Rosa Mateo i Castellà, amb la col·laboració de l’Agnès Pla que en feu la resta. La presentació es va fer coincidir amb la inauguració de les obres de millora i ampliació de l’escola. El Cintet mesura 2,57 m i pesa 18,2 kg. La Cinteta fa 2,52 m i pesa 17,5 kg. 
 

-El Pep i la Quima són propietat de l’Escola Vedruna de Tàrrega i creats el 1996 per la llavors professora del centre Lluïsa Gené i Viladot. Pep es relaciona amb el nom original de l'escola, anomenada Col·legi Sant Josep, mentre que Quima fa referència a la fundadora de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna, conegudes com a vedrunes, que gestionen el centre educatiu. Els dos gegantons ja no es treuen a passejar degut al seu pes i alçada, i també perquè l’escola va presentar la nova Gegantona Duna el 2023. Mesuren 3,15 m i pesen 32 kg.
 

-El Miquelet del Bitxo és el gegantó de l’Escola Pia de Tàrrega creat i presentat el 12 de maig del 2015 durant l’Eixideta de la Festa Major de Maig de Tàrrega. Es tracta d’un homenatge a Miquel del Bitxo, l’activista cultural del barri de la Mercè on resideix l’escola. El modelatge és obra de Jordi Orobitg i el pintat de l’alumne Jaume Badies amb l’assessorament del professor Jordi Colilles. El vestuari va anar a càrrec de l’alumna Maria Cucurull amb l’assessorament de la professora Lluïsa Gavarra. Va néixer amb la idea que fos el nou Rei Carnestoltes de l’escola. De fet, la nova figura es va fer sobre la base i estructura del Pòtol, l'antic Rei Carnestoltes de l'escola presentat el 14 de febrer del 1992. La testa del gegantó es va recobrir amb paper maixé donant-li l'aspecte actual. Destaca el fet que tingui dues cares, davant i darrera. Té un pes de 30 kg i mesura 2,70 m.
 

-La Maria Mercè Marçal és la gegantona de l’escola Maria Mercè Marçal, presentada el 12 de maig del 2021. Es tracta d'un homenatge a la poetessa, narradora, editora, traductora i activista política, cultural, feminista i catalanista, nascuda a Ivars d’Urgell. La descoberta de la figura es feu al pati del centre participant tot seguit a l’Eixideta, celebrada al Teatre Ateneu de Ateneu degut a les restriccions de la Covid. És obra del Carles Teixidó i vol representar l’escola, la comunitat educativa i tots els valors i pensament polític que defensava la Maria Mercè Marçal. I és que la gegantona és tres voltes rebel, com el seu poema més famós, i tal com llueix brodat al seu vestit: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. A l’armilla també hi són brodats motius sobre la seva obra i pensament, on destaca el logotip de l’escola. Té un alçada de 2,13 m i pesa 14 kg. 
 

-La Duna és la gegantona de l'escola Vedruna i va ser estrenada el 24 d’abril del 2023. Neix inspirada en el procés educatiu del centre que mostra l’evolució de cuc a papallona. És obra de Xavi Badia del taller La Gàrgola de Santa Coloma de Queralt i ha estat construïda en resina de polièster i fibra de vidre, amb estructura de pi i coberta amb tela lleugera pintada. La figura ha estat finançada per l’AFA de l’escola i l’estrena en societat es va fer al pati del col·legi, apadrinada pels Gegants Tararots i lo Tossino. El mateix any debuta a l’Eixideta ballant pel públic present a l’acte. Pesa 8 kg i mesura 2,20 m d'alçada. 

-La Nona és la gegantona l'Escola Alba, presentada a l'Eixideta del 14 de maig del 2025. Suposa un pas endavant en l'àmbit dels gegants adaptats. Es tracta d'una figura accessible i inclusiva pensada perquè la puguin portar infants i joves amb mobilitat reduïda, autisme o altres necessitats especials. El seu disseny obert permet la interacció entre la persona que porta l'estructura i les persones que l'acompanyen. La nova gegantona s'emmarca dins dels actes del 50è aniversari de l'Escola Alba i ha estat dissenyada i construïda per alumnes de l'Escola d'Art Ondara, amb la implicació directa dels alumnes de l'Escola d'Educació Especial Santa Maria de l'Alba. La principal peculiaritat és el seu disseny obert, ja que normalment els gegants porten vestits que tapen la persona que el porta. Es desplaça en rodes. La Nona, àvia en italià, representa una aviadora, un símbol de llibertat, aventura i valentia. Pot encabir una cadira de rodes. El seu disseny inclou unes finestres que es poden obrir i tancar i diferents textures que representen la maquinària d'un avió. Del cos li pengen unes cintes amb uns molinets de vent a l'extrem que les persones que l'acompanyen poden agafar i interactuar. També incorpora uns braços llargs per "abraçar" els infants que van dins l'estructura. Es desplaça en rodes i pot encabir també una cadira de rodes. Mesura 2,63 m i no pot ser elevada degut al seu gran pes.

-Els Gegants de cal Terés, reinterpretats per Robert Sambola i Pastó (Tàrrega, 2008), com a part pràctica del seu treball de recerca de batxillerat, un procés que es va gestar durant el 2025, i que va presentar el gener del 2026. Són el Llenguado i la Pagesa del període 1810?-1870?, que varen formar part de les processons de les Festes del Carme, cedits pel Marià Terès. Davant la manca d’imatges o dibuixos, el jove autor ha estudiat descripcions antigues d'imatgeria catalana de l’època per recrear-los amb criteris fidels al segle XIX, utilitzant materials com el cartró pedra, els ulls de vidre, les perruques i un vestuari coherent amb el moment històric. Representen uns pagesos propis del segle XIX. El Llenguado torna a treure la llengua i llueix una vestimenta aburgesada amb tons i colors que simbolitzaven certa posició social. La mà dreta sosté una representació d’un llibre amb els plànols del Canal d’Urgell del 1853. A l'esquerra dues claus que fan referència a les propietats de la família Terés, com la Casa de Cultura de Tàrrega o el Consell Comarcal de l'Urgell. Al dit del mig de la mà esquerra porta un anell amb l’escut de Tàrrega. La Pagesa representa, tal com indica el seu nom, la pagesia targarina de l’època. Duu mocador al cap i a les espatlles, davantal i faldilla, que combinen amb la faixa i la barretina del Llenguado. La mà esquerra subjecta un ram de flors, molt habitual a les gegantes d’aquell temps, i a la dreta un mocador més gran de l’habitual amb l'escut del Carme brodat. Aquest element fa referència al terme bogaders (bogada) del barri del Carme, reforçant el vincle dels gegants amb el barri. Mesuren 2,70 m el gegant i 2,50 m la geganta, i pesen 35 i 30 kg respectivament.

  

ANNEXES


Annex 1: Partitura del Ball de Gegants de Tàrrega

Annex 2: Partitura del Ball de Gegants del Terés

Annex 3: Anvers carta de Lambert Escaler a la Comisión Oficial de Fiestas per la compra dels Gegants del Carme i l'Ajuntament, signada el 28/03/1953
 

Annex 4: Revers de la mateixa carta
 

Annex 5: Carta de El Ingenio a l'Ajuntament de Tàrrega per l'adquisició del nou cap del gegant Eloi, signada el 8/10/1970
 

Annex 6: Butlleta dels veïns per col·laborar en la millora dels Gegants de la Mercè, emesa el novembre del 1953
 

Annex 7: Cronologia dels gegants a Tàrrega

Annex 8: Val pel sorteig d’una mula pel finançament de la festa de les Santes Espines del 1904